Emprenem 29/01/2022

Els invents que va truncar el masclisme

Un llibre descobreix com els prejudicis de gènere van fer endarrerir el cotxe elèctric i la maleta de rodes

5 min
Il·lustració

La humanitat va tardar més a posar rodes a una maleta que a arribar a la Lluna. ¿Com s’explica, us deveu preguntar, que un dels invents més antics de la història no arribés a l’equipatge fins als anys 70? La periodista sueca Katrine Marçal sosté que podem culpar el masclisme d’aquest endarreriment en la innovació i de molts altres. És la premissa de La madre del ingenio, el llibre en què l’autora desgrana com els prejudicis de gènere han provocat que al llarg dels segles invents tan estratègics com el cotxe elèctric es menystinguessin perquè es consideraven “cosa de dones”.

Bernard Sadow va ser el vicepresident de la companyia US Luggage que, després d’una escena d’embolics en què havia de carregar dues grans maletes per l’aeroport d’Aruba, va tenir el moment d’eureka. Però abans que un home blanc i de classe privilegiada pensés que potser ja n’hi havia prou de portar l’equipatge a pols, moltes dones anònimes ja havien arribat a la mateixa conclusió. “És una història simple, però que explica molt bé com la innovació s’ha retardat per les nostres idees sobre el gènere”, apunta Marçal durant una entrevista amb l’Emprenem a Barcelona.

Ells donaven per fet que una maleta estava feta per presumir de la força física, mentre que elles escrivien als diaris locals preguntant-se per què no existia una manera d’alleugerir aquell pes durant els viatges. De fet, abans que Sadow n’obtingués l’èxit comercial, a la dècada dels 40 dos inventors de Coventry (al Regne Unit) van dissenyar un artilugi amb corretges i rodes que intentava complir aquella tasca aparentment tan senzilla. El producte, però, es va considerar massa nínxol perquè només el farien servir les dones i es va deixar de fabricar. El boom de la maleta de Sadow va arribar quan les hostesses de vol (i altres dones que començaven a viatjar soles) la van adoptar massivament, i no es va convertir en l’opció més lògica fins que es va aconseguir trencar un tòpic de gènere: en paraules de Marçal, “que els homes han de carregar amb el pes i que la mobilitat de les dones ha de ser limitada”.

Per cert, també als anys 40 Sylvan Goldman, el propietari d’una cadena de botigues de queviures als EUA, va introduir per primera vegada un carro amb rodes perquè les dones poguessin comprar més productes als seus establiments dels que cabien als cistells. Què va passar? Els homes no els volien fer servir perquè ho consideraven una amenaça a la seva masculinitat i l’empresari va haver de contractar models masculins perquè portessin els carretons als supermercats per normalitzar aquell invent. “Ho trobo fascinant, perquè no hi ha cap gran motiu al darrere. És com si haguessin decidit que la masculinitat és una cosa que s’ha de demostrar i que es vinculés a coses tan aleatòries com no menjar verdures o no posar sostre a un cotxe perquè a un home de debò no li importa mullar-se amb la pluja”, incideix.

El descobriment que més va impactar la periodista durant la recerca per escriure el llibre està relacionat amb una de les indústries del moment. Fa cent anys, l’anunci il·lustrat del model de cotxe elèctric de la marca anglesa Baker Electrics descrivia la següent escena. Una dona vestida amb un vestit blanc guarnit de llaços taronges asseguda al vehicle amb un gos border collie al seient del copilot. Els cabells i el mocador li onegen al vent i s’agafa còmodament a una barana que fa de protecció, amb les mans força allunyades dels comandaments del cotxe. Al peu del dibuix s’hi llegeix: “Baker Electrics són els [cotxes] més segurs de conduir –fàcils de controlar–, els més simples en la seva construcció, i tenen més velocitat i quilometratge que cap altre elèctric”.

A principis del segle XX, una dona era considerada massa feble per a les tasques físiques i massa emocional per ocupar el lloc del conductor. Els cotxes de gasolina d’aleshores eren sorollosos, difícils d’arrencar i sovint sorprenien el seu usuari amb esquitxades de carburant: no aptes per a la suposada fragilitat feminina. En canvi, es va instaurar la idea que el cotxe elèctric, que podia encendre’s sense l’esforç de fer anar la manovella i era silenciós i fàcil de mantenir, seria el model ideal per a les dones. “Ara estem enfocats en el vehicle elèctric per complir els estàndards sobre emissions, però fa cent anys els homes no els volien perquè estaven associats a la feminitat”, denuncia Marçal. La conseqüència d’aquesta concepció masclista va ser l’endarreriment del desenvolupament del sector (altres factors també hi van contribuir), relegat a un segon pla amb l’auge multitudinari del cotxe de gasolina.

