Emprenem  /  Empreses 15/05/2022

“Deixo la feina”

Espanya necessita 109.000 empleats més perquè des de fa un any s’està produint un degoteig de gent que plega del seu lloc de treball

5 min
Imatge proposta 3 gran dimisio digita còpia

“Estic recuperant la meva mare”. A la Lídia Soler li van saltar totes les alarmes quan el seu fill de 15 anys li va deixar caure aquesta frase durant el confinament domiciliari pel covid: “Em va fer pensar molt”. Soler, de 54 anys, en feia trenta-dos que era al capdavant d’una llar d’infants privada de Calella que havia agafat quan només tenia 20 anys: “Sempre dic que va ser el meu fill gran”. A banda del noi de 15 anys, té una altra filla de 20 anys. Amb una artritis reumatoide que arrossega des de fa anys i una fibriomiàlgia diagnosticada en fa només dos, el dolor era cada vegada més present a la feina, que sempre passava per davant de tot. “L’única cosa que feia era treballar, treballar i treballar, i me’n vaig adonar amb el confinament”. Després d’unes setmanes amb una guerra interna –perquè era una feina que l’entusiasmava–, li va plantejar al marit, un antic treballador de banca ja jubilat, que volia deixar de treballar. 

Els números sortien perquè tenien la hipoteca de casa pagada, també el local de la llar d’infants, el seu home cobrava una bona pensió i podien llogar l’escola bressol. Va comunicar els seus plans a la plantilla, formada per cinc dones, i va plantejar la possibilitat de traspassar el negoci a alguna d’elles a cost zero però amb el pagament d’un petit lloguer pel local. Dues d’elles van decidir agafar el timó i ara ja fa un any que Soler va deixar la feina. “No descarto tornar a treballar més endavant, o estudiar, però encara necessito recuperar-me”, admet.

En l’últim any hi ha hagut un degoteig d’empleats que han decidit abandonar el seu lloc de treball per trobar-ne un de millor o, com és el cas de Soler, per esgotament laboral. Aquest fenomen, del qual es va parlar l’any passat als Estats Units i va ser batejat com la Gran Dimissió , podria fer trontollar el mercat laboral si es descontrolés. Però a Espanya la mateixa ministra de Treball, Yolanda Díaz, ja va afirmar la setmana passada que “no tenia un impacte significatiu”. La proporció de vacants laborals a l’Estat se situa en un 0,7%. Dit en paraules de la ministra: “Espanya necessita 109.000 treballadors més”. Uns llocs de treball que es concentren sobretot en l’hoteleria i en vacants altament qualificades de l’àmbit digital i la sostenibilitat. Si es compara amb la resta de països de la Unió Europea, amb dades de l’Eurostat, Espanya és el país amb una afectació més baixa. La mitjana europea supera el 2,5%, i en països com Alemanya s’enfila fins al 3,8%.

Francesc C., de 33 anys, treballava precisament de cuiner en un càtering cooperatiu a Barcelona quan l’abril de l’any passat va dir prou i va deixar la feina. Feia tres anys que era al mateix lloc i, tot i que el projecte l’entusiasmava, la pandèmia i la mort d’un familiar van ser els detonants per fer el clic. “Després del confinament cada vegada teníem menys comandes”, explica. Abans de l’arribada del covid, entre els seus principals clients hi havia sobretot administracions públiques, com la Generalitat, ajuntaments i universitats.

Durant uns mesos la cooperativa es va reinventar obrint noves línies de negoci per anar superant els tancaments del sector cada vegada que augmentaven els casos de coronavirus: van fer menjar per emportar-se, van treballar per a ONGs, etc. “Però després de tants mesos de canvis necessitava una estabilitat, i s’hi va sumar la mort del meu oncle, que em va tocar molt”. L’abril de l’any passat el Francesc s’allunyava de la cuina per “fer una reflexió personal” i decidir com encararia el futur. De moment ha tornat al món de la comunicació –és graduat en periodisme– i l’ha barrejat amb l’àmbit educatiu en què s’ha estat formant aquest últim any. Ara està a punt d’enllestir un projecte de tallers crítics sobre la publicitat que vol portar a les escoles: “Volem explicar com són les estratègies de persuasió comercial que utilitzen les grans empreses amb una mirada crítica”.

