BANCA
Empreses 28/10/2018

Rodrigo Rato: història d’una ambició

L’ingrés a la presó de l’exvicepresident espanyol culmina la història d’ascens i caiguda del gran artífex de l’Espanya del ‘miracle econòmic’

Albert Martín
11 min
Rodrigo Rato: història d’una ambició

Les imatges mostren una figura que entra al centre penitenciari de Soto del Real amb el cap cot. La cadència de les passes, els moviments controlats, la fredor, un cert aire de rutina. Potser les imatges no revelen la importància del moment: qui està entrant a la presó és tot un símbol de l’Espanya del miracle econòmic.

Inscriu-te a la newsletter Empreses Inscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

No queden tan lluny els dies en què Rodrigo Rato concedia entrevistes a mitjans de tot el món oferint diagnòstics sobre l’economia mundial. Ni el temps en què tot Madrid donava per fet que seria l’escollit per succeir José María Aznar al capdavant del PP, aleshores una formidable màquina de guanyar eleccions, i apareixia, per tant, com a president del govern in pectore.

La seva cursa desenfrenada cap a la glòria ha acabat amb un descens a l’infern i amb l’acumulació de casos a la justícia. Però la història arrenca amb un canvi de cotxe. L’any 1982, quan tenia 33 anys, Rato va deixar aleshores al garatge el seu Porsche i el va canviar per un Ford Escort de color groc. Aquesta conversió automobilística responia al fet que havia conegut Manuel Fraga, antic ministre de Franco, pare de la Constitució i fundador d’Alianza Popular, germen del PP, que l’havia ungit com a cadell en l’arena política. Aquell atrotinat automòbil va servir a Rato per fer els primers passos en política durant una campanya a les eleccions en què va obtenir l’acta de diputat per Cadis.

El xoc amb la realitat devia ser impactant. Rato era fill d’una acabalada família asturiana que el 1972 es podia permetre enviar-lo a Berkeley a estudiar un MBA. Tant la branca familiar del seu pare com la de la seva mare acumulaven indústries i títols nobiliaris. El seu besavi havia sigut Faustino Rodríguez-San Pedro y Díaz Argüelles, que havia arribat a alcalde de Madrid, i el seu pare era el conegut empresari Ramón de Rato, fundador de les cadenes de ràdio Rato, que anys després acabarien adquirides per l’ONCE per fer Onda Cero.

Però l’experiència en aquelles eleccions va tenir un efecte instantani i l’ambiciós Rato va quedar enganxat a la política, enquadrant-se entre els joves amb més projecció del partit de Fraga, juntament amb altres joves promeses del centredreta renovador com José María Aznar, Alberto Ruiz-Gallardón, Federico Trillo i Javier Arenas. Però si amb algun d’ells la seva relació va ser estreta és amb Aznar.

Rodrigo Rato: història d’una ambició

Les dues parelles (Aznar, Botella, Rato i la seva dona, Ángeles Gela Alarcón) van intimar i, amb el canvi de cicle electoral, l’estrella de Rato brillava amb força. Altres amics de joventut d’Aznar ja havien fet sort. Juan Villalonga, amic d’escola, acabaria de president de Telefónica; Miguel Blesa, amic d’oposicions a inspector d’Hisenda, ocuparia un càrrec idèntic a Caja Madrid. Rato no va ser menys: seria vicepresident econòmic durant tot l’ aznarat. Era el savi de l’executiu, i va gaudir del prestigi que li donava el fet d’haver liderat políticament el miracle econòmic espanyol, tot i que no va aturar l’esbojarrada expansió econòmica dels primers anys de segle.

Un Volvo verd del 2001 entra al recinte de la presó. Al volant, com a única acompanyant, l’actual dona de Rato; de copilot, l’exvicepresident del govern. Les càmeres no capten cap gest d’afecte entre ells. És l’expolític qui obre la porta i surt del cotxe, decidit, disposat a obrir el maleter, però s’ho repensa i decideix que atendrà els mitjans. Amb gest contrit, despentinat pel vent de Soto del Real, s’espera breument que les càmeres estiguin a punt. En el moment més difícil de la seva vida, no oblida que és un professional de la vida pública.

