Història
Empreses 28/11/2020

Els empresaris de Franco

Un llibre detalla l’enriquiment d’un grup selecte amb les portes giratòries del franquisme

Xavier Grau Del Cerro
9 min
Els empresaris de Franco

El Valle de los Caídos fa poc més d’un any va omplir els titulars de la premsa quan les restes de Francisco Franco van ser exhumades i traslladades al panteó familiar de Mingorrubio. El que no és tan conegut, però, és que en la construcció del monument més simbòlic del règim franquista hi va participar un català. José Banús, nascut a la Masó (Alt Camp), va participar amb la seva empresa constructora en l’excavació del temple i en la construcció de la carretera a Cuelgamuros. Banús, a l’ombra del règim i una bona entrada al Palau del Pardo, va convertir-se en un empresari d’èxit, que va construir barris populars a Madrid, luxoses urbanitzacions i un port esportiu a Marbella, fins a guanyar-se l’apel·latiu de l’Onassis hispà.

Això ho explica l’historiador i periodista Mariano Sánchez Soler al llibre Los ricos de Franco (Roca Editorial, 2020). Sánchez hi fa un repàs de la imbricació de la política, la banca i l’empresa del règim que durant anys va dirigir el destí d’Espanya. Poques famílies que acaparaven els llocs polítics i el poder econòmic i financer a l’ombra de les seves bones relacions amb el dictador, la seva família i els càrrecs més importants del Movimiento. “Una autèntica casta”, explica a l’ARA l’autor, que subratlla, sense embuts, que “és un mite dir que els catalans no hi van participar”. De fet, per les pàgines del llibre en desfilen uns quants, de catalans o empresaris i financers fets a Catalunya.

Dues idees, però, queden clares després de llegir aquesta documentada obra. Primer, que les denominades portes giratòries no són un invent actual, sinó que tenen una llarga tradició en el franquisme. I després, la necessitat de pervivència d’aquesta casta. “Els seus fills i nets van ocupar després importants càrrecs en la Transició i fins ara”, explica l’autor. Un exemple, seguint en la línia dels catalans que hi apareixen, és el de Pedro Cortina Mauri, nascut a la Pobla de Segur el 1908. Diplomàtic, empresari i últim ministre d’Exteriors amb Franco, es va casar amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid, Alberto Alcocer. Els seus fills van seguir ocupant càrrecs econòmics de rellevància. Són Alfonso i Alberto Cortina Alcocer. El primer, mort aquest any de covid-19, va ser elevat per José María Aznar a la presidència de Repsol el 1996 i va ocupar el càrrec fins al 2004, fins que La Caixa, llavors primer accionista de la petroliera, hi va situar Antoni Brufau. El segon, Alberto Cortina, va fer-se famós com a empresari amb el seu cosí Alberto Alcocer, i tots dos, casats i després separats de les germanes Koplowitz (filles d’un altre empresari que va triomfar a l’ombra del règim), van omplir pàgines de la premsa salmó, però també de la rosa, als 80.

Els anomenats Albertos són l’exemple de com els membres d’aquesta casta es perpetuen entre ells, explica l’autor del llibre. “Era un club tancat, es casaven entre ells i tenien molts fills”, puntualitza Sánchez. Aquesta és l’explicació de la seva retenció del poder econòmic, en què “cada vegada que arribava algú de fora era esborrat del mapa”.

El pardo i especialment les caceres es van convertir en un centre de negocis, sobretot després que la filla del dictador, Carmen, es casés amb el marquès de Villaverde. El clan dels Martínez-Bordiu va desembarcar al llavors centre del poder a l’Estat i “l’estirp nombrosa dels Martínez va formar un clan financer dedicat al tràfic d’influències a l’engròs i al clientelisme pur i dur”. Així els presenta Sánchez Soler en el seu llibre, però tampoc estalvia pàgines per explicar l’enriquiment del mateix Franco i de la seva família, com el seu germà Nicolás, que va ser president de Fasa-Renault, i el fill d’aquest, que també es deia Nicolás, amb algun escàndol a la motxilla com el de l’oli de l’empresa Reace o el cas Geisa.

Però què feia Franco amb el que passava davant seu? “Deixava que les coses de la butxaca anessin bé als seus col·laboradors perquè així no es giressin en contra seu”, explica Sánchez. L’autor destaca la importància en els primers moments del finançament del cop per part del balear Juan March. El seu paper li va obrir moltes portes després en l’entramat econòmic del franquisme. Una d’elles va ser l’assalt a la Barcelona Traction, més coneguda com la Canadenca. El febrer del 1948 un jutjat de Reus va declarar en fallida l’empresa -que des de Toronto va argumentar que no podia fer front a les seves obligacions perquè el règim li impedia repatriar divises-, i el 22 de novembre del 1952, en la subhasta judicial, va ser adjudicada a Fecsa, una companyia creada per March. El litigi va durar anys, fins als 70, però March va controlar l’elèctrica catalana, que, amb els anys, acabaria dins el que ara és Endesa.

El llibre relata minuciosament com, amb la guerra, la majoria de les seus dels bancs van quedar a Madrid, al bàndol republicà, però molts banquers eren a la zona nacional, i es van dedicar a reconstruir un sistema financer que, en molt poques mans, va regir els destins econòmics del règim. D’aquí sorgeixen o es consoliden nissagues de banquers com els Aguirre, Garnica, Oriol o Barrié de la Maza, comte de Fenosa.

