ENTREVISTA EXCLUSIVA
Emprenem 06/11/2021

Jaume Alsina, president de BonÀrea: "Una empresa no és una democràcia"

13 min
Jaume Alsina, president de BonÀrea.

Jaume Alsina (Guissona, 1934) no és un home que s’hagi prodigat als mitjans de comunicació. Ell ha dedicat la seva vida a la feina: al desembre farà 87 anys, però l’edat no és un impediment perquè segueixi sent el president de BonÀrea, empresa que ell va cofundar el 1959. L’empresa va néixer dedicada al pinso i avui és un colós català de l’alimentació, amb 1.984 milions de facturació (i gairebé 300 milions més si s’hi afegeix la cooperativa que encara tenen dedicada a la producció d’animals), una xifra que supera còmodament la d’altres gegants com Planeta, Mango o Roca. Però BonÀrea té les seves particularitats: l’empresa ha nascut en una comarca com la Segarra, cosa per la qual a priori pocs haurien apostat. Avui és la segona comarca amb menys atur de Catalunya: la majoria treballen a BonÀrea. Als seus escorxadors s’hi sacrifiquen 200.000 animals al dia. Una altra obsessió: els costos, que l’empresa ha retallat fins l’últim cèntim per poder vendre més barat. Tampoc tenen deute. Reneguen dels bancs i tot el seu creixement el financen amb els diners que van guanyant. I l’última particularitat: no és una empresa familiar però està fortament governada per la família Alsina, en aliança amb altres famílies de la comarca.

Alsina no ha concedit mai una entrevista com aquesta, en què ho explica tot. Dues hores de conversa que per moments es queden curtes. "Hi ha tantes coses de què parlar!", repeteix el president de BonÀrea.

HISTÒRIA

De petit, va deixar el camp per venir a estudiar a La Salle Bonanova de Barcelona.

— Sí, dels onze als setze anys, del 1946 al 1951. Era com un noviciat. Fèiem vida pràcticament de frares. Anàvem a dormir a les nou del vespre, ens aixecàvem a les sis del matí. Tot el dia era el rosari, missa... Els meus pares van fer tot el que va caldre perquè jo pogués fer el batxillerat, que llavors era molt difícil fer-lo. I després vaig passar a uns estudis superiors. La professió més adient per a mi, que venia de pagès, era la de veterinari, una figura molt important perquè cuidava els animals de treball. Era la peça clau. Vaig estudiar a Saragossa.

I després va tornar a casa per treballar.

— Vaig començar a estudiar l’any 51 i resulta que el 57, quan vaig acabar veterinària, s’havien acabat els animals de treball. La mecanització del camp va ser molt important. Els pobles estaven plens i moltíssima gent treballava al camp. I de cop i volta van aparèixer els tractors. En cinc anys va canviar tot. Els tractors van reduir la feina un 90%. O sigui que sobrava el 90% de la gent d’aquest país! En aquells moments no hi havia oficines d’atur, ni subsidis, ni res.

Deuria ser traumàtic per a molta gent.

— Un 10% es va quedar amb els tractors i les màquines, però el 80% va emigrar. Les porteries de Barcelona, els paletes, manobres, als anys 60 tot això venia dels pobles. Així es va doblar la població de Sabadell, Terrassa, l'Hospitalet o Barcelona. L’obra la van fer els pagesos que sobraven d’aquí. És un fenomen que no he sentit explicar gairebé mai, però realment va ser transcendent.

Potser tenim més presents les onades migratòries d’altres llocs d’Espanya que no pas aquesta migració catalana interior.

— Esclar, però primer va ser la immigració de les comarques interiors agrícoles cap a les ciutats de la costa. Em vaig quedar sense amics! Jo havia estudiat per cuidar animals de treball... i no n'hi havia!

I què va fer?

— És curiós, el món, com sorgeixen noves oportunitats. Aquí totes les famílies tenien corral, hort, gallines... I a la ciutat què tenien? Res. Així que els havies de portar els ous, el porc, el pollastre. Els que ens vam quedar aquí vam posar petites granges. Cent gallines, deu o dotze porcs. Aprofitant els corrals antics i les cases abandonades. Així van sortir les primeres granges.

