Modest Guinjoan: “L’empresa ha d’estar en mans professionals, siguin de la família o no”

Sovint es diu que és la tercera generació la que acostuma a acabar amb l’empresa familiar. És així? D’això no n’hi ha estadístiques. És un tòpic a partir de percepcions, però no hi deu haver més mortalitat que en les empreses no familiars d’una mateixa edat. El que passa amb les empreses familiars és que a la ràtio normal de mortalitat s’hi afegeix que, com més avançades són les generacions, més complicada és la continuïtat.

És bo tenir un protocol familiar? Més que un protocol, el que és imprescindible és tenir un pla de successió. Abordar el problema de la successió com si fos un tema estratègic, que ho és, perquè és un procés molt delicat i molt important de cara a la continuïtat de l’empresa i requereix anàlisi, planificació i el seguiment de la seva execució.

¿És millor que sigui la família la que gestioni l’empresa o val més buscar professionals externs? Si els familiars són prou bons gestionant, és preferible que els gestors siguin de la família. Si fora pots trobar professionals més bons que els de la família, has d’anar a buscar-los perquè facin la gestió, i que la família es limiti a la propietat i el control de la gestió. El requeriment és que la gestió estigui en mans professionalitzades, siguin de la família o no.

Hi ha famílies que han preferit dividir el negoci entre diverses branques familiars. És una bona opció? No hi ha opcions bones o dolentes, sinó opcions que s’ajusten bé als interessos dels actors. Quan una empresa té lideratges forts, i n’hi ha més d’un, va contra la lògica, perquè en una empresa el normal és que només hi hagi un líder. Segur que dividir l’empresa pot ser una bona opció, però sempre en el context de cada companyia i tenint en compte les persones que volen fer la successió i els lideratges dins l’empresa. Per tant, no es pot assegurar que hi hagi una solució més bona que una altra. Pot haver-hi empreses amb dos o més líders amb les funcions molt ben delimitades i que s’entenguin molt bé. L’espectre de solucions és molt ampli.

¿No hi ha, per tant, un mètode únic per a tothom? Cada cas, cada empresa, és un món, i les solucions seran les òptimes en funció del tipus d’empresa i els interessos que tenen els que l’han de portar i liderar.

Com es poden separar de l’empresa problemes familiars, gelosies, etc.? Aquest és un dels problemes més delicats en les empreses familiars, la barreja de temes empresarials amb temes emocionals. Passar d’un àmbit a l’altre és molt fàcil perquè tots els actors coneixen coses de tots. El secret és establir mecanismes perquè quan hi hagi conflictes es resolguin en el seu àmbit i els temes emocionals no afectin el funcionament de l’empresa. Això vol dir que l’empresa, tot i que sigui familiar, s’ha de governar pel consell d’administració i la junta. I que les seves funcions s’han de respectar per tothom amb criteris empresarials, aparcant els temes emocionals. En la mateixa línia, hi ha instruments com el consell de família i el protocol per resoldre les arestes i els problemes entre dos mons paral·lels: el de la família, que és emocional, i el de l’empresa, que és racional. La línia és fina, i si es contaminen rep tothom, tant l’empresa com la família.

Quan un dels membres de la família vol vendre la seva participació també es generen conflictes. Com se soluciona això? Hi ha d’haver pactes de propietaris, que han d’establir qui i en quines condicions es poden vendre les accions, quines prioritats es donen, si les accions estan sindicades o no, si s’han d’oferir als altres socis... S’han de trobar mecanismes de sortida, de la mateixa manera que també s’han de trobar mecanismes d’entrada, si hi ha familiars que no són propietaris però volen entrar-hi, o si és vol sortir a la borsa o donar entrada a socis. És una qüestió de pactes i planificació. Igual que hi ha d’haver un pacte de successió, hi ha d’haver pactes entre propietaris per a quan hi pugui haver conflictes, perquè en no cotitzar són empreses molt difícil de mercadejar. Per exemple, la valoració de les participacions també s’ha de contemplar en aquests pactes de propietaris.

Conclusió: no hi ha una sola recepta. És un tema de governar acords entre els implicats, sobre la propietat i la gestió. Però no hi ha una recepta única. Cada empresa és un món.