Emprenem 13/11/2021

Per què jubilar-te als 67 quan ho pots fer als 40?

El moviment FIRE promou l’estalvi en la joventut per invertir i després viure sense treballar

6 min
Per què jubilar-te als 67 quan ho pots fer als 40?

El salamantí Jesús Arroyo tenia 33 anys quan va decidir que es jubilava. Després d’estudiar enginyeria informàtica per vocació, el 2006 va començar a treballar en un important banc, a l’àrea de tecnologia. Amb els anys va anar pujant de càrrec, uns ascensos que el van portar a viure a Càceres, Madrid, Anglaterra, el Brasil i novament a Anglaterra i a guanyar molts diners, una quantitat que ara, als 39, prefereix no desvelar. “Em pagaven molt bé i estalviava molt, però sense un objectiu clar”, explica. El 2012 va decidir donar sentit a aquests estalvis que no volia gastar comprant immobles ni posant-los en dipòsits bancaris. I aquí es va anar endinsant en el moviment FIRE, les sigles en anglès de financial independence, retire early, que traduït vol dir independència financera, jubilació anticipada. El moviment consisteix en viure de manera més o menys austera per estalviar la meitat dels ingressos que es tenen entre els 20 i els 40 anys i invertir-los per aconseguir a aquesta última edat la independència financera. Dit d’una altra manera: poder viure la resta de la teva vida sense necessitat de treballar.

“Em vaig adonar que amb tots els diners que tenia podia comprar temps, i vaig decidir estalviar encara més traient coses que realment no m’aportaven res, com ara compres innecessàries o sortir a discoteques i beure alguna copa de més... ”, explica. Al que no s’ha de renunciar, encara que es trigui més a aconseguir l’objectiu -deixa clar-, és a “aspectes importants”, que en el seu cas són, per exemple, prendre unes canyes amb els amics. “El gran problema és el consum. S’ha de ser una mica més minimalista, i no cal tenir un armari ple de coses que no t’has posat mai, videojocs que ni has obert o comprar-te un cotxe quan ja en tens un”.

Per poder fer una bona inversió dels seus estalvis va començar a devorar pàgines web, blogs, llibres... “Vaig aprendre de manera autodidacta”, explica. La fita que es va posar per aconseguir l’anhelada jubilació va ser el que es coneix com la regla del 4% : aconseguir estalviar prou diners per, com a màxim, gastar-ne cada any aquest percentatge: “Si per exemple vius amb 40.000 euros l’any, necessitaràs uns estalvis d’un milió d’euros, i invertir-los abans de deixar de treballar”, explica, ja que 40.000 euros és una rendibilitat del 4% sobre el milió estalviat.

La roda d’estalvis d’Arroyo de seguida es va accelerar, en gran part perquè tenia un sou “desorbitadament alt” i per la gran quantitat que aconseguia estalviar, que en ocasions arribava al 80%. En només quatre anys des que va començar a invertir els seus estalvis, el 2016, va aconseguir la independència financera i va fer realitat l’objectiu de deixar de treballar. “Era un bon lloc de treball, amb un horari de 9 a 17 h, i m’agradava, però tenia altres inquietuds”.

Del 2016 al 2018 va acomplir el seu gran somni: fer la volta al món. Ho va fer sent conseqüent amb la seva manera de viure: amb la motxilla carregada a l’esquena, dormint en hostals i fent alguns dels trajectes en autoestop. Després d’estades a Espanya, algun viatge més i la pandèmia del covid -el va enganxar al Brasil, però va aconseguir tornar a Salamanca-, ara porta un mes i mig vivint novament al Brasil, a São Paulo, on preveu quedar-se tres mesos.

“Estic tastant llocs per decidir on posaré la meva base”, explica. Fa una vida que descriu com a “rutinària”. “M’aixeco sense despertador, vaig al gimnàs, estic una estona a l’ordinador, dino i la tarda la dedico més a temes socials: quedar amb gent, anar al cinema, anar a prendre alguna cosa”, relata. La seva part “més productiva” (el que seria el més semblant a una feina) són el seu blog (el nom del qual ja és tota una declaració d’intencions: ¡Al fin libre!) i el curs d’inversió que va crear durant la pandèmia.

La fórmula de l’èxit són tres claus que s’han de complir i que han d’anar sempre agafades de la mà: aconseguir un bon salari, estalviar i invertir (i esperar). “Sense invertir no ho aconseguiràs, perquè deixant els diners al banc, amb l’augment de la inflació, l’únic que faràs serà perdre poder adquisitiu”, puntualitza. Segons explica, per invertir no cal ser “un guru”. “Hi ha maneres de fer-ho que són predictibles i que veus que el teu capital anirà creixent a llarg termini”. De fet, ell primer va començar a invertir en empreses molt orientades al dividend i ara ho està enfocant en una cartera permanent “que és més lenta, però més estable”. La catedràtica d’economia de la UB Montserrat Guillén discrepa en el fet que sigui tant fàcil fer bones inversions. “Per fer-les se n’ha de saber i tenir un punt de sort”.

