Promeses electorals

Resulta que avui hi ha eleccions i, si no ho hem fet ja o hem votat per correu, ens toca acabar de decidir a qui donem el nostre vot. Per sort, en el meu cas tinc informació fresca, perquè escric aquesta columna escoltant un dels debats dels nou partits polítics que tenen o tindran representació, que en només quinze minuts ha donat per a moltes promeses.

Ajudar les pimes i les empreses, subvencionar les quotes d’autònoms, injectar 4.600 milions d’euros en l’economia, crear no sé quants milers de llocs de treball i una renda bàsica universal autofinançada, reduir la pressió fiscal... Les mesures són magnífiques en tots els sentits, però totes juntes tenen un punt còmic per dos motius: per una banda, perquè quasi totes s’assemblen, segurament perquè són prou antigues, i, per l’altra, perquè són ben poc creïbles.

Sincerament, la publicitat de l’empresa de telefonia que promet zero problemes és més solvent que el que diuen els nostres estimats polítics sobre l’economia i les empreses.

No em malinterpreteu: ni crec que tots els polítics siguin iguals ni soc una empresària que pensi que tots els polítics són uns inútils. No crec que només un metge pugui ser ministre o conseller de Salut, i les experiències amb empresaris al capdavant de carteres econòmiques, d’indústria o d’empresa poques vegades han donat bons resultats.

Crec en la política i en els polítics, però com a empresària he de dir que en referència a polítiques de promoció econòmica les campanyes electorals fan una mica de vergonya aliena.

No m’agraden els polítics que prometen coses que no estan al seu abast i, quan són coses que m’afecten, és a dir, que m’interpel·len, em molesta particularment que ho facin, perquè crec que em prenen per idiota.

Avui votaré, però no per la il·lusió d’unes promeses estimulants i esperançadores (com m’agradaria), sinó malgrat aquestes promeses.