“Rato és brillant, s’explica molt bé, és molt clar; és un crac i impressiona”, diu un alt càrrec del PP que el va tractar durant temps. “D’ell es poden discutir moltes coses, però no que no fos brillant”, afegeix. “Té un cap molt ben estructurat, claríssim, i ho sap, és un home molt ben informat que sap crear opinió”, afegeix un financer que també demana l’anonimat. La combinació de pòsit familiar, diners, poder i brillantor intel·lectual van conformar, era d’esperar, un personatge de tracte difícil. “És un home que s’estima moltíssim a si mateix”, es diu d’ell en l’àmbit parlamentari. “Crec que en la distància curta guanya, però té un punt de displicència intel·lectual, de supèrbia... És un xulo”, afirma una altra veu. “Només cal sentir com parla, com va posar de moda aquelles camises amb el coll diferent, és un producte típic d’una determinada zona de Madrid”, rebla una tercera veu.

Ja coneixien el seu caràcter els habitants de Carabaña (Madrid), on els Rato tenen una de les seves múltiples propietats. L’any 94 els veïns hi van mantenir una disputa perquè Rato havia decidit desviar les aigües del riu Tajuña cap al molí decoratiu que tenia la finca de la família, i així havia assecat els aqüífers del poble.

En aquella actitud s’endevinava la seva enorme autoestima i el poder omnímode que acabaria tenint l’aznarisme després de la majoria absoluta de l’any 2000. I tot plegat explica que Rato mai hagi hagut de donar grans explicacions sobre la llei del sòl (aprovada el 1998), que alguns consideren llavor de la bombolla immobiliària que va intoxicar l’economia espanyola fins a la seva implosió l’any 2008. Tampoc va ser motiu d’escàndol la legalització que va fer el govern del PP de les preferents, l’any 2002, que acabarien sent l’instrument financer que més persones ha enganyat en la història d’Espanya quan la festa del crèdit i el totxo estava a tocar de la seva fi.

Durant aquells anys, però, a la foguera de les vanitats madrilenya Rato no patia ni per l’habitatge ni per la solvència del sector financer. El 2003 se li preguntava pel preu de l’habitatge i negava que hi hagués una bombolla: “Perquè això passi, l’atur i els tipus d’interès haurien de pujar de manera dràstica -raonava-, i perquè això passi l’economia espanyola ha d’anar molt malament i la situació internacional també”. El bingo es cantaria un lustre després.

Rodrigo Rato: història d’una ambició

En les múltiples entrevistes que va concedir aquells anys s’abordava en profunditat un tema molt més sucós: la seva condició de més que probable elegit com a successor d’Aznar. Rato era el favorit de les elits econòmiques, però no estava sol: el sòlid Rajoy i el dur Mayor Oreja apareixien també a les quinieles. Després d’anys d’especulacions, Rato, en plena separació de la seva dona, amb qui va tenir tres fills, va dir no a la proposta del seu vell amic de succeir-lo al capdavant del PP. I quan s’hi va repensar, ja era tard.

Rato mai s’ha llepat en públic les ferides del tren perdut. Hi va ajudar que els astres s’alineessin per donar-li una sortida honrosa. Entre Aznar, Zapatero i Sarkozy van fer la força necessària perquè Rato fos nomenat director gerent del Fons Monetari Internacional.

L’home que contra tot pronòstic tria una hora d’entrada a la presó que no el protegeix dels telenotícies i que s’atura a fer unes declaracions davant els mitjans té la veu serena mentre fa un breu comunicat que durarà escassament 20 segons: “Assumeixo els errors que hagi pogut cometre i demano perdó a la societat i a aquelles persones que s’hagin pogut sentir decebudes o afectades”. La sorpresa davant la seva inusitada declaració és tal que ningú no li pregunta res. L’home marxa en un silenci que només trenquen els obturadors de les càmeres de fotografiar.

El pas de Rato per l’FMI va ser efímer. Vivia a Washington, i mai no li va agradar gaire la ciutat. Va haver de fer un ERO a l’organisme internacional. I tres anys després va abandonar el càrrec. En el seu moment es va rumorejar que l’adeu responia al fet que els funcionaris de l’FMI no li reconeixien gaire talent com a economista. Potser van ajudar a aquest estigma els pronòstics optimistes de Rato sobre l’economia mundial en ple 2007 i amb la crisi més gran des del 1929 a escassos mil·límetres: “La recuperació europea està encaminada”, va dir el gener d’aquell any. Anys després un informe intern de l’organisme va determinar que en els anys en què Rato en va ser el màxim dirigent, l’FMI va viure “una bombolla d’optimisme”.