Mentre no acabi de decidir on s’acabarà establint, Arroyo continuarà fent viatges d’estades llargues. “¿Si és factible, el moviment FIRE, amb família? Sí, jo aportaria la meva part, que segurament és el que ara destino a viatges, i l’altra persona l’altra part. A més, també es redueixen despeses compartint habitatge”, afirma.

Guillem Roig, de 29 anys, està a mig recorregut d’aconseguir el mig milió d’euros que ha calculat que necessita per arribar a la seva independència financera, un objectiu que creu que assolirà als 40 anys. Va estudiar microbiologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però com que li cridava més l’atenció la part empresarial va completar la formació amb un màster. La seva primera feina va ser a la consultora Deloitte fa cinc anys. Treballava moltes hores, “més de les 40 setmanals”, i allà va tenir clar que no volia dedicar tot el seu temps a la feina, sinó a “treballar en la mesura justa”. És en aquest punt que va començar a teixir la seva vida amb l’objectiu del moviment FIRE. “Em va canviar el xip”, reconeix. Dels 22.000 euros bruts que cobrava a l’any n’estalviava la meitat. Vivia en un pis compartit a Barcelona que li costava 300 euros al mes, i amb 400 euros més pagava tota la resta. Explica que mai ha sigut gaire de sortir de nit, però també matisa que una cosa és sortir i l’altra molt diferent és deixar la cartera buida. En aquell moment “pràcticament no gastava”, tot i que admet que “això” s’ha anat relaxant.

Després de Deloitte, on va estar un any i tres mesos, va començar a treballar en una altra consultoria, també a Barcelona, IQVIA, més especialitzada en el seu terreny, el sanitari. Allà el seu sou ja va pujar fins als 28.000 euros anuals, dels quals aconseguia estalviar un 65%.

Però quan va anar a viure amb la seva parella va ser quan van prendre una de les decisions més importants per reduir costos: marxar de Barcelona. “Els lloguers a Barcelona ronden els 1.000 euros i vam optar per viure a Terrassa, en un pis pel qual paguem 500 euros, i utilitzar el transport públic per anar a la feina”, concreta.

L’habitatge i el transport -matisa- són les despeses que més s’han de controlar, perquè són les més elevades, i, alhora, tenir clar que de tot el que t’agrada fer has de donar prioritat a una sola cosa. “Fins que va arribar el covid la nostra era viatjar, i fèiem dos viatges a l’any”. ¿Això vol dir que no pots sortir a sopar o dinar fora? “Sí que pots, però no cada dos per tres”.

Després d’un any i cinc mesos a IQVIA, temps durant el qual va començar un blog, que va batejar com La hormiga capitalista i on va relatant la seva manera de viure, va conèixer els que són actualment els seus dos socis. “Tenia ganes de fer un canvi, d’emprendre”, diu. Tots tres van impulsar fa dos anys i mig Balio, una acadèmia de formació financera. Hi va invertir 20.000 euros dels seus estalvis i van començar a buscar inversors. Al principi va viure d’estalvis, però, un cop aconseguits els primers inversors, ja va començar a cobrar 15.000 euros l’any, i actualment el seu sou ja és de 24.000 euros, dels quals n’estalvia la meitat.

Tots els diners els ha invertit a la borsa. “La gent que no inverteixi ho tindrà molt negre de cara al futur”, assegura. “¿Que si deixaré de treballar quan arribi als 40? No, no vull deixar de fer-ho. Tampoc crec que sigui sa, però sí que m’agradaria viure tranquil, tenir més llibertat i decidir jo què fer amb el meu temps”, apunta.

La catedràtica d’economia de la UB apunta que aquest moviment està molt enfocat majoritàriament a joves que hagin guanyat molts diners durant la seva curta etapa laboral. “Veig molt complicat estalviar el 50% d’un salari de 18.000 o 20.000 euros bruts a l’any”, explica. De fet, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) el 2020 la taxa d’estalvi a les famílies espanyoles, tot i ser la més alta des del 1999, va arribar al 14,8%, molt lluny del 50% del Jesús o el Guillem. A més, s’ha de tenir en compte que l’any passat aquesta taxa es va disparar a causa de les conseqüències del covid, com els confinaments domiciliaris o les restriccions de mobilitat. Si es miren les dades del 2019, la taxa d’estalvi és només del 6,3%.

A part del factor sort en la inversió, Guillén creu que vivint d’aquesta manera jugues amb “moltes incerteses”. La més important -diu-és la longevitat. “Tenint en compte l’esperança de vida dels països mediterranis, estem parlant de gent que ha de planificar viure entre 40 i 50 anys només amb els estalvis”, apunta. A més, cal sumar-hi el fet que, al deixar de treballar tan joves, pràcticament no tindran jubilació.

“La clau està en no gastar el capital. Si els meus estalvis estan creixent un 5% anual per sobre de la inflació i de manera permanent, només he de gastar com a màxim aquest percentatge”, insisteix Arroyo. “És un estil de vida que senzillament s’ha de sentir”, conclou.

stats