Emprenem 06/03/2021

La recepta antipandèmia dels negocis centenaris

La majoria dels locals més emblemàtics de Barcelona sobreviuen al covid

6 min
La recepta antipandèmia dels negocis centenaris

Falten dos dies per Nadal. El restaurant Can Culleretes ho té tot preparat perquè el seu flamant servei de menjar a domicili passi la seva particular prova de foc: 120 comandes que repartirà, com ho està fent des de fa unes setmanes, l’amo del negoci. Tot previst excepte que un dels cuiners doni positiu en covid-19 i que s’hagin de confinar tots els que han estat amb ell davant dels fogons. És l’últim aprenentatge que l’any li va deixar a Carlos Martínez: pot portar un restaurant, pot ser repartidor i també cuinar per a 120 persones. Perquè s’arremanga, s’hi posa i ho tira endavant. La pressió no és poca: el deute relacionat amb la pandèmia puja a 250.000 euros i el que deixa caure, si es rendeix, és un dels restaurants més antics de Barcelona.

Però sembla que el més habitual, entre els de la seva classe, és aguantar. Can Culleretes està entre els cinc establiments més antics de Barcelona d’una selecció de comerços emblemàtics que ha elaborat el Fons d’Imatges del Comerç de Catalunya (FICC) amb el fotògraf Esteve Vilarrúbies. I dels prop de 140 negocis icònics que aquest projecte va recollir l’any passat, la majoria segueixen oberts. Tot i les restriccions a la mobilitat, les setmanes de tancament en molts dels casos i els baixíssims nivells de turisme. Com s’ho han fet?

En el cas d’aquest restaurant del Born la resposta és ser propietaris del local, els ERTO i haver-se inventat una manera de vendre a través d’internet. La mare i la tieta de Carlos Martínez li van cedir les regnes poc després que esclatés la pandèmia. Ell, tercera generació de la mateixa família al capdavant del negoci, heretava un establiment que porta 165 anys obert al mateix lloc, però que segons la família en porta 280 voltant per Barcelona. “Al principi era més fàcil, perquè hi havia molts menys restaurants”, exposa Martínez. Parla d’abans dels Jocs Olímpics, quan els restaurants de la zona es podien comptar amb els dits d’una mà i quan els seus avis, amos del local des del 1958, encara també arrossegaven la fidel clientela que els acompanyava des de l’anterior restaurant que regentaven.

En els últims anys el que els ajudava a tirar endavant era el turisme. “Havíem tingut la sort que una multinacional de viatges asiàtics ens portés tres o quatre grups per setmana”, rememora el seu net. “Ja ens anava bé, perquè veníem de la crisi del 2007 i això ens va fer remuntar una mica després que la clientela de Barcelona deixés de baixar al centre de la ciutat”, explica. El remei, quan els han obligat a tancar i el turisme ha desaparegut, ha sigut muntar una botiga digital, que no un delivery, aclareix. El que fan és vendre plats preparats que el client haurà d’acabar de cuinar a casa i recollir ell mateix. Res de Glovos o Deliveroos.

I així sobreviu, patint com mai no ho havia fet el negoci, diu, però amb la certesa que, almenys de moment, no haurà de tancar.

És més del que pot dir la Casa Beethoven, que, dedicada sobretot a la venda de partitures i llibres de música, assumeix amb resignació que qualsevol dia pot ser l’últim: la pandèmia ha accelerat tots els problemes que collaven el negoci.

“Teníem el hàndicap de les fotocòpies, després el de la pirateria a internet i la crisi de fa deu anys, tot barrejat amb les grans companyies de distribució: ara hi afegim que els músics no tenen feina i que les escoles de música ensenyen online”, recita Jaume Doncos, propietari d’un comerç que també té el seu origen als anys 80 del segle XIX. El fet que a les prestatgeries s’hi combinin desenes i desenes de grans carpetes vermelles plenes de partitures, amb volums per aprendre a tocar les cançons de Queen que apareixen a la pel·lícula Bohemian Rhapsody o les d’Adele o Amy Winehouse, demostra que l’aposta de supervivència, fins ara, havia sigut estar sempre al dia. També ho prova la vitrina plena de detallets de record per al turista. “Farem virgueries per sobreviure, com tothom”, anticipa Doncos. “És un repte que té el seu morbo: ara bé, uns mesos d’acord, però aquest estrès que se’ns acumula dia a dia és massa patiment”, conclou.

