Energia
Emprenem  /  Empreses 05/03/2022

Gazprom: el gegant de Putin per afeblir Europa

La gran gasista es converteix en una arma russa contra la UE després de l’atac a Ucraïna

7 min
Gazprom

“La paradoxa és escanyar un país que, alhora, és qui et permet mantenir la qualitat de vida”. Aquesta és la visió sobre les sancions a Rússia que té Xavier Ferrer, doctor en economia, politòleg i president de la comissió d’economia internacional i de la UE del Col·legi d’Economistes de Catalunya. La clau és la dependència energètica d’Europa respecte de Rússia, però també la dependència que té l’economia russa de la venda d’energia a la Unió Europea. Cada dia la UE paga a Rússia més de 700 milions d’euros pel seu gas. I en aquest joc té un paper principal l’empresa més gran de Rússia, Gazprom. Un gegant que té l’origen en un ministeri, que dona feina a gairebé mig milió de persones i que, malgrat la seva gran dimensió, té una rendibilitat més aviat minsa.

Gazprom s’ha convertit avui en una arma més de guerra per a Vladímir Putin. “És la nova arma del segle XXI”, corrobora Víctor Ruiz Ezpeleta, enginyer i professor de l’EAE Business School. Rússia, a través de Gazprom i les seves filials, subministra el 40% del gas natural que consumeix la Unió Europea. Tancar l’aixeta paralitzaria moltes indústries, sobretot d’Alemanya, la locomotora de l’economia europea, i deixaria milions de llars a les fosques i sense calefacció.

Dmitri Medvédev, expresident de Rússia i un home que va ser clau en la configuració del que és Gazprom actualment, va deixar clara aquesta utilització de l’empresa com a arma de guerra contra Europa: “Benvinguts a un nou món només per a valents, on els europeus aviat pagaran 2.000 euros per 1.000 metres cúbics de gas natural”. Va ser el missatge que va penjar a les xarxes socials just un dia abans del començament de la invasió d’Ucraïna. Un preu desorbitat, però que en part Europa ja paga. Els futurs del MWh de gas natural al mercat TTF d’Amsterdam, de referència a Europa, tenien un preu fa un any de 16,5 euros. Ara s’acosten als 165 euros, és a dir, deu vegades més. “Els diners són porucs. Quan hi ha incertesa, els preus pugen”, apunta Xavier Ferrer.

Per entendre l’ús polític de Gazprom cal anar al seu origen. Amb la desfeta de l’URSS, a la Rússia de Borís Ieltsin van començar les privatitzacions. L’antic ministeri del Gas es va convertir el 1989 en Gazprom, una empresa que té el 65% de les reserves de gas rus i el 90% del gas que produeix el país. Però aquella empresa privatitzada, amb l’arribada de Vladímir Putin al poder, va canviar de rumb. L’any 2000 tornava a ser controlada per l’estat, que ara en té el 38% del capital i el control absolut, i regida per oligarques de la màxima confiança. Qui es va alternar amb Putin en la presidència del país, Dimitri Medvédev, va renegociar el deute de l’empresa. Ara dirigeix la companyia Aleksei Miller, un home de Putin.

La guerra arriba just en el millor moment en termes de resultats de Gazprom. El 2021 la companyia va extreure 514.800 milions de metres cúbics de gas, el millor resultat en tretze anys, treia pit Miller al començament del 2022. De fet, va augmentar la producció en 62.200 milions de metres cúbics respecte al 2020. Les exportacions van ser de 185.000 milions de metres cúbics, 5.800 milions més que un any enrere. Del gener al setembre, Gazprom va guanyar 1,6 bilions de rubles (18.348 milions d’euros), mentre que en el mateix període de l’any anterior havia generat unes pèrdues de 218.378 milions de rubles (2.871 milions d’euros). Però la companyia és un gegant amb peus de fang. La plantilla, amb 470.000 treballadors, no és la més productiva del sector. Així com Gazprom guanya una mitjana de 250.000 euros per treballador, competidores del sector com Shell tenen uns guanys de 3,5 milions per treballador.

A més, la guerra ha passat factura a la capitalització borsària. Alguns socis privats, com el fons sobirà de Noruega (el més gran del món), ja han dit que l’abandonaven. El 2008 el seu valor a la borsa superava els 380.000 milions d’euros. Al començament del conflicte bèl·lic valia només 74.000 milions. I el preu encara pot caure més per les sancions i l’abandonament dels socis privats.

Però Gazprom no tracta igual tots els seus clients. I per això el preu a què ven el gas es converteix en una arma en si mateix. Al mercat interior, el gas es ven a un preu subvencionat i, per tant, poc rendible per a la companyia. Als mercats exteriors, el preu a què ven el gas a un país amic, com Bielorússia, és inferior al negociat amb altres estats no tan pròxims, com Moldàvia. I l’extrem ja es va demostrar el 2006, quan Putin va tancar l’aixeta a l’ara envaïda Ucraïna.