Durant aquest any ha viscut de l’atur i de l’herència que va rebre de l’oncle. Després d’aquesta pausa, ara ja té ganes d’obrir la nova etapa. “La pandèmia em va afectar molt personalment, em va fer replantejar la vida i em va obligar a encarar coses de mi mateix que no m’agradaven. Ara obro un nou episodi que projecto a cinc anys vista, em costa molt imaginar-me més enllà”, reflexiona.

Tot i l’escassa incidència que està tenint a Espanya la Gran Dimissió, la ministra de Treball va anunciar la setmana passada que convocaria la patronal i els sindicats per abordar la situació. “No està tenint l’impacte que es diu a les xarxes de comunicació socials”, va insistir Díaz en un dels esmorzars informatius que organitza l’agència Europa Press. Una reflexió que també comparteix el catedràtic en dret laboral de la Universitat de Barcelona Jordi Garcia. “Aquests fenòmens es donen en societats que tenen molta oferta laboral. No és el cas d’Espanya, on hi ha més de tres milions de persones a l’atur”. Sí que es pot donar puntualment, afegeix, en algunes feines en què les condicions laborals són especialment dures, per horaris o per sous baixos. “Abans de la crisi del 2008, per exemple, hi va haver molts treballadors del sector dels serveis en comunitats com les Balears que es van passar a la construcció perquè no treballaven el cap de setmana i els sous eren molt més alts”, exemplifica.

Tot i això, Garcia sí que reconeix que hi ha un sector petit de joves que aspiren a uns requisits laborals diferents dels de les generacions anteriors, com ara més flexibilitat horària, conciliació familiar, limitació d’hores i teletreball.

Enric Corominas, de 25 anys, va deixar l’última setmana d’abril la seva feina en una agència de màrqueting. Va estudiar el grau de ciències de l’activitat física i l’esport a la Universitat de Girona perquè li agradava el bàsquet, però quan va acabar la carrera va veure que les opcions laborals es limitaven sobretot a dedicar-se a ser professor d’educació física o treballar en un gimnàs, i cap de les dues opcions li agradava. Va començar a enviar currículums cap a un altre àmbit amb el qual també s’havia anat formant, però de manera autònoma: el màrqueting i les xarxes socials. Li van donar feina en una agència de Cornellà de Terri, on va començar fent tasques més senzilles i, després de dos anys i mig, ja era al departament de màrqueting. Com en el cas del Francesc, la mort d’un amic seu d’infància a causa d’un càncer li va canviar la visió del món. “T’adones que fas una vida amb el pilot automàtic posat, que acabes seguint tots els passos marcats”, explica.

Feia un any que li rondava pel cap fer un viatge, perquè gairebé no ha sortit de Catalunya, i a principis d’abril va plantejar a la seva empresa deixar la feina. Ara ja està preparant el seu projecte, que el portarà a recórrer amb el cotxe que s’ha comprat i que encara paga Espanya i Portugal. “Me n’aniré a finals de juny i la idea és tornar a l’octubre, no vull anar ràpid, vull absorbir la cultura de cada lloc”. 

L’Enric viurà amb els estalvis que ha anat fent durant aquests més de dos anys que ha treballat. “Quan ho penses fa vertigen, però una vegada ho verbalitzes i fas el pas ja et fa feliç, alguna cosa bona en sortirà”. El seu objectiu és buscar l’equilibri entre el creixement personal i la formació, perquè també vol continuar explorant el món de les xarxes socials i enregistrar el viatge. Fins i tot es planteja, si li surt la possibilitat, de fer petites feines online mentre viatja. Els seus pares no acaben d’entendre per què ha renunciat a una bona feina, però respecten la decisió. “No tinc ni idea del que passarà, vull deixar-me portar”, insisteix. Ni a la Lídia ni al Francesc ni a l’Enric ningú els pot garantir que el pas sigui l’encertat. Però és ella qui resumeix com se senten: “De vida només n’hi ha una, i sovint ens n’oblidem”

stats