I així va arrencar el negoci.

— Nosaltres vam trobar feina i els de la ciutat van trobar el menjar. Quan vam començar a tenir més animals ja vam necessitar una alimentació realment tècnica. Els pinsos els compràvem a fora, però eren molt cars i ens vam plantejar fer-los nosaltres. Fèiem números i vèiem que ens estalviaríem un 10% o un 20% respecte al que pagàvem a fora. Aquest va ser el nostre primer pas.

L’origen és el pinso.

— El Daniel Sala i jo vam fer una petita cooperativa. Barrejàvem els components i anàvem per les granges. I amb aquesta relativa tecnologia vam iniciar la producció d’ous, pollastres, races dels animals... I vam anar formant el nostre nucli de la cooperativa, que va anar creixent i creixent. Els que s'hi apuntaven eren aquell 10% de pagesos que es van quedar aquí i no tenien feina. Però va arribar una crisi...

Sempre n’apareix una.

— Una crisi d’excés de producció, que sobretot es va deure a uns canals de distribució deficients. I vam veure que, a part de Guissona, havíem de començar a vendre al mercat de Mollet o a les botigues de Barcelona. Més tard, el 72, vam decidir fer els nostres escorxadors, aquí a Guissona. Primer de pollastres, després de porcs i gall dindis. I després vam començar l’elaboració: botifarres, pernils... Cada any salem dos milions de pernils.

Jaume Alsina, davant de les instal·lacions de la companyia a Guissona.

FILOSOFIA I BOTIGUES PRÒPIES

Si hagués de resumir el secret del seu èxit, què diria?

— Molt simple. La mateixa filosofia que ens va motivar per fer la primera acció: fer-nos el pinso millor i més barat, reduint costos, millorant la productivitat. Fa més de 60 anys que ho fem. La indústria càrnia és molt difícil. Us puc dir que de les instal·lacions càrnies que hi havia als anys setanta i vuitanta no en queda cap. El mateix [Juan] Roig de Mercadona va ser un fracassat de la indústria càrnia, que va deixar una quantitat de gent penjada increïble!

I per què vosaltres heu subsistit?

— Per la filosofia aquesta: màxima productivitat al mínim cost. Som líders en costos al mercat. A les nostres botigues tenim el millor preu, amb diferències de preu bastant importants. Per què? Perquè hem anat integrant tota la cadena, des del camp fins al consumidor final. Tu saps la quantitat d’estalvis que generem al no tenir intermediaris? Al nostre complex hi entren animals vius i cada dia en surten milions de racions ja etiquetades i preparades per als lineals de les nostres 550 botigues.

Un dia van decidir obrir botigues pròpies. Ho van fer també per reduir intermediaris?

— Exacte.

Però és un negoci molt diferent: van passar de vendre als supermercats a competir amb els supermercats. És un canvi de filosofia molt important.

— Sí, per això som els únics que ho hem aconseguit fer. Nosaltres vam ser sempre rebeldes a l'hora de vendre a Pryca, El Corte Inglés... que cobraven el nostre producte al comptat i ens el pagaven a 60 o 90 dies.

Això s’acaba amb les botigues pròpies.

— [Apuja el to] Això ens va rebel·lar, m’entens? No ens donava la gana que ens paguessin a 90 dies. Nosaltres, des que surt el producte del camp, ens estalviem un munt d’intermediaris. Normalment es porten els animals a un escorxador a Girona, o a Saragossa, després l’especejament el fa una altra empresa, i després un jamonero sala els pernils... Tot són intermediaris! I envasos, i transport, i càrregues i descàrregues. És terrible. Nosaltres només tenim un envàs, que és una caixa blanca [que és on també s’exposen els productes a les botigues] que fa tot el recorregut.

Per què ningú més ha pogut replicar aquest model?

— Una gran empresa, amb escorxadors, quan va veure el nostre model de botigues va dir: “Això ho poso en marxa ràpid”. Al cap d’un parell d’anys me’ls vaig trobar i em van dir: “Ja hem plegat. Això que heu fet vosaltres, de saltar als clients, posar les vostres botigues i sobreviure, no ho farà mai més ningú!”

Però per què?

