Apple i l’obsolescència programada: entre el mite i la sospita

“¿És normal que un ordinador que em va costar 1.500 euros vagi gairebé al ralentí sis anys després?”, es preguntava la setmana passada un usuari en un conegut fòrum, fent referència a la polèmica per l’alentiment de diversos models d’iPhone, forçat per Apple quan es descarrega una nova actualització del sistema operatiu iOS. “Això és obsolescència programada”, s’autocontestava.

Un altre usuari li responia: “Això és perquè et vas comprar l’iMac amb una RAM de 4 gigues quan tocava apostar per les de 8, i més si volies veure gràfics complexos, encara pitjor; qualsevol amb una mica de coneixement del mercat sap que els iMac són kk”. I afegia: “L’obsolescència programada no existeix, ploramiques”. Aquest diàleg entre usuaris resumeix en bona mesura el debat sobre la suposada obsolescència programada, o almenys forçada, que Apple aplica als seus productes.

Amb els iBooks, els iPhones, els iPads i per descomptat els iMacs, tots hem experimentat en alguna ocasió una certa sensació que els dispositius anaven perdent força en les successives actualitzacions: la seva velocitat de processament baixava sensiblement, el temps d’arrencada es dilatava fins a la desesperació i el ritme al qual es gastava la bateria s’accelerava fins a consumir-la en menys de 24 hores.

Al final, després d’uns anys de vida útil, que sempre ens semblen pocs, el car dispositiu queda pràcticament inutilitzat, almenys des del punt de vista de l’experiència d’usuari: carregar les aplicacions suposa una tortura -per no parlar de moltes de les noves, que ja ni funcionen en el nostre aparell- o l’immediat consum de la bateria. A més, el processador i la memòria RAM es veuen clarament superades.

La sospita que estem sent víctimes d’un abús o un frau per part de l’empresa de Tim Cook ha planat tots aquests anys sobre els usuaris, ja que considerem que, pel preu que paguem, els productes haurien de tenir una vida útil més llarga. Ha crescut tant el rum-rum, que l’enginyer John Poole, desenvolupador del programari Geekbench per optimitzar processadors, va publicar fa unes setmanes un estudi de com s’anava alentint la velocitat de processament del seu iPhone 6S amb cada actualització del sistema operatiu.

L’estudi de pooleva aixecar tanta polseguera a tot el món que Apple es va veure forçada a publicar una carta de disculpes als propietaris dels models iPhone 6 i 6S per la caiguda de velocitat de processament dels seus telèfons. Al mateix temps, també va explicar que aquesta situació era forçada per un algoritme del sistema operatiu, amb l’objectiu d’evitar que la bateria es col·lapsés per les puntes de consum que se li exigirien al processador.

És a dir que, amb l’alentiment, Apple busca evitar que cada dos per tres la bateria no doni a l’abast i faci reset, cosa que faria impracticable el seu ús, tot i que reconeix que l’acció de l’algoritme afecta l’experiència d’usuari. La carta va provocar un augment de les crítiques i ja es va començar a parlar d’un Applegate, un escàndol en el qual una infinitat d’usuaris podrien demandar la companyia.

De fet, en un sol dia a Apple li van caure nou demandes col·lectives, i dies més tard una a França, l’únic país on l’obsolescència programada és delicte. Finalment, l’empresa va reconèixer un problema d’envelliment en les bateries dels iPhones afectats pel que fa a les noves actualitzacions del sistema operatiu, i es va oferir a finançar-ne el canvi amb 50 dòlars, de manera que el preu quedava en 29 dòlars als Estats Units.

¿Ens ha estat intentant enganyar Apple aplicant una obsolescència forçada o realment ha actuat honestament? L’analista i professor de la IE Business School Enrique Dans, una referència en l’economia digital a Espanya, assegura al seu blog que la idea que Apple faci servir l’obsolescència programada per vendre més iPhones, o qualsevol altre dispositiu, és, a més d’un mite, un disbarat pel que fa a coherència comercial.

Dans aclareix que la força comercial d’Apple es basa precisament en el contrari, en la fiabilitat dels seus aparells i, per tant, no s’arriscaria mai a perdre la seva reputació amb trucs d’obsolescència. El que passa és que el ritme d’innovació dels desenvolupaments tecnològics segueix sent molt superior al del disseny de les arquitectures dels dispositius, de manera que en pocs anys es veuen superats. Li passa a Apple i a qualsevol altra marca.

De totes maneres, tant Dans com altres analistes destaquen que hi ha hagut un important error d’Apple en la comunicació, cosa que és habitual en la companyia. “La falta de transparència d’Apple amb el tema ha generat un problema de desinformació que sintonitzava molt bé amb una narrativa prèvia existent: la llegenda que la companyia et feia malbé l’iPhone antic perquè te n’haguessis de comprar un de nou”, opina aquest professor.

No obstant, per molt que experts i analistes s’entestin a desmentir-ho, una legió d’usuaris dels productes de la companyia seguirem creient, veladament, que Apple força l’obsolescència dels seus productes i esperarem el dia en què l’escàndol esclati definitivament per poder cridar: “A mi també m’ha passat!”