Els diners, el gran tabú català

Barcelona“Quants diners tens al banc?”. David Broncano, el presentador del programa de Movistar+ La Resistencia, ha convertit aquesta pregunta en un gag. Pel sofà del seu late night hi passen cada nit estrelles de cine, polítics o músics sent conscients que tard o d’hora s’hi hauran d’enfrontar. Alguns riuen visiblement incòmodes, d’altres contesten amb elusives o potser amb una xifra estimada que ningú podrà comprovar. La resposta del futbolista del Barça Gerard Piqué quan Broncano el va interrogar va ser molt més clara que la de la majoria de convidats: “En patrimoni tinc més que el pressupost de l’Espanyol d’aquest any”. En la temporada del 2018-2019, el club perico comptava amb 57 milions d’euros de marge.

La setmana passada, el central va tornar a deixar clar que a ell no li importa parlar en públic de la seva fortuna. Com a resposta a una informació del periodista Lluís Canut al canal Esport 3, va penjar a Twitter una captura de pantalla en què mostrava l’ingrés de la meitat de la nòmina al seu compte de CaixaBank. Eren més de 2,3 milions d’euros. El tuit va generar crítiques i una infinitat de càlculs sobre quantes vides d’un treballador ras caldrien per guanyar aquesta quantitat. Però el fet que Piqué despullés (almenys en una petita part) les seves finances ens recorda un altre debat: ¿hi ha un tabú amb els diners a Catalunya, sobretot entre els que més en tenen? ¿Els empresaris eviten parlar del seu patrimoni?

“L’ostentació entre les capes més altes de la societat ha sigut recurrent al llarg de la història”, diu José Miguel Sanjuan, professor associat del departament d’història econòmica de la UB i col·laborador al màster d’història del món contemporani de la UOC. I això passava des dels patricis romans i els nobles medievals fins als primers industrials anglesos que van celebrar els fruits de la màquina de vapor construint ajuntaments imponents als seus municipis. A Barcelona, només cal fer una passejada pel centre de la ciutat per veure fàcilment el rastre arquitectònic de les grans elits catalanes dels segles XIX i XX. El Palau Moja, al carrer Portaferrissa, el va comprar Antonio López i López, el comerciant que va enriquir-se amb el tràfic d’esclaus i va acabar sent nomenat marquès de Comillas pels Borbons. Baixant per la Rambla en direcció al mar, el Palau Güell recorda el gran protector d’Antoni Gaudí. I davant l’antic Consolat de Mar hi trobem els Porxos d’en Xifré, un encàrrec del també esclavista Josep Xifré que va arribar a finançar un hospital amb el seu nom a Arenys de Mar.

Dit d’una altra manera, abans era més senzill detectar quines eren les llars dels empresaris catalans perquè fins i tot els edificis tenien cognoms. “Ara a Barcelona no se sap on viuen els rics. Ho pots intuir, en quins barris i zones es mouen, però viuen bastant bunqueritzats. Abans es feien una gran casa al passeig de Gràcia i no hi havia cap dubte”, apunta Roger Vinton, el pseudònim i autor de La gran teranyina, llibre que explica els llaços entre les grans famílies de la burgesia catalana. Sanjuan recorda que al segle XIX els carruatges amb què es movien les classes benestants també els delataven, el mode de transport mateix era molt més públic. “Ara pots agafar un avió en un lloc exclusiu o pagar una casa a la Costa Brava o als Alps suïssos i no fa falta que et vegi ningú”, afegeix l’acadèmic.

Per a la seva tesi doctoral, centrada precisament en les elits catalanes d’aquell moment, Sanjuan va poder consultar els testaments i les escriptures d’algunes propietats d’aquells burgesos, amb un grau d’accés impensable en el cas d’un magnat actual. “Fins i tot crec que un dels motius que tenen aquests empresaris per no treure la seva empresa a borsa deu ser aquest. Els resulta desagradable explicar totes les interioritats del seu negoci”, indica Vinton. La gestió dels grans patrimonis s’ha sofisticat i filtracions com els papers de Pandora o els papers de Panamà han evidenciat l’ús habitual de societats en paradisos fiscals per evitar mirades indiscretes sobre les seves fortunes.