Els números de la companyia mostren aquest tracte diferent segons el client. Entre el gener i el setembre del 2021 les vendes de gas a Europa van augmentar un 14,3%, però la facturació per aquestes vendes va créixer un 117%, fins a 29.132 milions d’euros. Les vendes a Rússia, en volum, van augmentar un 18% i en facturació un 34%. Que la facturació creixi més que el volum s’explica per qüestions com l’encariment de l’energia a la sortida de la pandèmia o a diferències en el canvi. Però també hi ha diferents vares de mesurar segons el tipus de client.

I el principal client de l’empresa és Alemanya, a qui Gazprom deu molt. La renúncia al carbó, primer, i a l’energia nuclear, després, ha fet augmentar encara més les compres de gas rus al país. Putin, a través de Miller, no ha dubtat en retribuir a la seva manera alguns polítics alemanys per aquestes decisions. L’excanceller Gerhard Schroeder és als consells de Gazprom, de la petroliera Rostneft i del projecte Nord Stream. Aquesta setmana el personal que tenia a l’oficina d’excanceller l’ha abandonat per la seva vinculació amb Putin.

Però el president rus no només ha utilitzat Gazprom com a arma econòmica per influir polítics i països. També per controlar l’opinió pública interna a Rússia i fins i tot més enllà. El 2001, Gazprom va comprar el canal de televisió NTV al magnat Vladímir Gusinski. La gasista va crear fins i tot una estranya filial de mitjans de comunicació, Gazprom Media, que el 2002 va comprar a Gusinski Media-Most, mentre el Kremlin perseguia i engarjolava el magnat dels mitjans de comunicació. L’intent de controlar -o influir- l’opinió pública no es va limitar al mercat interior.

El 2007, The Times va publicar que una companyia internacional de petroli i gas havia mantingut converses privades per comprar Dow Jones per 5.000 milions de dòlars. Després es va confirmar que Gazprom havia intentat, sense èxit, comprar la companyia que edita el diari econòmic més influent del món, The Wall Street Journal. L’operació era difícil que arribés a bon port, perquè les autoritats dels Estats Units no l’haurien autoritzat.

Gazprom, per tant, és alguna cosa més que una companyia energètica important. És també el braç econòmic de pressió que utilitza el Kremlin. Una arma potent -però amb febleses- que té atrapada Europa, i especialment Alemanya, a través de les seves canonades.

La recepta que dona l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) per trencar la dependència respecte del gas rus consisteix en rebaixar un 35% el consum d’aquest combustible a la Unió Europea. No sembla de fàcil aplicació a curt termini. “No hi ha una solució ràpida per als mercats europeus de gas i electricitat”, conclou Mark Lacey, analista del sector energètic de Schroeders. La dependència de la Unió Europea respecte del gas de Gazprom és molt elevada. L’AIE ha proposat no signar nous contractes de proveïment amb Rússia, potenciar l’energia nuclear i les renovables i millorar l’eficiència energètica. Però el problema no es resol d’un dia per l’altre. I el cost és important. Europa pot buscar gas en altres mercats. Els Estats Units ja n’hi ha ofert.

El país nord-americà, gràcies al fracking, va passar de ser importador a exportador de gas natural. I Espanya, que s’abasteix bàsicament d’Algèria, anirà injectant gas a la xarxa europea durant tot el mes de març. Però el gas natural liquat (GNL) és més car, s’ha de regasificar, i la infraestructura europea és justa. Espanya és l’estat amb més capacitat, però la xarxa que uneix els gasoductes espanyols amb França és mínima perquè la gran infraestructura que havia d’unir la Península amb Europa, el Midcat, va quedar paralitzada a l’altura d’Hostalric.

Per això, el mateix director de l’AIE, Fatih Birol, no dubta en qualificar Gazprom d’arma: “L’ús per part de Rússia dels seus recursos de gas natural com a arma econòmica i política mostra que Europa ha d’actuar ràpidament”.

Les sancions europees a Gazprom ja han començat. La més important, la suspensió per part d’Alemanya del Nord Stream 2, el gasoducte directe de Rússia a Alemanya. Però de moment l’empresa continua operant, a través dels altres gasoductes i els vaixells metaners, venent el gas a preus més cars i limitant l’impacte de les sancions. L’exclusió del sistema Swift (la connexió interbancària internacional) no afecta tots els bancs russos, per permetre que la Unió Europea continuï pagant el gas. “Les sancions tenen un impacte relatiu”, apunta Víctor Ruiz Ezpeleta.

Xavier Ferrer creu que Putin pot utilitzar Gazprom, i l’energia, com a arma contra la UE. Però alhora pensa que les sancions europees a Rússia li poden fer mal i “pot venir una sagnia econòmica i social” que debiliti Putin. També destaca que l’economia russa genera una riquesa d’1,3 bilions, però està poc endeutada, només el 20% del PIB. El problema, destaca, és la poca diversificació: un 30% depèn de l’energia. Per tant, si la UE pot suportar el sotrac i rebaixar la dependència del gas rus, podrà debilitar encara més el líder rus. “Deixar d’importar gas i petroli faria caure el PIB [rus] en picat. Els russos, llavors, es replantejarien moltes coses”, conclou Ezpeleta.

stats