— A una gran cooperativa que hi ha a Galícia, que són amics meus, els vaig dir que posessin botigues. Però em van respondre que, si ho feien, els seus clients actuals [cadenes importants de supermercats] l'arruïnarien perquè sabrien el que volien fer. Nosaltres, en canvi, teníem magatzems a tot Espanya, des de Madrid fins a Extremadura. Ni se’n van assabentar, que posàvem botigues aquí. És cert que els clients de per aquí ens van abandonar ràpidament: Pryca, Caprabo, Condis... Però per sort això va ser a principis dels 90, en un moment en què l’exportació era relativament fàcil.

I el que vau deixar de vendre als supermercats ho vau poder exportar.

— Hi va haver una devaluació de la pesseta del ministre Solchaga que ens va fer molt fàcil l’exportació a Anglaterra o Rússia.

Sempre s’ha de tenir un punt de sort en algun moment, oi?

— Bé, sí, sí.

DE COOPERATIVA A SOCIETAT ANÒNIMA

També als anys 90 van decidir fer un altre gran salt: eren una cooperativa i van passar a ser una societat anònima. Quina limitació veien al model cooperatiu?

— D’esperit seguim sent cooperativa. És el que ens agrada: la participació de milers de pagesos. Però vam veure que les cooperatives tenien un límit.

Quin?

— No hi ha cap cooperativa del camp d’èxit que hagi arribat als 50 anys de vida. N’havíem tingut de molt maques a Catalunya. El CAC a Barcelona, dues a Reus...

És perquè havíeu crescut molt i era més difícil de governar?

— Mira, una empresa no és una democràcia. En una empresa hi ha moments en què has de dir: “No, no, no”. Els socis et demanaran que els paguis més pels pollastres, però tu has de dir que no pots. “Oh, però si tenim un fons de reserva de deu milions de peles, aquí!” No, això no es toca.

Per quan vinguin mal dades?

— El [Vicente] Cebollero [de la cooperativa Copaga] deia: "Els socis han de ser rics; la cooperativa, no. Si la cooperativa guanya 100, en reparteix 95". Estàs equivocat! Perquè et vindrà un moment dolent i necessitaràs això que has repartit. La nostra norma ha sigut sempre: els socis cobren a preus de mercat i el que sobra queda de patrimoni aquí a la casa. A més, hi ha una altra cosa...

Digui.

— Quan érem cooperativa vam tenir les candidatures d’Unió de Pagesos (UP). A les eleccions a la junta, UP hi va portar candidats. Nosaltres vam veure de seguida que en tres o quatre anys aquests d’UP ens fotrien fora i la cooperativa de Guissona acabaria sent un instrument d’un sindicat... El desastre estaria servit.

INDEPENDÈNCIA FINANCERA

Una de les coses que sorprenen de la seva companyia és que gairebé no tenen deute.

— Vam tenir una experiència: un dia al compte corrent ens hi van faltar, res, molt pocs diners. Jo era a la platja i em van dir: “Tu, escolta’m, que ens han tornat el taló!” Eren quatre quartos, però els bancs ens van ensenyar les dents.

No estaven disposats a deixar-vos al descobert ni un moment.

— Exacte. I vam dir: “AIxò no passarà més”. I des de llavors sempre ens hem autofinançat. Ens hem esperat un any, si calia, però no hem comprat una instal·lació nova fins que no hem tingut els diners per fer-ho. Mai més hem volgut dependre dels bancs. Escolta’m, no tenim cap pressa. Nosaltres no volem fer una gran empresa que després traurem a borsa i hi guanyarem 1.000 milions d’euros. No, no. Nosaltres volem continuar amb aquell mateix camí de donar rendibilitat a tot aquests milers de socis.

Però segueixen tenint una part del negoci que és cooperativa.

— Sí, la de producció animal. Les granges. La cooperativa fa i organitza la producció animal i fa l’entrega a la corporació perquè ho industrialitzi.

Teniu molt clar que no voleu dependre dels bancs, però segur que en algun moment algú us deu haver fet alguna oferta per comprar l’empresa o almenys una part, no?

— No hem trobat ningú que ens hagi volgut comprar, la qual cosa a mi gairebé m’ofèn. Som tan lletjos que no hem trobat cap nòvia.