La professora d’història econòmica de la UPF Enriqueta Camps rememora com al segle XIX i principis del XX era més habitual que aquestes figures de l’economia participessin en la vida política i cultural del país. En l’actualitat, afegeix, aquest tipus de vinculacions (més enllà de la participació en patronals) són menys comunes. A més, algunes de les nissagues s’han venut els negocis i han passat de ser gestors de grups empresarials a inversors i propietaris a títol individual. “L’empresari tradicional es va allunyar de la fàbrica i ara té els diners a la borsa”, coincideix Francesc Cabana, historiador de l’economia catalana i autor de diversos llibres sobre la burguesia i els banquers del país.

¿En quin moment va canviar, si és que ho ha fet, la manera en què els més poderosos mostren la seva riquesa? Vinton assenyala que un “fet traumàtic” com la Guerra Civil hi pot tenir a veure. “En aquell moment com a ciutadà et podien matar per molts motius i també en algun cas per ser empresari i ric. De la mateixa manera que a la societat catalana hi va quedar el trauma de significar-se políticament, crec que també va passar amb els diners. Era millor ser discret per si tornava a passar res”, raona l’autor. Sanjuan matisa, però, que el trasbals no va ser tan fort perquè amb l’arribada de Franco moltes d’aquestes famílies van tornar a recuperar el capital econòmic i social. “Poca gent guanyava molts diners i hi havia una economia corrupta que jugava amb els preus dels productes. A l’empresari una mica gran li convenia estar bé amb Franco”, recorda Cabana.

Aquestes elits, però, van tornar a accentuar la seva recança durant els anys més intensos de l’activitat armada d’ETA, en què els empresaris havien sigut víctimes d’extorsions, segrestos i assassinats.

Més enllà de les conseqüències polítiques, l’ostentació també és un reclam molt evident per a les inspeccions d’Hisenda. El 2013 el pilot de motos mallorquí Jorge Lorenzo mostrava en un vídeo promocional de dubtós gust la seva mansió del Maresme. L’anunci va servir per aixecar les sospites de l’Agència Tributària, ja que en aquell moment Lorenzo al·legava que la seva residència estava fixada a Suïssa. Finalment el Tribunal Econòmic Administratiu Central li va donar la raó el juliol passat, però els tècnics d’Hisenda ja s’han habituat a fer servir dades extretes de les xarxes socials i el big data per facilitar l’escrutini fiscal dels grans patrimonis.

Per a Vinton, el tabú dels diners també té caràcter nacional. Considera que els empresaris catalans són més reticents que els madrilenys a mostrar la seva opulència perquè també se senten més vigilats pel fisc. “A Castella realment hi ha molta més tradició de fer ostentació, fins i tot encara que no es correspongui amb el patrimoni real d’aquella persona”, opina l’autor deLa gran teranyina. També creu que l’ocultació del patrimoni no es dona al món anglosaxó. “És radicalment el contrari. Prima la transparència i és rellevant saber quants diners guanya algú. De fet, si són xifres elevades es considera un èxit i un model”, diu sobre el discurs meritocràtic que s’han construït alguns empresaris.

Que Piqué publiqui què ingressa és inèdit, però per a les entitats que defensen una redistribució de la riquesa més justa aquest acte també es pot convertir en una eina per reforçar la consciència de classe dels que mai veuran aquest suma de diners al seu compte. “En la lluita contra la desigualtat hi ha un problema amb la percepció de la mateixa desigualtat. Els rics pensen que són objectivament menys rics del que són i els pobres, que són menys pobres”, reflexiona Íñigo Macías Aymar, coordinador de recerca a Oxfam Intermón. En un informe recent, l’OCDE donava forma de gràfica a aquesta sensació.

L’investigador també fa referència a una idea que ha defensat en els últims anys l’economista francès Thomas Piketty: les rendes del capital tenen cada vegada més pes que les del treball. I les primeres tributen molt menys que les segones. “Cal avançar en la progressivitat dels impostos i potser saber que un futbolista cobra tantes vegades més que tu és la manera de guanyar suport a aquest tipus de fiscalitat”, sentencia Macías.