Emprenem 16/05/2021

Antonio Miró, auge i caiguda d'una icona de la moda

La companyia acaba de suspendre pagaments en la que pot ser l’estocada final d’un grup que ho tenia tot per ser un referent global.

Pilar Riaño
5 min
Antonio Miró

Bolígrafs, llapis, jerseris, paraigües, colònia, estoigs, rellotges i, fins i tot, taüts. Antonio Miró ha arribat arreu del món amb tota mena d’objectes. Però la marca Antonio Miró ha anat perdent força a mesura que es feia més gran a còpia d’eixamplar la seva petjada amb acords amb socis, el que es coneix com a llicències. L’inventor d’aquest negoci va ser el francès d’origen italià Pierre Cardin, que també ha anat a la baixa. Ara, després d’anys de perfil baix, l’empresa que gestiona la marca Antonio Miró ha presentat el concurs de creditors, en el que pot ser el final d’una de les icones de la moda dels anys noranta. Aquesta és la història del dissenyador que va perdre l’oportunitat de convertir-se en un gegant de la mà del grup propietari de Cortefiel.

Mentre la majoria de grans dissenyadors que passen a la història es dediquen a vestir les dones, Antonio Miró (Sabadell, 1947) ha fet de la moda masculina el seu camp de joc. Fill de sastre, Miró va estudiar sastreria i així es va apropar al terreny dels teixits, que tant han caracteritzat la seva fei- na. Amb només vint anys, Miró va obrir la seva primera botiga, anomenada Groc, que fins fa pocs anys encara estava oberta a la rambla de Catalunya de Barcelona.

L’èxit d’aquella botiga va portar el creatiu català, molt discret amb la se- va vida personal, a crear la seva pròpia marca, Antonio Miró, el 1986. Ho va fer de la mà de dos socis inversors: Fernando Zallo (avui director a la xarxa d’inversors privats d’Esade BAN) i Ignacio Malet.

Els vuitanta i els noranta van ser l’època daurada del creatiu, que va arribar a començar un procés d’internacionalització amb Ermenegildo Zegna com a distribuïdor a l’estranger. Antonio Miró va construir un negoci de reconeixement internacional desfilant a les passarel·les de ciutats com París, Milà, Tòquio o Nova York. Amb el multimarca com a principal canal de distribució (en una època en què internet encara no existia i el comerç independent encara brillava), Miró es va convertir en un dels símbols de la moda espanyola amb el segell de la modernitat barcelonina.

Els reconeixements a la seva feina s’amuntegaven: el 1988 va ser guardonat amb el premi Cristóbal Balenciaga al millor dissenyador espanyol; el 1992 va ser l’encarregat de tot el vestuari de les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona; el 2003 va rebre la medalla Antoni Gaudí Moda Barcelona en reconeixement a la seva feina... Però els números no acabaven de quadrar.

Després de registrar caigudes de dos dígits a les seves vendes (el 2004, per exemple, els ingressos van caure un increïble 48%), Antonio Miró va decidir reestructurar la seva empresa i, per fer-ho, va recomprar el cent per cent del capital als seus dos socis, cadascun dels quals tenia fins alesho- res un 23% del total.

Aquesta operació havia de ser el punt de partida per a un moviment de reestructuració que, amb l’entrada d’un soci industrial, podria haver significat també un salt endavant per a la marca catalana. De fet, el punt de partida d’Antonio Miró era bo, amb dos grans grups interessats en el seu negoci.

Botiga d'Antonio Miró a Barcelona.

Antonio Miró dividia el seu producte en tres línies: Antonio Miró Studio, Miró Jeans i Miró. La primera la gestionava l’actual grup Tendam (en aquell moment, Grupo Cortefiel, uns dels gegants de la moda a Espanya) i les altres dues estaven en mans de la companyia catalana Twenty, dedicada a la fabricació i distribució de marques. El Grupo Cortefiel tenia, fins i tot, una opció de compra sobre el 60% de l’empresa catalana, que va signar el 2004 per un milió d’euros i que havia d’exercitar-se el 2007 com a màxim.