Ell ha fet el salt a l’online, però no s’ha digitalitzat purament: és un sector molt protegit pels drets d’autor i no pot competir amb la pirateria.

A menys d’un quilòmetre de distància, Artemi Carreras podria fer-ho, però en aquest cas senzillament no vol: considera que en el seu sector l’assessorament i interactuar físicament amb el producte és essencial. Carreras és el propietari de Gèneres de Punt La Torre, un comerç de venda de roba interior que va obrir el seu avi a la plaça Universitat l’any 1900. La imatge d’un aparador ple de calcetes, calçotets, sostens i samarretes llises xoca en una zona dominada per les botigues de la família Inditex o bé per cosines germanes seves. “Quan jo tenia 20 o 30 anys em deien: «Què faràs? Perquè la gent gran, que són els teus clients, es moriran»”, explica l’actual propietari del negoci. “Sí, esclar, es moriran, però és que la gent jove es fa gran i les necessitats són diferents amb 30, 40, 50 o 90 anys”, es respon, tot i que reconeix que, efectivament, de noies joves que vagin a comprar els sostens allà, ben poques.

Així i tot, la proposta deu quallar entre la gent gran, ja que fa 121 anys que el negoci és obert. “Cada època ha tingut la seva particularitat: als anys 50 o 60 va aparèixer El Corte Inglés, i ens deien que els petits comerciants acabaríem tancant. Ara qui està a punt de fer fora 3.000 persones són ells, i La Torre segueix”, defensa. L’explicació? “Al comerç normal i corrent tenim les idees més o menys clares: comprar la qualitat que vols vendre (perquè no vendre el més car sempre és el millor), decidir quin negoci vols fer i anar seguint”, respon.

Més enllà d’això, si sobreviuen oberts prop d’un any després que la pandèmia s’instal·lés al país és pels ERTO i perquè l’hivern ha sigut molt fred, però també perquè han compensat el temps tancats amb hores de més estant oberts. “¿Trobes normal que els comerciants de Barcelona tanquessin per vacances? -es pregunta-. Per a mi això és absurd, has estat dos mesos tancat, l’única manera de recuperar és obrir dos mesos més, i com que això no es pot fer cal tenir la botiga el màxim temps que puguis oberta”. I mentre així segueixi, anar-se adaptant al que busquin els clients. Aquest hivern han sigut peces de roba que protegissin del fred, i roba còmoda per teletreballar a casa, així que ha tingut sempre pijames i bates a la vista, i ha procurat que mai n’hi faltin al magatzem.

Qui torna a apuntar cap al comerç electrònic com a motiu de la supervivència és la Casa Gispert. Aquest és un comerç dedicat a l’alimentació, sobretot a la fruita seca, que també s’acosta al segle i mig de vida, però que tot i l’estètica pròpia d’aquella època té un robust teixit empresarial darrere molt en línia amb les dinàmiques dels temps actuals. La botiga de Barcelona, un establiment a Terrassa, l’obrador, les oficines, un moll de càrrega i descàrrega i els espais d’envasament i de gestió de la distribució, així com una botiga online, els han ajudat a tirar endavant tot i la pandèmia. Ara bé, no sense complicacions. “Arriba la pandèmia i una botiga que no havia estat tancada ni per la guerra queda tancada una setmana perquè la situació era molt crítica”, explica un portaveu.

No només això: “Sent un negoci situat en una zona de molt trànsit turístic, abans hi havia una afluència de turistes que avui dia no hi és”, afirma. Això sumat a la gent que baixava d’altres punts de Catalunya i que ho aprofitava per comprar habitualment, que han deixat de venir. En canvi, però, la venda en línia s’ha disparat. “El continent és antic, però no l’equip, ni les vendes: estem totalment adaptats al segle XXI”, diu, contundent, el mateix treballador de l’empresa.

Zoila Agramonte porta dos anys perseguint el mateix objectiu en el seu sector, el de les farmàcies. Ella és l’última de la llarga llista de mans per les quals ha passat l’anomenada Farmàcia de la Llana, que és el comerç més antic que apareix al llibre d’Esteve Vilarrúbies. Aquest establiment va obrir portes, segons la seva recerca, l’any 1710. Agramonte n’ha sigut la responsable els últims dos anys i li ha fet un rentat de cara sense malmetre l’essència estètica del negoci. L’última modernització, però, l’ha impulsat la pandèmia: vendre online. Sense voler-ho, s’ha convertit en l’exemple de la barreja perfecta: poder comprar a l’establiment més antic de Barcelona a través d’un mòbil d’última generació.

stats