Barcelona no és prou gran per ser una ciutat verda
La capital catalana no disposa de prou superfície per generar ella sola l’energia que necessita per fer la transició
Complir amb els objectius d’emissions de CO2 i reduir l’empremta del carbó no és fàcil, i per aconseguir-ho hi té un paper essencial el canvi de model energètic, el que es denomina la transició energètica. Un canvi que requereix grans inversions i del qual s’han posat en dubte els beneficis, al marge dels ambientals. Tal com el seu nom indica, és una transició, no una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre. I fer un salt tan important té costos econòmics importants.
A Catalunya ja hi ha una eina que pot donar una primera aproximació econòmica, amb una conclusió clara: la transició energètica requereix fortes inversions, però aporta més estalvis que costos. El model va ser presentat al Congrés de l’Energia de Catalunya que es va celebrar dimarts. Se’n diu projecte TE21, desenvolupat per l’Agència del Desenvolupament del Ripollès i l’Associació Leader, basat en un model de càlcul fet per l’enginyer Ramon Sans Rovira, un dels principals experts catalans en la transició energètica.
Per fer-se’n una idea, el resultat que dona aquesta eina per a la ciutat de Barcelona és que suprimir l’ús de combustibles fòssils comportaria una inversió de 10.000 milions d’euros en 25 anys, però que generaria un estalvi de més de 45.000 milions. El model es reprodueix per a cada comarca i municipi de Catalunya, adaptant-se a les condicions geogràfiques, ambientals i econòmiques de cada cas. La conclusió sempre és la mateixa:la transició energètica compensa. Una altra cosa és com fer front a les inversions necessàries per fer-la. “Aquesta inversió no la pot fer cada ajuntament tot sol”, explica Carina Creixans, que és la creadora del model d’informe d’aquest projecte. “Per això cal afrontar-la de manera col·lectiva i cooperativa”, indica. Així, explica que el futur passa per models com el de Viure de l’Aire, el primer aerogenerador a Catalunya d’economia col·laborativa. Alguns municipis, com Vallfogona de Ripollès, Avià i Senan, ja han començat a fer els primers passos.
Per fer el model s’han utilitzat dades oficials de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut Estadístic de Catalunya (Idescat). En el full de càlcul s’han d’introduir diversos paràmetres, com la població del municipi, la superfície, la densitat urbana de població, les explotacions ramaderes i agrícoles, les indústries, la mobilitat... Tota una sèrie de paràmetres que permetran establir les necessitats energètiques i la inversió necessària per a la seva substitució per energies netes.
En el cas de Barcelona, no obstant, salta a la vista que per la superfície del municipi, amb la densitat de població que té i les necessitats de mobilitat que hi ha, no es pot fer la transició energètica sense comptar amb els municipis del voltant. “Per això l’eina permet fer el càlcul per municipis, però també per comarques i vegueries, perquè és evident que alguns municipis de l’àrea metropolitana no poden fer la transició si no cooperen amb municipis pròxims”, explica Creixans.
El dèficit de sòl de Barcelona és clar. El municipi té 10.130 hectàrees, però per cobrir les necessitats energètiques de la ciutat caldrien 15.585 hectàrees destinades a la generació elèctrica. És a dir, gairebé un 154% del territori. L’eina permet detallar aquestes necessitats, fins al punt d’establir que gairebé 7.800 hectàrees haurien de ser per a plaques solars fotovoltaiques fixes. Però fins i tot hibridant diverses fonts d’energia renovable, és a dir, integrant diferents tecnologies compatibles en una mateixa superfície per optimitzar-la, Barcelona necessitaria 11.688 hectàrees, és a dir, el 115% de la seva superfície. Per superar aquest handicap és necessari que Barcelona cooperi amb altres municipis, indica Creixans, que, no obstant, també admet que la carència es podria millorar utilitzant altres tecnologies, a més de la fotovoltaica, si és possible.
L’eina TE21 estableix els seus càlculs per a una transició energètica en 25anys (2015-2040), en lloc dels 35 que preveuen tots els plans (2015-2050).
El primer càlcul que es fa és el cost dels combustibles fòssils fins al 2040 per cobrir totes les necessitats si no es fa la transició energètica, establint un increment mitjà anual del cost del 5%. Per a Barcelona, aquest cost en combustibles fòssils s’eleva a 79,411 milions d’euros. Però si es posa en marxa la transició energètica aquest cost no serà tan alt. Com que s’anirà fent gradualment, el cost dels combustibles fòssils fins a l’any 2040 serà de 23.937 milions d’euros, és a dir, un estalvi de 55.473 milions respecte al que es gastaria sense fer la transició.
L’altra part del càlcul és la inversió necessària per arribar al 2040 amb la suficient generació i emmagatzematge d’energies netes. Una inversió que l’eina calcula en 10.535 milions d’euros per a la ciutat de Barcelona. És a dir, el cost de la transició energètica per a Barcelona és la suma dels 23.937 milions en despesa en combustibles fòssils que encara hi haurà fins al 2040 i els 10.535 milions d’inversió necessària en renovables, és a dir, 34.472 milions. La diferència fins als més de 79.000 milions de cost en combustibles fòssils si no hi ha transició és l’estalvi total:44.938 milions.
