Empreses 10/04/2016

El rànquing dels executius més ben pagats a Catalunya el 2015

Els sous dels directius catalans pugen però cobren menys que els seus col·legues a la resta d’Espanya

Xavier Grau
5 min

El ministre d'Indústria i Energia, José Manuel Soria, va qualificar l’estiu passat d’“estratosfèrics” els sous dels executius de les empreses de l’Íbex, especialment si es comparen amb els dels alts càrrecs polítics. Els directius de les empreses públiques catalanes no poden superar el sou d’un conseller, fixat en 109.663 euros anuals, 22 cops menys que el que van cobrar de mitjana els consellers delegats de les empreses catalanes que cotitzen a borsa. Sense contar el MAB (la borsa de les pimes), els directius d’aquestes empreses van guanyar el 2015 en conjunt un 12% més que l’any anterior, segons les dades recopilades per l’ARA.

Les retribucions de les empreses cotitzades catalanes estan per sota de les de les empreses de la resta d’Espanya pel que fa a la mitjana de retribució per conseller. El mateix passa en el cas dels presidents de les empreses: els d’aquí cobren menys. En canvi, els consellers delegats cobren de mitjana una xifra gairebé idèntica, ja sigui a Catalunya o a fora.

En concret, segons les dades que les mateixes empreses estan obligades a presentar a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), els 285 membres de consells d’administració d’empreses catalanes que estan a la borsa van cobrar de mitjana uns 273.000 euros el 2015, lluny dels 347.000 de les empreses espanyoles. En el cas dels presidents de les empreses catalanes de l’Íbex, cobren 1,5 milions de mitjana, menys de la meitat dels 3,3 milions que cobren la resta. Finalment, els consellers delegats cobren prop de 2,4 milions tant a Catalunya com a la resta d’Espanya.

La mitjana de les retribucions varia substancialment, sobretot a la part alta del rànquing, perquè cada any es produeixen situacions singulars. El 2015, per exemple, hi va haver el cas de Juan Béjar, que era el conseller delegat del grup de construcció i serveis FCC (amb seu social al carrer Balmes de Barcelona). Quan va deixar l’empresa, coincidint amb l’arribada del magnat Carlos Slim, va rebre una indemnització que va fer disparar la seva retribució total a quasi 14,7 milions.

Excloent aquest cas, però, la retribució dels presidents de les empreses catalanes de l’Íbex no estan entre les més altes d’aquest selecte club. El president d’una empresa catalana de l’Íbex-35 que més cobra és Josep Oliu, del Banc de Sabadell, que el 2015 va tenir una retribució de 2,8 milions d’euros, lluny dels 9,5 milions d’Ignacio Sánchez Galán, president d’Iberdrola; dels 8,7 milions de César Alierta, ara ja expresident de Telefónica, o dels 7,5 milions que es va endur Ana Botín, presidenta del Santander, que van encapçalar la llista de sous a la resta de l’Estat.

Sigui com sigui, les retribucions dels grans executius van pujar amb força de mitjana durant el 2015 mentre que els sous dels treballadors només van créixer un 1,7%, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Entre les empreses catalanes, els augments van ser la tònica. Però hi ha algunes excepcions, com Grifols, Almirall, Ercros, Fersa, Renta Corporación i Applus, tot i que en aquest últim cas la comparació amb el 2014 està distorsionada perquè aquell any l’empresa va sortir a borsa i això va fer augmentar molt les retribucions.

Al marge dels executius de les empreses catalanes del rànquing, hi ha catalans que dirigeixen empreses espanyoles. És el cas d’Antoni Brufau, president de Repsol, que el 2015 va guanyar 2,9 milions, enfront dels 3,8 del 2014. Una baixada que es deu al traspàs de funcions executives en el seu conseller delegat, Josu Jon Imaz. Un altre alt executiu català és el conseller delegat d’OHL, Josep Piqué. La companyia no ha publicat encara les retribucions del 2015 però el 2014 Piqué va guanyar 800.000 euros per aquest càrrec. I pels cinc mesos que va ser conseller d’Airbus l’exministre popular va guanyar més de 41.000 euros.

El debat sobre l’ètica i l’estètica d’aquestes retribucions s’ha instal·lat en el món empresarial, acadèmic i social, especialment arran de la crisi. La llei de societats de capitals i el codi de bon govern de les empreses cotitzades va intentar posar-hi una mica d’ordre. Primer amb transparència, ja que les empreses cotitzades han de presentar l’informe de govern corporatiu i l’informe de retribució de consellers, cosa que abans no havien de fer.

Amb aquestes mesures s’intenta evitar la disbauxa d’abans de la crisi. Però, inquirit per aquesta qüestió, el president d’una important cotitzada de l’Íbex explicava a l’ARA que, si vol fitxar un conseller delegat, ha de pagar-li més o menys el que de mitjana paguen la majoria d’empreses del selectiu o si no no aconseguirà els seus serveis. I com que es viu en un moment de globalització, els sous dels alts executius tendeix a igualar-se entre els països d’un mateix entorn. És a dir, que els sous dels directius d’Espanya tendeixen a acostar-se als de la resta d’Europa. En canvi, els salaris dels treballadors encara presenten grans diferències entre països. No guanya el mateix un empleat mitjà a França o Itàlia que a Espanya.

El ventall de sous dins d’una mateixa empresa, és a dir, la diferència entre el treballador que cobra més i el que cobra menys, és un dels elements que es tenen en compte a l’hora de calcular la justícia de les retribucions. Recentment, el sindicat Comissions Obreres va publicar un informe en el qual s’assegurava que els presidents de les empreses de l’Íbex cobraven quasi 120 cops més que l’empleat mitjà. Segons aquest informe, el sou de mitjana dels primers executius de les empreses se situava en uns 5,5 milions d’euros, mentre que el salari dels treballadors era d’uns 46.300 euros de mitjana. Aquesta última retribució, en realitat, també és alta si es compara amb la dels treballadors de fora de l’Íbex, ja que duplica el sou mitjà a l’Estat.

El professor Jordi Costa, de l’escola de negocis Eada, veu en les empreses cotitzades un altre factor que accentua els sous elevats dels executius. Si els ingressos de l’empresa vinguessin només de l’economia productiva -o sigui, del que fabriquen i venen, o dels serveis que presten aquestes companyies- les retribucions no serien tan altes, afirma. Però hi ha una part financera, que depèn de l’evolució del valor de l’acció en borsa. Si els ingressos responguessin només a la creació de valor productiu, assegura aquest professor, el mateix mercat acabaria situant els sous en el lloc adequat en funció del que marqués la llei de l’oferta i la demanda. Però com que hi entren aspectes especulatius -de vegades la part variable del sou dels executius ve determinada per l’evolució de la cotització de la companyia a borsa-, la llei de l’oferta i la demanda no serveix per determinar les retribucions dels directius.

stats