Empreses
Emprenem  /  Empreses 26/09/2022

El fenomen trencador de complir amb l'horari laboral

El 'quiet quitting' crida a les xarxes a rebutjar més càrrega de feina de l'exigida al contracte

6 min
El 'quiet quitting' (o "renúncia silenciosa") crida a no assumir més càrrega laboral de l'exigida al contracte.

BarcelonaRespectarà el seu horari. Si li arriba un correu electrònic més tard de la seva hora de plegar, no el contestarà. Tampoc agafarà les trucades dels seus caps quan ja hagi sortit de la feina. Ni dirà que sí a qualsevol petició laboral amb un sol·lícit "esclar, cap problema", sense pensar abans si realment pot assumir-la. A les reunions, callarà més d'una vegada encara que tingui una proposta brillant a la punta de la llengua, per evitar fer més feina no remunerada. En definitiva, complirà estrictament amb el que diu el contracte de feina pel qual ingressa uns 750 euros al mes treballant en una universitat catalana.

La Clara (nom fictici) s'ha proposat aplicar de manera conscient aquests manaments. Té 31 anys i està fent carrera acadèmica per aconseguir una plaça fixa al departament. "Em vaig adonar que estic vivint sempre en el futur, perquè hi ha molta precarietat en el meu present. Sempre fas molta més feina perquè penses que serà bo per a tu a la llarga i que ho podràs afegir al currículum. La realitat és que compagino tres feines i no puc llogar un pis jo sola", explica. Com a estudiant i empleada, sempre havia tingut una certa tendència a ser perfeccionista i exigent amb ella mateixa i a posar-hi més hores del compte quan tocava. Després d'una dècada "estancada", però, creu que aquesta manera de funcionar ha passat factura a la seva salut, sense comportar una millora real dels seus ingressos. "Em planto perquè no vull que la meva vida sigui això. He baixat el ritme a la feina perquè estic més cansada, però no cobro més".

Rebutjar la sobrecàrrega laboral, desterrar les hores extres i posar límits per aconseguir conciliar amb la vida personal. El que reivindica la Clara no és nou, però fins ara mai s'havia resumit en un concepte tan viral com el quiet quitting ("la renúncia silenciosa", en català). Aquest anglicisme –hereu del fenomen de la Gran Dimissió als Estats Units– ha convertit en tendència un malestar laboral que molts joves de la generació Z també expressen en forma de mem.

En un vídeo de TikTok, una noia rossa amb un pírcing al nas explica a la responsable de la botiga on treballa que no es podrà quedar més tard a la nit per fer l'inventari. Li recorda que la seva jornada s'acaba al cap de cinc minuts i que tampoc podrà venir dissabte a "donar un cop de mà" perquè superaria les hores del seu contracte. La seva cap s'indigna amb aquesta actitud i li assegura que això la perjudicarà quan arribi la renovació del contracte, però ella l'avisa que les represàlies també es poden denunciar. Aquest és només un dels milers d'exemples que podem trobar amb una estona fent scroll a la xarxa social xinesa i que reivindiquen el dret a no treballar més del compte.

"És un punt de vista interessant, el d'aquesta generació. Abans les queixes quedaven entre nosaltres, dins els espais de l'empresa com el racó de la cafetera. Ara és una crítica global, que pot unir i crear un moviment", apunta Aline Masuda, professora a l'escola de negocis EADA i experta en psicologia de les empreses. Ella mateixa va deixar una feina com a consultora als Estats Units perquè feia massa hores extres i això repercutia en la seva qualitat de vida, "però aleshores no ho podia anunciar ni tan sols a Facebook". Amb 45 anys, observa que els treballadors més joves no han comprat tant com els seus pares i mares l'anomenada "cultura de l'esforç" i rebutgen que la feina sigui una part central de la seva identitat.

Per a algunes empreses, aquesta "renúncia silenciosa" es llegeix com una falta de compromís per part dels treballadors, però Masuda recorda que aquesta paraula només s'hauria de fer servir quan aquest compromís és recíproc. "Si tu et compromets, jo em comprometo. D'entrada, el contracte laboral ja és un pacte que no sempre es compleix ni es paguen totes les remuneracions a les quals l'empleat tindria dret", indica. Per a l'acadèmica, la definició d'una persona compromesa seria algú que "fa una bona feina, manté la seva salut intacta i és flexible, si se'l necessita en un moment puntual". "Ha de ser un donar i rebre", diu.

