Alimentació
Emprenem  /  Empreses 17/09/2022

Àngel Velasco: l’infatigable foraster que va rescatar els torrons d'Agramunt

El propietari de Torrons Vicens era un treballador incansable que va rescatar part de la tradició pastissera catalana

Albert Gonález Farran
4 min
Àngel Velasco, propietari de Torrons Vicens.

AgramuntPer entendre qui era l’Àngel Velasco Pérez (1948-2022) s’ha de viatjar en el temps. Va ser el gran de tres germans en el si d’una família humil, que va viure la postguerra a les populars barraques de Montjuïc. Amb vuit anys es va quedar orfe de pare i amb l’obligació de ser un prematur cap de família. La seva mare netejava la Casa de la Lactància de Barcelona i el seu sou no era suficient per a totes les boques. I això el marcaria per sempre. Des d’aleshores, família i treball van anar de bracet.

Amb 14 anys va encetar la seva carrera com a aprenent a la pastisseria Prats-Fatjó del passeig de Gràcia. S’ho va prendre tan seriosament que no va deixar mai més l’ofici. Li va durar fins poc abans de la seva mort, el passat 10 de setembre, víctima d’un càncer. “Era un treballador infatigable”, reconeixen alguns dels seus últims empleats. El van arribar a veure visiblement convalescent, però encara al peu del canó. “Va treballar fins que no va poder més”, expliquen.

L’edificació del seu petit imperi va arrencar el 1973, quan va obrir una pastisseria amb 4.000 pessetes. En va acabar tenint tres, fins que deu anys després va posar en funcionament la seva primera fàbrica de bombons i trufes a Sant Boi del Llobregat. Ja establert a Sitges amb la seva dona, va tenir dos fills, l’Àngel i l’Eva, a qui els va inculcar tant les ganes de treballar com la seva vocació. Els dos ara han agafat el seu relleu.

A més de la feina i la família, tenia temps per als seus veïns. Jesús Manzano era un dels seus amics de l’ànima a Sitges, amb qui va capgirar el barri on vivien, la urbanització Rat Penat, reorganitzant l’associació de propietaris, reivindicant millores, creant un club social, promovent apartaments assistencials i, fins i tot, constituint un partit polític, El Margalló, amb el qual van aconseguir un regidor a les últimes eleccions. “El Rat Penat és ara un lloc magnífic per viure-hi gràcies a ell”, afegeix Manzano.

L’any 2000 va ser quan va tenir la seva gran oportunitat empresarial. No va ser una aposta, sinó més aviat un atac de nostàlgia. Li van dir que un obrador d’Agramunt, on feien els tradicionals torrons d’avellana, feia fallida. Era Torrons Vicens, on vuit empleats estaven a punt de quedar-se al carrer per una gestió empresarial deficient. L’Àngel no es podia creure que una firma tan emblemàtica, que va néixer l’any 1775, desaparegués. I la va comprar. “Li va fer molta llàstima”, explica el seu fill, que aleshores tenia poc més de vint anys. El nou propietari de Torrons Vicens va ser pacient. “Primer ens va pagar els sous pendents i es va limitar a mirar com treballàvem”, recorda Marisol Grau, l’empleada més antiga de l’empresa.

Els d’Agramunt van encaixar l’arribada d’aquell foraster amb recel. Ningú sabia quines eren les seves intencions reals. “Dubtàvem de si s’emportaria la producció o s’ho vendria tot”, reconeix Zoe Valero, la seva competència a Torrons Fèlix. Però no. L’Àngel no tan sols s’hi va quedar fent torrons, sinó que els va revolucionar.

Cada dia obria l'empresa

La seva rutina era sempre la mateixa. Es despertava a les quatre del matí per sortir de Sitges ben d’hora i arribar primer a Agramunt. “Sempre era ell qui obria l’empresa”, asseguren. Exigent amb els treballadors, predicava amb l’exemple. “Som una empresa familiar, i si li calia arromangar-se, ho feia”, reivindica el seu fill. I els canvis van anar arribant. “La majoria estaven molt ben calculats, era un visionari que volia fer les coses diferents”, explica Núria Briansó, la seva mà dreta.

Desestacionalitzar el torró, fer-lo mediàtic, fins i tot entre els turistes, inventar-se desenes de varietats i aliar-se amb Albert Adrià van ser algunes de les seves apostes per “convertir el torró en un regal”, deia. Algunes idees no van funcionar, però la majoria sí. I d’aquí a facturar 50 milions d’euros, exportar torrons, obrir mig centenar de botigues pròpies i augmentar la plantilla fins a 400 persones en plena campanya. La incorporació de Torrons Angel & Lluc, Xocolata Jolonch i recentment L’Almendrina han estat també fruit d’una nostàlgia per la tradició.

No volia mai deixar perdre joies històriques per culpa de la manca de relleu. I ho va culminar tot amb l’obertura del Museu del Torró i la Xocolata. L’any passat, el gremi el va acabar nomenant Menestral Torronaire. Feia 21 anys que no es concedia aquesta distinció (només n’hi ha quatre al poble). Tant els seus empleats com l’associacionisme d’Agramunt i els seus veïns el recorden compromès amb totes les causes. Fins i tot les més personals. “No tenia mai un no per a ningú”, assegura l’alcaldessa Sílvia Fernández. “Per a ell, cada persona era important”, diuen.

Arran de la seva mort, volen retre-li un homenatge, “però no hi ha pressa”, pensen els seus fills. La 33a Fira del Torró (8 i 9 d’octubre) podria ser un marc ideal, però de moment no. La família Velasco prefereix continuar com el mateix Àngel voldria: treballant.

stats