Rato va tornar a Espanya. Seguia sent una estrella pàtria, però el momentum havia passat. El banc d’inversions nord-americà Lazard, la catalana Criteria i el Santander van contractar-lo i el 2010 Bankia es va creuar en el seu camí. L’etapa Blesa (que es va treure la vida l’any passat mesos després de conèixer la sentència que els enviava a la presó a ell i a Rato) havia arribat a la seva fi i la caixa d’estalvis de l’època daurada del PP li oferia la presidència.

Rodrigo Rato: història d’una ambició

La fusió de set caixes liderades per Caja Madrid, erigida sobre un descomunal forat causat per l’enfonsament del totxo i de l’economia, era impossible d’ocultar. Rato va intentar-ho. Com si es tractés d’un consumat músic del Titanic, va tocar i tocar fins i tot quan sabia que el terra s’estava obrint sota els seus peus. Durant dos anys, va mantenir el seu estatus. Però les dades de l’entitat feien feredat: Bankia va acabar necessitant 23.500 milions d’euros de diner públic per evitar la fallida. El maig del 2012 Guindos va decidir la seva sortida. Rato tenia un problema: no només pel forat de l’entitat sinó perquè, tot i tenir aquell forat, l’entitat havia sortit a borsa presentant unes xifres que acreditaven la seva suposada solidesa. José Ignacio Goirigolzarri, que va acceptar el repte de ressuscitar aquell mort vivent, va reformular comptes i va donar una trista sorpresa als prop de 300.000 inversors que havien perdut tota la seva inversió a Bankia: els beneficis de 309 milions presentats per Rato es convertien en pèrdues de 2.979 milions. L’hora de les querelles havia arribat.

La figura amb sabates nàutiques i armilla carrega dues bosses (una d’esport, una altra amb rodetes) cap a l’entrada de la presó. Tria el camí per on hi ha rampa per facilitar el transport de la maleta que arrossega amb el braç dret i gestiona amb eficàcia el tràngol d’obrir la porta amb una mà, arreplegar ràpidament l’equipatge, i escolar-se dins l’edifici abans que la porta no es tanqui.

El 12 de novembre del 2013 Rato va ser al Parlament de Catalunya. Ja havia nascut el moviment 15MpaRato i els seus problemes amb la justícia ja s’amuntegaven a l’horitzó. Havia de respondre a una comissió d’investigació sobre la fi de les caixes d’estalvis. En entrar a la sala, Rato va saludar tots els partits. Excepte la CUP. “Li vaig fer un gest amb la mà, gens agressiu, dient-li que no s’acostés”, rememora David Fernàndez a l’ARA.

L'aleshores cara visible de la CUP recorda que va fer 33 preguntes a Rato que no van ser contestades. Recorda també “l’actitud arrogant” de qui havia presidit un banc que havia sigut líder en preferents, desnonaments i ajudes públiques per evitar la fallida. Segons explica, mentre durava la comissió es comunicava via WhatsApp amb la resta del grup. “Vaig escriure’ls: «Estic per tirar-li la sabata». I em van dir que no ho fes. Aleshores els vaig respondre: «Doncs almenys l’hi ensenyaré»”. En efecte, Fernàndez va acabar la seva intervenció recordant a Rato que l’últim govern d’Aznar s’havia unit a la Guerra de l’Iraq (tot i que el mateix Rato s’hi havia oposat) i va voler retre homenatge a Muntazer al-Zaidi, el periodista d’aquest país que temps enrere li havia llançat una sabata a George Bush. Així, es va treure la sabata dreta, una imponent espardenya de la talla 45. “¿Sap el que fan a l’Iraq amb això, com a símbol d’humiliació i menyspreu del poder?”, li va demanar a Rato.

Fernàndez també li va demanar a Rato si tenia por, li va dir “gàngster” i el va citar “a l’infern”. Tot i que aleshores no es coneixien molts dels escàndols que han acabat portant Rato per diferents casos a les pàgines d’informació judicial, Fernàndez va ser tan contundent perquè havia arribat a una conclusió: “Per on passava -govern, FMI, Bankia- deixava paisatges devastats”.

Una prova de l’auraque encara conservava Rato es va poder veure l’endemà d’aquella intervenció. L’editorial d’ El País i l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia portaven idèntic titular: «Matonismo ». També un articulista de l’Abc utilitzava aquella paraula, que apareixeria de nou l’endemà en un altre article d’opinió a El Mundo. En una insòlita coincidència, es feia sempre servir el mateix terme. No eren els únics que encara donaven crèdit a Rato. Dos mesos abans, el Santander l’havia fitxat com a assessor internacional. I, poc després, Servihabitat, immobiliària participada per La Caixa, el contractava com a conseller.

