Un 2019 de bojos

Cada any és diferent dels altres però, si ens parem a pensar-ho bé, durant el 2019 realment han passat coses insòlites. En els últims dotze mesos hem vist com l’establishmentcatalà canviava probablement per sempre, hem estat testimonis d’una forta escissió en el món del cava, hem conegut la cara més lletja de les noves plataformes tecnològiques, ens hem hagut d’acostumar a fitxar a la feina (si és que aconseguiu recordar-vos-en!)... A l’ Emprenem ens agrada tancar l’any amb un repàs del que hem viscut en el món econòmic. Aquí el teniu:

LA BOMBA ATÒMICA

Sens dubte, la victòria independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona. Inesperada per tothom, fins i tot pels guanyadors mateixos. Havien de ser les eleccions més disputades, però en realitat la candidatura Eines de País va arrasar de tal manera que es va endur la majoria absoluta de les cadires en disputa. La nit electoral no podia ser més rocambolesca: els representants de la Cambra van intentar endarrerir la presentació de resultats fins l’endemà. Però quan es van saber, a la seu de la institució es van sentir crits de “visca la República!”. Tot plegat, surrealista. L’única cosa segura és que l’establishment barceloní ja no serà mai més el que era.

LA FRASE

Menys disputat que l’any passat, aquest guardó possiblement se’l mereix Ignacio González, conseller delegat de Nueva Pescanova. Ell és qui va dir: “Hem de deixar de mirar tant als mil·lennials i mirar més als vellennials ”. Mig any després de sentir-la, encara estem debatent si és una idea brillant o delirant.

ELS CISMES FAMILIARS

Algunes de les empreses catalanes més importants han viscut moments de tensió interna durant el 2019. Va haver-hi un cas, el de Bonpreu, que va acabar amb final feliç: els dos germans van arribar a un acord perquè un d’ells (Joan Font) li comprés la meitat de l’empresa a l’altre (Josep Font) i es pogués enterrar així la destral després d’anys d’enfrontament. En canvi, un altre cas, el de Ciments Molins, encara cueja: un grup de familiars del president de la companyia, Joan Molins, ha demandat l’empresa per tenir la seu social a Madrid de manera irregular. Diuen que la companyia no hi té pràcticament res, a la capital espanyola, i que per tant tenir-hi la seu és un frau de llei. La qüestió està en mans dels jutges.

EL PROTAGONISTA

Arran de la seva irrupció com a nou president de la Cambra, Joan Canadell era un dels candidats a guanyar aquest guardó. Però, sens dubte, la medalla se la mereix Josep Sánchez Llibre, l’hiperactiu president de Foment, que ha entrat a la vella patronal com un tornado. Per cert, senyor Sánchez Llibre, si ens llegeix: potser estaria bé fer menys rodes de premsa!

LA NOTÍCIA MÉS TRISTA

Una clara candidata a aquesta categoria era la dels treballadors (és a dir, gent que té uns ingressos regulars) que viuen en un traster de Bluespace perquè no es poden permetre un habitatge. Però aquesta història, que us vam descobrir a l’ARA, queda relegada per una de pitjor: la mort per accident d’un rider de Glovo. Tot i els esforços de la companyia per pagar a la família del treballador mort el mateix que a la d’un de regular (el difunt operava amb un compte subcontractat), aquella mort va marcar un abans i un després en la percepció que molta gent té dels riders. Glovo, per cert, ha acabat l’any amb una bona notícia: ha estat la primera companyia catalana a aconseguir la categoria d’ unicorn (és a dir, una valoració de més de 1.000 milions de dòlars).

LA SENTÈNCIA

El 2019 tothom ha parlat de la sentència del judici al Procés, però n’hi ha hagut una de vinculada a les empreses catalanes que també ha sigut impactant: la que concedia a Agbar el dret a seguir explotant l’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona. El Suprem va tombar així una decisió anterior del TSJC. Sembla increïble que dos tribunals tinguin dos punts de vista tan oposats com els que van exposar a les seves respectives sentències. Deuen tenir raó els que diuen que això de la justícia, a Espanya, és bastant una loteria.

EL SALARI

Cada any trobem alguna notícia sobre sous desproporcionats, però no recordem haver-ne vist cap com aquesta: el fundador de Xiaomi va cobrar de la companyia 864 milions d’euros (7.500 milions de dòlars de Hong Kong), una xifra bastant propera als guanys anuals de tot Xiaomi. L’afortunat, Lei Jun, va prometre donar bona part dels diners a beneficència.