La psicologia no havia posat nom a aquesta actitud envers la feina, però a Dolors Liria, vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i experta en salut professional, el fenomen no li ve de nou. A la seva consulta també hi han arribat pacients que han conviscut amb pares i mares amb jornades laborals massa llargues, s'han sentit desatesos en alguns moments i ara no volen repetir aquests patrons. En aquest sentit, considera que posar límits és saludable "perquè et protegeix dels desbordaments" i de situacions extremes com el burnout, però també convida a evitar posicions massa rígides. "Això mai anirà a favor ni de la feina, ni de la salut mental. A vegades té sentit i és necessari quedar-se una mica més", diu la psicòloga.

També creu que el treballador pot tenir una posició més activa a l'hora d'aconseguir estar satisfet a la feina i donar-li un sentit a allò que fa. Quan es perd això últim, explica Liria, arriben estats com la desídia, l'individualisme, la despersonalització i l'angoixa anticipatòria del diumenge al vespre. "Per part de l'empresa hi ha d'haver una sensibilitat perquè les condicions siguin adequades", incideix.

Per a Joan Boada, catedràtic de psicologia de les organitzacions a la Universitat Rovira i Virgili, "no hi ha res a dir" quan un treballador compleix al 100%, però sí que apareix un problema quan la companyia li exigeix "un 120%" a canvi de res. En un país històricament presentista com Espanya, apunta, s'ha premiat quedar-se fins a les set del vespre a l'escriptori, encara que això no impliqui que la jornada sigui més productiva. Per aquest motiu, l'acadèmic també defensa que l'empleat pugui "dissenyar el lloc de treballar al seu gust". Per exemple, aplicant polítiques de conciliació i teletreball. "Cal entendre que el treballador és el millor que tenim a l'empresa i tenir consciència que se l'ha de cuidar. S'han de desplegar polítiques de recursos humans adequades per a aquest objectiu", insisteix.

A l'humorista català Joel Díaz, el concepte quiet quitting li sona al "no deixar-te explotar" de tota la vida. Aquesta actitud ja la va reflectir en una sèrie de cinc columnes a la revista cultural Núvol titulada Dietari d'un oficinista antisistema. Els textos van sortir d'un monòleg en què explicava els manaments per convertir-se en una mena d'"agent infiltrat" en forma d'oficinista gandul, el baix rendiment del qual acaba perjudicant la seva empresa. Díaz passava pel filtre de la comèdia situacions que també havia viscut ell mateix treballant en una multinacional.

"Neix del que jo considero el gran parany de les empreses. Tu regales el teu esforç i treballes més del que toca si ho compares amb la retribució que reps. Tot per aquella il·lusió que algun dia et promocionaran. I acabes competint amb els teus companys per veure qui és més pringat", lamenta el comunicador. El seu oficinista paròdic mai assistiria a un esdeveniment de networking o teambuilding, ni parlaria de la companyia en primera persona, però sí que allargaria les estones al lavabo durant la jornada laboral. Pel que fa a Díaz, es va dedicar a treballar "sense cap il·lusió ni vinculació emocional amb l'empresa". "Al món de la gestió d'equips es fan servir conceptes que venen clarament de la ramaderia intensiva. En una granja de vaques, s'extrau la llet de manera automàtica, i les oficines cada cop s'assemblen més a això. Produir al màxim fins que marxes o t'agafes una baixa per depressió", diu.

La Marta (nom fictici) és una altra Clara sense por de ser objecte de la suada expressió "T'ha caigut el boli". És periodista i va començar a treballar en un mitjà fa cinc anys amb una "entrega absoluta" que s'ha anat esvaint. En aquest període de temps s'han sumat dues coses: les condicions salarials pràcticament no han canviat i ha sigut mare. "M'he dedicat a conciliar i faig menys hores. M'agrada molt la meva feina, però ja no dono de més com al principi", assegura. El seu compromís amb ella mateixa és fer només el que és necessari a la feina i marxar a casa a gaudir del temps amb el seu fill. Li costa plantejar-se assumir més càrrega laboral, sobretot quan al seu contracte encara hi consta una categoria professional per sota de la que li pertoca. "Tinc una conversa pendent amb el meu cap", assumeix.

stats