El que diuen (i el que volen dir) les etiquetes ‘eco’ de Zara i H&M
Els gegants del ‘fast fashion’ llancen col·leccions amb materials orgànics però que tenen un pes simbòlic
Són 25 peces de roba per persona: l’any passat, Inditex va produir tantes peces que si es reparteixen entre els 47 milions d’habitants que hi ha a Espanya, en tocarien 25 peces a cadascú. Agricultors, ramaders, transportistes, obrers, fabricants de productes químics, telers, magatzems, botiguers, i molts altres de no tan evidents són una part minúscula de l’entramat d’actors que el gegant de la moda Inditex mou diàriament per portar aquests més de 1.700 milions de peces cada any arreu del món. L’impacte d’un ritme de producció com aquest té una conseqüència evident: la fortuna que acumula Amancio Ortega, fundador d’Inditex, també es podria repartir a parts iguals entre els espanyols i tocarien 1.600 euros a cadascú. Però també n’hi ha una de menys òbvia: l’impacte ecològic i social d’un negoci d’aquestes dimensions.
Amancio Ortega supera Bill Gates com l'home més ric del món, segons 'Forbes'
Inditex és un dels gegants de la moda més grans i coneguts, però al seu costat hi ha altres multinacionals, com H&M o Primark, que fabriquen roba en volums similars. Per això, aquesta indústria, amb tots els seus satèl·lits, és una de les més contaminants del món. “Tingues cura de l’aigua”, “Tingues cura del clima” i “Tingues cura de les fibres”: aquests són els tres lemes que Zara, la cadena més emblemàtica del segon home més ric del món, penja en algunes de les seves peces de roba. Zara ja va anunciar fa un any la creació d’una línia de moda ecològica anomenada Join Life i en va començar a comercialitzar algunes peces, però no ha sigut fins a final de setembre que ha començat a impulsar la línia amb força.
No és que Inditex s’hagi tornat eco-friendly de cop. La seva principal rival, la sueca H&M, ja va llançar una línia de roba ecològica el 2011 amb el nom de Conscious Collection, amb cotó i lli orgànics i fibres sintètiques, com el polièster, reciclades. De fet, fins ara H&M -com és propi dels països nòrdics- ha anat per davant d’Inditex, i a final del 2013 va convertir punts de les seves botigues en contenidors de reciclatge per portar-hi la roba vella i “tancar el cercle”, una campanya que ha anat intensificant i repetint al llarg dels anys.
Però fer casar una producció de milers de milions de peces de roba a l’any amb l’ecologia i el respecte pel medi ambient és, com a mínim, un repte. “És cert que són línies molt simbòliques, amb un pes minúscul dins del conjunt del seu negoci, però per alguna cosa han de començar”, explica el professor d’Esade expert en innovació i responsabilitat social corporativa Ignasi Carreras.
A la pàgina web on Zara explica les característiques d’aquesta col·lecció s’aclareix que cada etiqueta informa sobre si aquella peça està fabricada amb tecnologies que promouen l’estalvi d’aigua, amb fibres reciclades o cotó orgànic o amb processos impulsats a través d’energies renovables. A més, a la seva pàgina web, Zara garanteix que els animals involucrats en l’elaboració de les peces han sigut tractats de manera “ètica i responsable”. Unes condicions que compleixen els “estàndards més exigents de salut, seguretat i sostenibilitat” medioambiental. Aquests estàndards, però, Inditex els mesura amb el seu propi indicador, anomenat Inditex Green to Wear +, que no té el vistiplau de cap entitat externa.
“No hi ha res que ens pugui fer pensar que cadenes com H&M o Inditex ens enganyen com a consumidors quan posen a l’etiqueta que el cotó que fan servir és orgànic”, explica Roser Gasol, biòloga i membre del Centre per al Consum i la Producció Sostenible del programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. Gasol aclareix que, quan a qualsevol producte hi apareix el segell o l’etiqueta d’orgànic, vol dir que aquell cotó, per exemple, ha sigut cultivat sense herbicides ni pesticides, a la pràctica el mateix que vol dir ecològic: “Només hi ha una confusió en l’ús del terme entre l’anglès i el castellà o català”, aclareix. Gasol coincideix amb Carreras quan afirma que aquesta mena d’iniciatives són positives perquè “hi ha la voluntat dels consumidors de comprar aquests productes i estan disposats a pagar més a canvi d’aquestes garanties”. Tot i així, reconeix que tot plegat no garanteix la sostenibilitat del producte. “És més sostenible una samarreta que dura 20 anys però que està feta amb cotó cultivat amb pesticides que no comprar dues samarretes de cotó orgànic cada trimestre”, assenyala la biòloga. A més, apunta que a part del cotó s’ha de tenir en compte si els tints són tòxics o si el transport contamina. “Per a molts altres, la sostenibilitat pot ser que estiguin garantides les condicions de treball dels seus empleats”, conclou.
Però el fast fashion en si mateix és antònim de sostenibilitat i, precisament, aquest és l’èxit d’Inditex. Carreras assenyala que són les multinacionals que més han patit aquestes controvèrsies, com Nike o Inditex, les que s’han posat més les piles “perquè tenen la capacitat de fer-ho”. Al Brasil, per exemple, després de la polèmica que va acompanyar la firma d’Amancio Ortega quan es va destapar que subcontractava producció a fàbriques amb mà d’obra infantil, Inditex ha començat a etiquetar amb codis QR que detallen la traçabilitat de la cadena de producció de l’empresa fins a l’última adreça de cada fàbrica subcontractada. Però tots dos experts reconeixen que, per ara, són iniciatives minúscules que ni s’acosten a compensar l’impacte negatiu que provoca la resta del seu negoci.