LA RENÚNCIA

Encara vinculat amb la retribució, ens va sorprendre la decisió del conseller delegat de Danone, Emmanuel Faber, que va renunciar a una pensió de 28 milions i a la indemnització milionària que li pertocaria si deixés el càrrec. “No necessitava cobrar tants diners”, ha arribat a dir. Faber té un salari de 2,8 milions d’euros anuals, ben bé prou per viure magníficament bé, però la seva decisió és sorprenent per inhabitual.

EL RELLEU

El banquer Mario Draghi va deixar la presidència del BCE al novembre i ha estat substituït per Christine Lagarde, una persona que ni tan sols és economista i que no té cap experiència en la difícil disciplina de la política monetària. A més, Lagarde és política i va ser nomenada com a part de la negociació per configurar la nova Comissió Europea. La manera com s’ha fet el procés de selecció, per dir-ho d’alguna manera, i la tria final de Lagarde posa en qüestió fins a quin punt el BCE és independent, com se suposa que ha de ser. Sí, som escèptics. Et desitgem el millor, Christine, ens hauràs de convèncer.

LA SITUACIÓ INCOMPRENSIBLE

El decret del conseller Damià Calvet per regular els cotxes amb llicència VTC segurament va aconseguir evitar que durant el Mobile World Congress hi hagués merder als carrers, però aquesta regulació té data de caducitat, tal com expliquen dins del mateix Govern, que ja treballa per canviar la norma. Des d’aleshores, per cert, Cabify ha trobat una escletxa legal per operar... o no tan legal, ja que la Generalitat aparentment ha posat reiterades multes a Cabify, que segueix actuant com abans. Ho enteneu? Nosaltres tampoc. Mentrestant, Uber prefereix no posar els peus a Barcelona.

EL CANVI LABORAL

A l’espera de si el nou govern espanyol vol introduir algun canvi en la legislació laboral, sens dubte una de les notícies que ens ha afectat més a l’hora de treballar és l’obligació de fitxar cada dia que treballem. Alguns no aconseguim recordar-nos-en sempre, perquè ho fem amb una aplicació enlloc de fitxar a l’entrar a l’oficina, però progressem adequadament. Si llegiu això i no teniu cap mena de registre horari a la vostra empresa, sapigueu que esteu incomplint la llei... Però tranquils: tampoc sembla que a Inspecció de Treball li preocupi gaire. Almenys de moment.

EL MALSON

La guerra comercial entre la Xina i els Estats Units, que ha perjudicat l’economia mundial fins a fer-la frenar descaradament. Senyor Donald Trump, ¿no podria trobar una manera menys agressiva de negociar? Que consti que, per poc fans que siguem de l’actual president dels EUA, la seva estratègia negociadora, tot i que mancada d’escrúpols (o precisament per això), de moment sembla que li està funcionant.

EL CISMA

La sortida de la DO Cava de diversos productors de vi escumós sota el segell Corpinnat, avançada per aquest diari, ha estat un terratrèmol. Marques emblemàtiques del sector com Gramona, Llopart i d’altres han liderat aquest moviment, cansades del desprestigi del cava. La DO Cava, preocupada també per aquesta problemàtica, ha promogut canvis en el sector per intentar prestigiar el producte, però dos dels tres principals productors (Freixenet i Jaume Serra) han protestat contra els plans de la DO Cava. Un dubte raonable: Jaume Serra, propietat de García Carrión (el mateix grup que fabrica Don Simón), ¿ha de tenir una influència decisiva en els designis del cava?

EL CÍNIC

El presentador Carlos Sobera, autor de la frase “Els que fem publicitat de cases d’apostes no pretenem fomentar la ludopatia”, en una entrevista al Huffington Post.

EL MISTERI

Els diners de Manuel Valls. L’ARA va publicar a la primavera un extens reportatge que explicava quina ha estat la teranyina d’empresaris i directius que van ajudar-lo financerament a bastir una campanya electoral municipal que va començar sent prometedora i va acabar sent-ho menys. Poc després, però, es va conèixer la declaració de béns que Manuel Valls ha presentat a l’Ajuntament de Barcelona, en la qual declara tenir només 15.345 euros, a banda de cap propietat: ni pis, ni casa, ni cotxe, ni moto. ¿És creïble que l’ex primer ministre de França tingui la meitat de diners en metàl·lic que declara, per exemple, Ada Colau? Segur que sí.-