A La madre del ingenio, Marçal sosté que un invent com el caminador no es va arribar a prendre seriosament fins molt després d’existir perquè la seva creadora era una dona amb una discapacitat física. Aina Wifalk va contraure la pòlio a Suècia poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial. La malaltia li va reduir greument la mobilitat a les cames i durant quinze anys només va poder caminar amb l’ajuda de dues crosses. A la dècada dels 60, però, es va posar en contacte amb un dissenyador industrial i van concebre el caminador que tenim tots al cap quan pensem en aquest estri d’ortopèdia. No va aconseguir finançament i va acabar venent la idea sense patentar a un fabricant per menys de 1.000 euros al canvi actual.

Marçal va viure de primera mà a casa seva com aquests estereotips de gènere es poden començar a trencar. La seva mare va estudiar enginyeria informàtica i va treballar com a programadora, una de les feines que més han invisibilitzat el rol clau de les dones en els seus inicis. De fet, a finals del segle XIX la computació ja començava a veure’s com una de les poques professions ben vistes perquè la dona entrés al món laboral. Camps com l’astronomia les feien servir de calculadores humanes. Però aquest paper es va accentuar encara més durant la Segona Guerra Mundial, quan un projecte crucial per al transcurs del conflicte –desxifrar el codi nazi Enigma– no hauria sigut possible sense les dones britàniques que feien funcionar unes grans màquines decodificadores des d’una finca rural a Bletchley Park.

Aquells aparells que aprenien a programar a base de càlculs eren l’embrió de l’ordinador. “Quan la meva mare va començar a estudiar enginyeria informàtica, era abans de la idea que per fer-ho havies de tenir un tipus de cervell determinat”, diu Marçal. En aquest sentit, considera que avui hi ha més assumpcions de com ha de ser algú que es dedica a la indústria tecnològica, un perfil que s’associa al de l’home nerd. “Hem creat un mite al seu voltant, però és una tasca, una feina lògica”, afegeix la periodista, i reivindica que el software és una invenció de dones (els homes es dedicaven a dissenyar-ne el hardware).

Tot i així, Marçal confia que el sistema capitalista i patriarcal es trobarà aquest cop amb un fre que ha inventat ell mateix. L’autora defensa que els canvis que provocaran la intel·ligència artificial i l’automatització tindran més impacte en tasques típicament masculines. En canvi, l’adopció de robots en la nostra vida quotidiana no podrà substituir —almenys al 100%— habilitats com la gestió emocional o les cures, que històricament s’han remunerat menys perquè estaven considerades “femenines”. “Les feines més físiques tindran més risc de ser reemplaçades, i això ens donarà una oportunitat de renegociar molts d’aquests prejudicis”, diu Marçal.

No obstant, la periodista admet que cal acabar amb la cultura de club de nois que ha imposat Silicon Valley. Per aconseguir-ho proposa fomentar mecanismes de finançament alternatius als fons de capital risc tradicionals, que deixin d’excloure les dones quan toca repartir els diners per convertir les seves idees en invents extraordinaris.

Les idees que els homes van ignorar per “femenines”
  • 1. L’incomprensible cas de la maleta amb rodes Que l’equipatge es transporti més fàcilment gràcies a les rodes és un invent molt més recent del que imaginem. Tot i alguns intents anteriors per incorporar-les, la idea de no carregar la maleta a pes era impensable per als homes. El fet de considerar les rodes una amenaça a la seva masculinitat fràgil va endarrerir aquesta invenció fins als anys 70, i la seva adopció massiva a través de les hostesses de vol encara va tardar una mica més. “No va ser fins que vam arribar a la Lluna i vam tornar-ne que vam estar preparats per desafiar les nocions de masculinitat”, diu Marçal al llibre.
  • 2. Quan el cotxe elèctric era “de dones” A La madre del ingenio, Marçal descriu com a principis del segle XX el cotxe elèctric es considerava una alternativa més segura i fàcil de conduir per a les dones, en lloc del vehicle de gasolina. De fet, l’autora relata com es van inventar sistemes tan actuals com el lloguer de cotxes per quilòmetres. Però el fet que es promocionés com un transport femení va aturar-ne el desenvolupament i va perdre la partida amb els models de carburant. En canvi, Marçal apunta la paradoxa que el cotxe elèctric generi ara un efecte fan de molts homes cap al magnat de Tesla, Elon Musk.
  • 3. Les cosidores dels vestits espacials Una idea que Marçal repeteix al llarg de la seva anàlisi històrica és que moltes invencions han rebut menys mèrits perquè s’havien aconseguit gràcies a la traça de dones. És el cas dels vestits espacials que van portar l’astronauta Neil Armstrong i els seus companys en la primera incursió de la humanitat a la Lluna. El teixit el va desenvolupar ILC, una empresa nord-americana que fins aleshores es dedicava a la roba interior per a dones. Després d’algunes reticències, els enginyers de la NASA van acabar acceptant l’èxit dels vestits que havien confeccionat les millors cosidores de la companyia.
stats