No em crec que no us hagin fet mai cap oferta.

— Mai.

Vostè és el president de BonÀrea, el conseller delegat i el director general són els seus fills Ramon i Jaume Alsina Cornellana... Es pot dir que es tracta d'una empresa familiar?

— No. Quan vam constituir la societat anònima, el 60% de les accions es van repartir linealment: a cada soci, una acció. I la resta en funció de l’activitat que havíem tingut. Jo vaig ser durant molts anys el que tenia les granges més grans de la cooperativa i em va correspondre un 10% de les accions de la corporació, però també es va fer un nucli de socis que tenen força accions.

I després de tants anys manant, no li preocupa com serà la transició?

— De moment m’hi trobo bé, però esclar...

Algun dia ha de passar.

— D’aquí 10, 20 anys... Fins ara les renovacions que hem fet de directius han sigut un èxit rotund i espero que quan em toqui a mi també passi. Perquè les coses estan clares, m’entens?

CREIXEMENT FUTUR

José Antonio Segarra, un professor de l’Iese que va morir fa dos anys i que us coneixia molt, deia que éreu "tremendament atrevits i prudents alhora". És així?

— Jo crec que sí, perquè quan em dius atrevits a mi em ve al cap Épila [la macroinstal·lació que estan construint en aquest poble del costat de Saragossa]. A Guissona tenim la indústria càrnia en una parcel·la d’unes 20 hectàrees. A Épila hem aconseguit una parcel·la de 200 hectàrees: 500 metres de façana a la N-II per 3,5 quilòmetres de llarg. És una obra molt atrevida, amb un túnel subterrani que connectarà totes les naus.

Jaume Alsina, president de BonÀrea, ensenyant els plànols del macropolígon industrial que l'empresa obrirà a Saragossa.

Per tant, molt més gran que el que teniu a Catalunya.

— La producció serà similar a la d’aquí, però aquí ho tenim tot apilat amb una por terrible que un dia tinguem un incendi. Allà ho tindrem més repartit.

I per què ho fan allà?

— Vam agafar el mapa i vam dir: "El nostre futur és aquí" [amb la mà fa una circumferència que abarca l’Aragó, el País Valencià, Navarra, el País Basc i Madrid]. I vam veure que al mig hi havia un poble que es deia Épila, no n’havíem sentit a parlar mai. El govern de l’Aragó ens va obrir els braços. És difícil avui dia tenir un polígon industrial nou, ens posen les aportacions de gas, electricitat, aigua... També vam negociar amb Navarra, que també ens donava moltes facilitats.

Si tens una alternativa és més fàcil negociar.

— [Riu] Sí, sí, així va ser com vam aconseguir-ho gairebé tot. És una inversió molt atrevida. Com deia en Segarra, som atrevits i prudents alhora. Allà acabarem gastant-hi 1.000 milions d’euros. Naturalment els traurem de recursos propis. Nosaltres cada any estem fent un cash flow superior als 100 milions d’euros, entre beneficis i amortitzacions.

Quan tindreu obert Épila?

— El centre logístic el 2023... La resta, cap al 2027. Des d’aquí [Guissona] s’abastirà sobretot Catalunya. Des d’allà, la resta d’Espanya. I de gent hi tindrem els mateixos que a Guissona, on treballen 6.000 persones.

2020, L’ANY DEL COVID

Com va ser el 2020 per a una empresa com la vostra?

— En alimentació vam vendre més del normal i vam tenir un bon resultat, cosa que per desgràcia no passarà aquest any per culpa del preu de la llum.

I com va ser la gestió de tant personal en un sector que no va tancar en cap moment i en un context tan complicat?

— [Aquí intervé Antonio Condal, director de recursos humans i relacions públiques de l’empresa, present a l’entrevista] Vam haver de treballar fort, amb moltes accions sanitàries. No vam tenir grans baixes.

Es va comentar que vau tenir algun brot de covid dins l’empresa.

