Una dècada de l’eterna gran promesa del ‘fintech’ català
La plataforma Kantox, amb seu a Londres però oficines a Barcelona, conviu amb els números vermells
A la terrassa de l’hotel de luxe Casa Fuster, al passeig de Gràcia de Barcelona, hi queia una pluja de bitllets de dòlar. Però al dors dels papers no hi apareixien les cares dels pares fundadors dels Estats Units. Els que somreien en aquells bitllets falsos eren els directius i creadors de Kantox, l’empresa fundada fa més d’una dècada a Barcelona (però amb seu a Londres) que ha sigut durant molts anys la gran promesa del fintech català. Era el 2015 i la plataforma celebrava amb una gran festa per a tota la plantilla que havia arribat a la fita dels 2.000 milions de dòlars transaccionats. Al photocall improvisat amb el logotip de la companyia, el conseller delegat, el francès Philippe Gelis, posava agafant del coll un esquelet sense calavera vestit amb americana, barret i corbata. El cadàver representava un bankster (entre banquer i gàngster), el terme que va popularitzar l’emprenedor per definir una indústria financera carregada de comissions injustes per als clients i que s’havia proposat tombar.
Aleshores Kantox, que es dedica a automatitzar la gestió de divises per a altres empreses, ja era un dels estendards catalans d’aquella fornada de tecnològiques financeres. Fins i tot sonava a les travesses de start-ups amb números perquè les compressin. Els creadors del fenomen eren el mateix Gelis i el mallorquí Antonio Rami, dos consultors que s’havien conegut treballant a Deloitte i que havien sumat com a mentor i president el cofundador de la plataforma d’oci Atrápalo, Marek Fodor. Les oficines principals eren a la capital catalana (ara en un dels pisos de vistes privilegiades de la Torre Mapfre), encara que la seu social fos a Londres per motius reguladors, segons sempre ha al·legat l’empresa. Tot i això, després d’una dècada de trajectòria encara hi ha un apartat al seu compte de resultats que continua marcat de color vermell.
En els últims comptes que la fintech va presentar al registre d’empreses del Regne Unit, els del 2020, acumulava 4 milions d’euros de pèrdues, malgrat que la facturació va augmentar lleugerament fins a 9,8 milions. El volum de transaccions, al voltant dels 3.600 milions, també va ser molt similar. De fet, el grup destacava en la memòria dels comptes que havia sigut resilient a la pandèmia, encara que algunes de les indústries per a les quals treballa (com el turisme) hagin patit un cop dur els últims dos anys. Per a Kantox, era la segona sacsejada forta en pocs anys, després que el Brexit els hagués obligat a crear una societat espanyola amb llicència de pagaments del Banc d’Espanya per continuar operant.
Contactada per l’ARA, la direcció de Kantox ha preferit no valorar els resultats econòmics ni els plans de futur de l’empresa, que compta amb una plantilla d’uns 110 treballadors a Barcelona.
El salt en el volum de negoci de la companyia també va començar a despuntar després d’aliar-se amb la banca que les fintech volien destronar. El 2017 va aconseguir un préstec convertible en accions amb Silicon Valley Bank, una filial del banc californià SVB que té moltes empreses tecnològiques com a clients. Aquesta entitat ha continuat prestant recursos a Kantox en operacions posteriors i el 2019 van signar un acord de col·laboració per oferir els serveis de la fintech als clients del banc. El novembre passat les dues empreses van tancar un altre crèdit de 4 milions d’euros.
Aquest acostament a la banca va arribar amb un canvi de model de negoci, amb el qual Kantox es volia centrar i convertir-se en proveïdor tecnològic de solucions financeres, amb un model més semblant a una subscripció de software. Gelis assegurava a l’ARA al seu dia que l’empresa tancaria el 2018 acords amb set bancs europeus, una promesa que ha complert a mitges. El que es va produir va ser l’entrada a l’accionariat del banc francès BNP Paribas en una ronda de 8 milions el 2020.
Aquest canvi en la relació amb la banca es reflecteix en una metàfora. Kantox va esdevenir patrocinador de l’equip britànic de Fórmula 1 Caterham el 2014. L’argument era que, com ells, havien de competir contra “gegants” molt consolidats amb menys recursos. Va ser l’última temporada de l’escuderia, que va acabar en fallida i abandonant la competició.