El dissenyador va passar dos anys buscant el tant desitjat soci industrial per dedicar-se al seu fort (el disseny) i deixar de banda la resta de tasques (de la producció a la distribució). El setembre del 2007, Cortefiel va renunciar a exercir l’opció de compra que tenia sobre la firma, i el febrer del 2008, el dissenyador català va vendre el 70% de la seva empresa a la societat Nuevos Valores Textiles, controlada per les famílies Nassia i Arquero. Aquestes famílies eren les propietàries, a la vegada, del grup industrial Twenty, que també gestionava la llicència per a Espanya de la cèlebre marca francesa Marithé et François Girbaud. Les famílies Nassia i Arquero eren també accionistes de la botiga de luxe Ekseption, a Madrid.

D’aquesta manera, Twenty va passar a controlar la marca Antonio Miró i el dissenyador català se’n va anar desvinculant de mica en mica. El 2010, finalment, el creatiu va deixar la presidència de la seva pròpia companyia per dedicar-se únicament a dissenyar, mentre la firma es veia arrossegada, com la resta del sector de la moda, pel brutal impacte de la crisi financera en el consum de moda.

Twenty, que patia també amb el negoci de Marithé, va tancar tots els punts de venda d’Antonio Miró, que va reduir al mínim la seva estructura i el seu negoci. Amb Twenty amb l’aigua al coll (l’empresa va acabar presentant concurs de creditors el 2013), el 2012 Antonio Miró va patir un altre canvi accionarial: la família Nassia es va desvincular de la companyia i la família Arquero va passar a controlar-ne el 100% del capital.

Liderada y controlada per Andrea Arquero, la firma Antonio Miró va tornar a provar un rellançament, buscant socis internacionals en mercats com Mèxic i potenciant el seu negoci de llicències. Aquest model de negoci, que va introduir a la moda Pierre Cardin i que a Espanya han explotat amb èxit firmes com Agatha Ruiz de la Prada, es basa en concedir permisos d’ús d’una determinada marca a un grup industrial perquè l’exploti comercialment amb un producte (amb colònies, roba o el que sigui)a canvi de royalties

El 2012, la marca Antonio Miró tenia concedides vint llicències de molts sectors diferents, si bé només tres corresponien al tèxtil. El negoci de les llicències permet als creatius externalitzar tasques no vinculades al disseny i reduir al mínim la seva estructura (el 2012, per exemple, Antonio Miró tenia només dos treballadors). Però aquest negoci també té un gran risc: portar una marca a tota mena d’objectes (d’encenedors a bolígrafs) sol implicar la seva devaluació.

L’aposta per les llicències va provocar la separació definitiva del creatiu de la seva pròpia marca. Així, tot i que continua sent propietari del 30% del capital, fa anys que Miró no forma part de l’equip creatiu de la marca. De fet, en els últims anys Miró ha realitzat la seva feina creativa recuperant Groc, la botiga que va suposar la seva entrada al negoci de la moda. En la seva última etapa, Groc va deixar la rambla Catalunya per traslladar-se al carrer Muntaner de Barcelona, un establiment que avui també ha tancat.

Un dels vestits d'Antonio Miro a la 080

La desvinculació del dissenyador de la seva pròpia marca va arribar al punt que va demandar l’empresa que ell mateix va fundar per fer servir la seva imatge sense el seu consentiment. El 2016, el creatiu va recórrer als tribunals per vulneració a l’honor, la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. Després que la demanda fos desestimada en primera instància a Barcelona, el cas va arribar a l’Audiència Provincial i, després, al Tribunal Suprem. El febrer del 2020, el Suprem va donar la raó a Miró.

La pèrdua del dret a fer servir la imatge del creatiu va ser només un cop més per a l’empresa propietària de la marca Antonio Miró, que el 2018 va perdre la llicència que encara tenia Cortefiel i, un any més tard, els seus ingressos per royalties van caure en 50.000 euros, fins a uns 150.000 euros. El 2020 l’empresa va patir les conseqüències de la pandèmia i els seus ingressos van retrocedir a uns 100.000 euros. Ofegada per un deute financer de prop de 900.000 euros, la setmana passada Antonio Miró SL va presentar concurs de creditors. Es consumava així una nova crisi, potser la definitiva, d’una de les poques firmes catalanes de disseny d’autor que podria haver-se convertit en un gegant.

stats