— [Segueix A.C.] Hi havia més rumorologia que realitat. Quan entre la població no es feien proves PCR, nosaltres sí que en fèiem. Detectàvem asimptomàtics i els aïllàvem. Als escorxadors no vam parar mai, i això en un poble de 8.000 habitants en què 5.000 treballen aquí és fàcil [que hi hagi contagis]. I després venien a treballar aquí. Era inevitable que hi hagués casos. Si a la societat hi ha un 10% de persones que s’han contagiat de covid, nosaltres estem igual. Però nosaltres d’onades n’hem patit tres, i el país cinc. I això és perquè ens vam avançar amb aquests controls de PCRs.

Per cert, amb el tema de personal, al sector carni hi ha hagut molt conflicte pels falsos cooperativistes que tenien algunes empreses.

— [Segueix A.C.] Al sector es van utilitzar bastant les cooperatives. N’hi havia que tenien el 80% de la plantilla. Nosaltres només havíem tingut el 10%, perquè necessitàvem tenir aquesta flexibilitat laboral del personal. Però ara hem baixat al 2%, després d’un acord amb la Inspecció de Treball i els sindicats perquè no volem tenir pressions. Tot i així, érem els últims als quals atacaven perquè érem els que ho fèiem més bé.

Jaume Alsina, president de BonÀrea, durant l'entrevista.

EL FUTUR DE LA VENDA ONLINE

Vosaltres veneu per internet, però tots els supermercats diuen que no hi guanyen diners, en aquest negoci. Quin futur li veieu?

— Les empreses, com Condis o Caprabo, piquen [agafen els productes] a la botiga. Picar-los, envasar-los, estibar-los, desestibar-los, fer la distribució a domicili... Això com a mínim s’endú un 15% del cost. I el benefici d’una botiga d’aquest tipus no arriba al 5% en el cas de l’alimentació fresca. Per tant, els números no surten. Picant els productes a la botiga es perd almenys un 10%.

I per què tots s’estan ficant en aquest negoci?

— No ho sé. Nosaltres com ho hem resolt? Picant els productes a la fàbrica. Així ens estalviem el 15% del cost que té la botiga, el transport i tot això. Tenim unes caixes blanques [amb les quals s’exposa el producte a les botigues] que són la nostra unitat logística. Algunes les portem a la botiga, d’altres a domicili, i una altra part a uns boxs refrigerats que estem instal·lant a molts llocs.

I per tant, vosaltres guanyeu diners venent online?

— Fem les paus, fem les paus. Però bé, com que ho anem perfeccionant potser algun dia ens hi quedarà un petit marge. Però si piques a la botiga estàs perdut.

PREU DE LA LLUM

Deia abans que el preu de la llum afectarà els resultats d’aquest any.

— És terrible, el que representa l’electricitat aquest mes [octubre]. El setembre del 2020 vam gastar en energia 3,2 milions d’euros. Aquest any, 7,8 milions! 4,6 milions més. Esclar, això ens està pesant. Aquest any, encara que només sigui per sis mesos, això són 20 milions d’euros. Mirem de no apujar preus [al consumidor], però no podem.

L’únic consol és que tothom haurà d’apujar preus, no?

— Bé, esclar, sí, sí. Ens menjarem una mica els marges i farem tot el que podrem per apujar els preus com menys millor. Però bé, tenim coixí. El que passa és que ens agrada conservar el coixí.

EL FUTUR

Senyor Alsina, anem acabant. Com veu el país algú com vostè, amb la seva trajectòria?

— Home, Catalunya a mi em preocupa... Per la nostra activitat, la gent continuarà tenint gana i ens continuarà comprant a nosaltres, perquè tenim el producte més fresc, perquè tenim el producte amb més afinament de preu. Ara, a mi em fa pena que Catalunya perdi oportunitats. Això de l’aeroport [del Prat] per a mi no té explicació. O el Quart Cinturó... Quina explicació trobeu perquè no es faci aquest cinturó d’Abrera a Granollers que descongestionaria Barcelona?

El tema de les infraestructures...

— I els impostos. És dramàtic, tu. A Madrid no paguen ni patrimoni ni successions. Aquí tenim un 3% o un 4% més d’IRPF. No anem bé. Moltes empreses, mira Vall Companys, se’ns en van anar a Madrid pel tema d’impostos i de l’herència. I a Catalunya no sé on anirem a parar, no sé com es corregirà això. No és just que nosaltres haguem de pagar més impostos i tinguem menys comoditats que a Madrid.

stats