Perseguint els fons Next Generation

Hi ha coses que faig quan m’ho diuen 25 vegades: a vegades soc així de tossuda. No em refereixo a coses a les quals m’oposo (en aquests casos, ja me les poden dir un milió de vegades, que jo passo), sinó a consells i propostes en què no crec del tot. Però, si t’ho diuen molts cops molta gent diferent, pot ser que una estigui equivocada.

Així que finalment m’he posat a investigar si la meva empresa pot optar a part d’aquest manà de milions de subvencions a fons perdut que es diuen Next Generation. Soc europea? Sí. ¿Inverteixo en tecnologia i en transformació digital de la meva empresa? Yes. ¿Compliré les 300 condicions que segurament hi haurà per optar al botí? Ho dubto molt, però és veritat que el no ja el tinc.

Com que no hi ha un 010 d’“aquí repartim diners, digui”, la meva primera trucada ha sigut al nostre gestor: “Albert, saps alguna cosa d’això?” L’Albert, que mai em falla, em va parlar d’un client que havia aconseguit alguna cosa i al cap d’una estona em va passar el telèfon de la Damaris.

“Hola, Damaris. Soc l’Executiva Agressiva i vull una part del pastís: com ho faig?”, li vaig dir. Com era d’esperar (m’encanta tenir raó), la resposta va ser tot un seguit de preguntes. Que si soc una empresa tecnològica, que si els meus desenvolupadors estan en nòmina, que si inverteixo més de 200.000 euros l’any en innovació, que si algú de la meva empresa és enginyer i que si tinc en marxa algun procés de machine lerning. No, no i no.

Com que una es pragmàtica (i la Damaris també), vaig quedar de parlar-ne al cap d’uns dies. I ara em toca avaluar si puc defensar una despesa X en aquesta mena de coses (una quantitat que ni de bon tros pot superar els 50.000 euros, que soc una superpime ) i veure si això és pot traduir en una propineta Next Generation.

Dedicaré molt temps a intentar-ho i no ens farem rics, però no em podran dir que no escolto.