Un sistema bancari en què va tenir un paper destacat un català, Jaume Castell Lastortras, oncle de Joan Rosell, que anys després va ser president de les patronals Foment i CEOE. Va comprar un petit banc a Ripoll i després una sucursal a Madrid que es va convertir en el Banco de Madrid, malgrat tenir la seu a Catalunya. Castell va tirar de contactes al Pardo i va fer primer president del banc José María Martínez Ortega, el consogre de Franco, i secretari del consell el seu fill, José María Martínez-Bordiu. En el consell del banc hi havia alguns prohoms catalans de l’època, com els després alcaldes de Barcelona Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola Sauret, Juan Antonio Samaranch, Joan Rosell Codinachs (pare de Joan Rosell) o Claudio Boada.

“Durant els últims anys del franquisme, el poder de Jaume Castell era tan gran que, encara el 1975, corria l’acudit entre els barcelonins que la plaça de Sant Jaume havia de ser rebatejada com a plaça de Sant Jaume Castell”, explica l’autor en el llibre, perquè, en una banda, a l’Ajuntament, hi havia d’alcalde Joaquim Viola Sauret, i a l’altra, al Palau de la Generalitat, l’ocupant era Juan Antonio Samaranch com a president de la Diputació.

Entre els catalans que surten al llibre també destaca, amb un capítol propi, Demetrio Carceller Segura. Nascut a Las Parras de Castellote (Terol), va arribar a Catalunya als sis anys. Va estudiar enginyeria tèxtil i va començar a treballar en el món del petroli, aterrant a la Campsa creada pel general Primo de Rivera durant la seva dictadura. També va passar per Cepsa i es va convertir en un dirigent falangista de Barcelona. Quan va començar la guerra va passar al bàndol franquista i va anar a Burgos. Franco el va nomenar ministre d’Indústria el 1940, càrrec que va ocupar fins al 1945. Però fins a la seva mort, el 1968, va seguir com a procurador a les Corts, mentre bastia una important carrera empresarial i financera. Va formar part de nombrosos consells d’administració d’empreses, i el van succeir el seu fill, Demetrio Carceller Coll, que va ser president del Banco Comercial Transatlántico (Bancotrans) i després el seu net, Demetrio Carceller Arce, actual president de Damm, i que controla la petroliera canària Disa, entre molts altres negocis.

El patriarca de la nissaga va confessar al seu secretari: “Mai vaig pensar, quan tenia 10 anys i collia peres i melons a l’hort mentre estudiava, que arribaria a ser milionari”. El seu net surt ara a la llista dels espanyols més rics -el número 28 a la llista que publica El Mundo -. Un patrimoni que va permetre a fill i net, el 2016, evitar la presó amb un pacte amb la Fiscalia Anticorrupció, que els acusava de frau fiscal, i en el qual es van avenir a pagar 92 milions d’euros. L’autor posa en boca de l’avi Carceller una sentència que explica l’ambient econòmic de l’època: “Carceller i les empreses a les quals està vinculat viuen a Espanya, però no d’Espanya. I crec que som molts pocs els que, gaudint d’una posició econòmica folgada, podem mantenir aquesta afirmació”.

Els economistes catalans van tenir un paper clau en el denominat desarrollismo, quan els tecnòcrates de l’Opus es van imposar a la vella guàrdia falangista, explica Mariano Sánchez. Entre aquests tecnòcrates destaca el barceloní Laureano López-Rodó, comissari del Plan de Desarrollo i després ministre (1965-1973). Però mentre es modernitzava l’economia, la vella oligarquia va continuar ocupant els càrrecs a la banca i les empreses.

El poder econòmic perpetuat per generacions pel franquisme es va poder crear per l’ambient de l’estraperlo, en què els ciutadans feien el que podien per sobreviure mentre els magnats ho feien a l’engròs. La manca de tipificació del tràfic d’influències, que va donar lloc a múltiples corrupteles, sobretot urbanístiques -l’autor destaca el cas del valencià José Meliá amb uns terrenys públics guanyats al mar a Alacant per fer-hi apartaments-, i un poder financer en poques mans, ho van afavorir. I el sistema va continuar en part un cop mort Franco, com assenyala l’autor, que recorda que ja arribada la democràcia els representants dels llavors set grans bancs es continuaven reunint per decidir què i com s’havia de fer.

Mariano Sánchez explica així la Transició: “Perquè tot seguís com estava, perquè el poder político-financer no canviés de mans, calia que canviés tot. Canviar de règim polític per preservar el sistema econòmic”. El Parlament sorgit de les primeres eleccions del 1977 tenia 34 diputats vinculats directament als consells d’administració dels grans bancs. I descendents del franquisme van seguir en càrrecs polítics i econòmics. A tall d’exemple, l’autor en cita alguns: José María Aznar, Rodrigo Rato, Federico Trillo, Rafael Arias-Salgado o Leopoldo Calvo-Sotelo, a la política; i Alfonso Cortina, Carlos Pérez de Bricio, Íñigo de Oriol o José Ramón Álvarez Rendueles, a l’empresa.

Demetrio Carceller Segura (1894-1968) va ser ministre d’Indústria en el primer franquisme i procurador de les Corts. Va ocupar càrrecs en 16 consells d’administració. El seu net, president de Damm, continua la nissaga empresarial.

Pedro Cortina Mauri (1908-1993), nascut a la Pobla de Segur, va ser diplomàtic, ministre i empresari durant el franquisme. Casat amb la filla del primer alcalde franquista de Madrid. Els seus fills, Alfonso i Alberto, van seguir els seus passos.

Jaume Castell Lastortras (1915-1984) va ser banquer i impulsor del Banco de Madrid i el Banco Catalán de Desarrollo. Oncle de Joan Rosell, expresident de les patronals Foment del Treball i CEOE.

José Banús Masdeu (1906-1984). Nascut a la Masó, va convertir-se en un dels principals constructors del règim, fins al punt de guanyar-se el sobrenom de l’Onassis hispà.

stats