El matinador impenitent que feia mitja i evitava figurar

BarcelonaUna de les reserves de terreny més importants que quedava fins fa poc a Barcelona per reconvertir tant en habitatge nou com en altres serveis era l’espai de Can Batlló, a tocar del camp de futbol de la Magòria, i davant d’aquell edifici conegut pels barcelonins com La Campana. El cas és que a Can Batlló s’hi han fet grans blocs d’habitatges, però també hi ha espais d’equipaments per aprofitar un patrimoni fabril de grans dimensions i apreciable valor arquitectònic, que en el seu dia va ser una de les factories industrials més grans de la capital catalana.

La família Batlló -que no s’ha de confondre amb els Batlló de la cèlebre casa de Gaudí del passeig de Gràcia, que són una altra nissaga- era d’origen olotí i ja des de la generació del pare es dedicaven al tèxtil, a partir de la producció que feien en un petit taller i que després ells mateixos -eren nou germans, entre nois i noies- venien als mercats. Un cop instal·lats a Barcelona, van obrir una fàbrica amb màquines de vapor només set anys després que ho fes el pioner de la Revolució Industrial, Josep Bonaplata. Dins del negoci familiar, la tasca principal de Joan Batlló estava vinculada a l’àmbit comercial, perquè era qui viatjava per Europa a la recerca de fabricants de cotó i d’innovacions tecnològiques. Quan tenia vint-i-quatre anys, el 1836, va intentar obrir mercat a l’Argentina, que era un dels principals importadors de veles del món, però l’experiència va durar només un parell d’anys i no va ser del tot satisfactòria.

Durant la dècada dels seixanta del segle XIX trobar proveïdors cotoners no era una tasca trivial a causa de la Guerra Civil Americana, que va provocar el tancament de l’aixeta d’aquesta matèria primera, unes circumstàncies que van afectar la majoria de fabricants catalans. En canvi, ell va arriscar la fortuna fent una compra massiva de cotó a Alexandria (Egipte) i Esmirna (Turquia), jugada que li va sortir rodona perquè es va poder avançar a la majoria dels seus competidors.

Una altra fàbrica emblemàtica de Joan Batlló i els seus germans va ser la del carrer Urgell de Barcelona, que tothom té molt vista -probablement sense saber-ho- perquè és l’edifici de l’Escola Industrial. L’arquitecte d’aquesta factoria va ser ni més ni menys que el valencià Rafael Guastavino, molt conegut per les seves obres a la ciutat de Nova York (estació Grand Central, entre d’altres), on va implantar el sistema de volta catalana, sota la denominació de Guastavino System.

Fins al 1876 els germans Batlló havien gestionat conjuntament els negocis, però a partir d’aquell any la societat familiar es va escindir i Joan Batlló va emprendre un negoci nou obrint la factoria de La Bordeta (nom amb què també es coneixia Can Batlló), amb què començàvem aquest article. D’ell es deia que es llevava cada dia a les quatre del matí, que mai va dur barret de copa (preferia gastar els diners en qüestions més productives) i que sempre va rebutjar tots els càrrecs que li van oferir per centrar-se en els seus negocis. Davant les diverses restriccions que els metges li van anant imposant per intentar recuperar la salut (va deixar el tabac, les sortides nocturnes per anar al teatre i els passejos de la tarda, per allò de la humitat) es va aficionar a fer mitja i a confeccionar mitjons que regalava a l’asil de les Germanetes dels Pobres.

Amb la salut molt perjudicada per diverses afeccions, es va posar l’objectiu de viure fins als vuitanta anys d’edat, fita que no va aconseguir per només onze dies. El 1892 Joan Batlló va morir sense descendència -de fet, sempre va ser solter-, de manera que el testimoni en la gestió dels negocis el van agafar els seus nebots. En el moment de la seva mort, la fàbrica de La Bordeta, on feien filatures, teixits i estampats, era considerada un model de gestió i la més ben organitzada del país. La firma va seguir en mans de la família fins al 1945, quan va ser comprada per Julio Muñoz Ramonet.