Rodrigo Rato: història d’una ambició

Però l’estrella de Rato començava a apagar-se. Les querelles es van succeir i van conformar una veritable embolic d’acusacions en què cada cop estava més clar que Rato potser no era un personatge modèlic. Actualment està imputat per la sortida a borsa de Bankia, amb un macrojudici que arrencarà el 26 de novembre. El fiscal demana cinc anys de presó per a ell. També ha d’afrontar acusacions d’haver cobrat comissions derivades de contractes publicitaris que adjudicava Bankia. El jutge que va haver de decidir sobre el cas va concloure que no se’l pot jutjar per aquesta causa només, i va demanar que s’inclogui la qüestió en una investigació de més envergadura que qüestiona l’origen de part del patrimoni de Rato en un complex cas de presumpte frau fiscal i blanqueig. Ara ja no sorprèn que Rato aparegui en els papers de Bárcenas com a receptor de diner negre, en els papers de Panamà com a client de Mossack Fonseca i també en el llistat dels màxims morosos a Hisenda d’Espanya. En el rànquing, però, costava trobar-lo: des del seu pas per l’FMI, Rato va voler recuperar la preposició del cognom del seu pare i es fa conèixer com a Rodrigo de Rato, detall que molts van trobar quan van consultar la llista.

Però tot això era abans que un escàndol sacsegés Espanya: el descobriment que durant anys els alts directius de Caja Madrid i Bankia havien fet servir targetes opaques (les black ). Els cronistes recorden encara que només aleshores s’ha vist Rato nerviós davant un fiscal. A la vista va declarar que la black no era un “complement” al seu salari, sinó que les despeses de la targeta se li “descomptaven” del sou. I el fiscal va ser implacable: “Així, ¿cobrava cada mes una quantitat diferent?” En aquell moment, Rato es va sentir enxampat.

Les quantitats que es va gastar amb les black (prop de 100.000 euros) són petites en comparació amb els 23.500 milions públics que va rebre l’entitat. Però els detalls de les despeses eren obscens, en la línia dels de Miguel Blesa. Rato va gastar 2.169 euros en cinc nits consecutives en el concepte “clubs, sala, festes, discoteques, pubs i bars”. I el financer també hi va carregar un article de Louis Vuitton de 680 euros, a més dels 29 euros mensuals de la quota de Digital+.

L’espiral no acaba aquí: en un sol dia es va gastar 3.547 euros en begudes alcohòliques. I el seu nivell de despeses es va disparar a mesura que l’entitat s’acostava al precipici: mai va treure diners en efectiu de caixers amb la seva black fins al febrer del 2012, però quan van aparèixer els rumors sobre la viabilitat del banc, va aficionar-se a aquestes retirades. Fins al 5 de maig, dos dies abans de la seva destitució, va retirar 16.000 euros de caixers.

Les imatges captades per les càmeres de televisió han mostrat un subjecte que ja no és jove i que aviat serà considerat una persona gran que es debat entre l’estupefacció i una resignació aclaparada. Al marge de les consideracions legals o ètiques, la figura afronta la culminació del que sembla un destí forjat en el seu arbre genealògic.

Ho explica Ramón Tijeras, autor de Los Rato, en què detallava les peripècies de la nissaga al llarg dels anys. Després d’aprofundir en la història del pare de qui acabava de ser nomenat president de Bankia, va treure una conclusió: “Després de fer el llibre vaig treure tots els estalvis que tenia a Caja Madrid. D’alguna manera ha d’haver arribat tot aquell patrimoni al fill”, va afirmar l’any 2015 en una entrevista a l’ARA.

La història de Ramón de Rato també incloïa una gran fortuna, escassos escrúpols i una estada a la presó. El 1967 ell i el seu fill gran, Ramón, van treure il·legalment d’Espanya 81 milions de pessetes a Suïssa i Andorra, un moviment amb què van portar a la fallida els seus bancs, el Banco de Siero i el Murciano. Tots dos serien arrestats dies després al casament de la filla del patriarca amb un membre del clan Botín als salons de l’Hotel Castellana Hilton. Tres anys després de l’escàndol, van obtenir la llibertat i van recuperar el seu patrimoni.

Rato podrà ara meditar sobre els capricis del destí a Soto del Real, on ha de complir quatre anys i mig de presó. També podrà reflexionar sobre una existència íntimament relligada en les vicissituds de la seva família, el seu partit i els temps d’esperança, eufòria i desengany que va viure.

stats