Emprenedors
Empreses 19/02/2022

L’exòtic viatge del gironí que feia futbolins a la Xina

Jordi Sitjas, després de treballar per a la Generalitat i grans empreses, va decidir escampar aquest joc pel gegant asiàtic

Pol Casaponsa Sarabia
4 min
L’exòtic viatge  del gironí que feia futbolins a la Xina

L’any 1982, Jordi Sitjas va decidir anar-se’n a viure a la Xina. Va fer les maletes i, després de passar uns mesos estudiant xinès a París, va comprar un bitllet sense tornada. Enamorat de la cultura asiàtica, a l’arribar va haver de guanyar-se la vida com podia. Va ser professor de castellà i de francès, i explica que, pel simple fet de ser estranger, ningú no es preguntava quin era el seu nivell en els idiomes que impartia i que, de francès, en realitat tampoc en sabia tant. A més, Sitjas també recorda rient que va jugar amb els “límits” del contraban, passant per la frontera sempre al límit del permès.

Inscriu-te a la newsletter Empreses Inscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

El gironí va arribar fa quaranta anys a una Xina “molt tancada”. Segons recorda, en aquell moment no hi havia més estrangers. La gent el mirava i el paraven per fer-s’hi fotos pel carrer. Era la novetat, l’única connexió amb l’exterior.

Sitjas va començar a treballar al Consorci de Promoció Comercial a Catalunya (Copca), que era una entitat pública que ajudava les empreses catalanes a l’exterior i que, més tard, es va transformar en l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana (Acció). En aquesta entitat s’encarregava d’assessorar en la promoció de les empreses que volien entrar al mercat xinès. Allà va conèixer molts empresaris durant deu anys i, cansat d’encaminar negocis però no ser-hi quan ja s’havien consolidat, Sitjas va decidir deixar el Copca per anar a treballar en empreses com Werfen i Derbi.

El cert, però, és que ell sempre havia volgut fer alguna cosa artesanal, volia “embrutar-se les mans”. Un estiu que va venir a Girona amb la seva família va veure com els seus fills s’enamoraven del futbolí. A cada bar on anaven n’hi havia un. I ell, que mai hi havia pensat, va adonar-se que a la Xina no n’hi havia. Va agafar quatre fustes i va intentar muntar-ne un. “El resultat va ser un desastre”, explica mentre riu. És per això que va anar a conèixer l’empresa Billars Córdoba, una referència en el muntatge de futbolins. Va parlar amb ells i els va detallar que volia portar el joc als bars de la Xina. En qüestió de tres setmanes va aprendre l’ofici i, al tornar al gegant asiàtic, va deixar la seva feina.

A l'arribar a Pequín, Sitjas es va trobar amb una dificultat: ningú no coneixia el joc. D’això en fa una quinzena d’anys. Els bars estaven plens de billars i, per a ells, ja era més que suficient. Tot i això, el gironí hi va insistir i, com que els billars d’allà són molt més grossos que els que tenim a Catalunya, va acabar convencent molts locals que, substituint-los per futbolins, guanyarien espai per a més taules. Tots hi guanyaven.

Al principi, l’artesà fabricava els futbolins amb components que rebia directament de Billars Córdoba, però això feia que el preu es disparés fins a més de 1.000 euros cada un, ja que l’exportació del material encaria els costos. Més tard, per tal de revertir el problema, va començar a comprar allà mateix tot el que calia. Això va reduir el preu de la producció, tot i que ell assegura que la qualitat va continuar sent la mateixa.

En realitat, Sitjas mai ha venut un futbolí. Ell simplement els col·locava als establiments i es repartien els beneficis a parts iguals. Aquest gironí explica que molts intentaven comprar-li, però ell sempre els insistia en el fet que “els futbolins no són una joguina, són un joc” i que, com a tal, li servien per anar recaptant a poc a poc. El preu per partida acostuma a ser de cinc iuans, però, a vegades, es pacta un altre preu amb els establiments, ja que el seu sistema d’inici és a partir d’unes fitxes, i no pas a partir de les monedes.

Com a molta gent, la pandèmia el va afectar molt: els principals consumidors eren els estudiants estrangers, i actualment gairebé no n’hi ha, ja que se’ls ha vetat l’entrada al país per les restriccions de la pandèmia. A més, durant l’inici de la pandèmia, les dràstiques mesures que es van aplicar també van fer que els bars estiguessin molt temps tancats, i molts no van tornar a obrir les portes. A part, Sitjas diu que ja s’ha cansat i que, a hores d’ara, només té repartits una trentena de futbolins. Abans que tot això passés, però, en va arribar a tenir més de cent repartits per diferents parts del país -Xangai, Wuhan, Pequín o Chengdu- i una desena a Corea. Ara ja no té cap treballador, tot i que van arribar a ser cinc i en els mesos més bons arribaven a facturar uns 15.000 euros (108.050 iuans).

Jordi Sitjas, en conversa per FaceTime amb aquest diari, reconeix que està cansat. Diu que té ganes de tornar a Catalunya i, per això, ja ha començat a fer les maletes per fer-ho aquest mateix estiu. Segons ell, “la Xina és un país poc hospitalari amb els estrangers. Ens fan veure que no som benvinguts i el covid els ha anat molt bé per fer-nos fora. Tant els fa els anys que portis vivint aquí i que hi tinguis família. Si en surts, difícilment hi pots tornar”.

stats