L’EXECUTIVA AGRESSIVA
Emprenem 19/06/2016

“Aur, aur... Desperta ferro!”

2 min

Ara fa gairebé un any que vaig fer el primer acomiadament en la meva història empresarial. Ahir parlava amb el meu soci de les conseqüències d’aquesta decisió a l’empresa i em vaig adonar que encara no havia parlat aquí del tema. La distància del temps fa que aquestes coses es vegin amb perspectiva, amb més serenor i tots aquests tòpics... Més aviat, la veritat és que encara se m’encongeix el cor pensant en la sensació prèvia a haver d’executar aquesta decisió radical. Ha estat fins ara una de les decisions més difícils de la meva vida.

L’acomiadament i la sortida del capital (també era accionista de la meva empresa) no va respondre a causes econòmiques ni de rendiment. Més aviat va ser per la toxicitat d’una relació professional i personal que s’havia enquistat des de feia molt de temps i que empitjorava dia rere dia. No entraré en detalls escabrosos; només us diré que, per molt agressiva que sigui una servidora, no puc amb tot en aquesta vida i -sobrepassat un límit de falta de confiança, estima i respecte- si no prenia aquesta decisió plegava.

No és fàcil d’explicar, però el cert és que, a diferència del que et pot passar treballant per a tercers, en què sempre pots canviar, una empresa pròpia de tant en tant es viu com una condemna. Si no m’agrada l’ambient o la feina que faig, o si no aguanto la pressió constant del meu lloc de treball (alhora el més gratificant i el més ingrat dins de l’organització), no puc tirar de contactes i enviar un parell de currículums. Privilegis d’un assalariat.

Ara, ben superat aquest tràngol, em ve al cap la frase que em va dir el mateix dia D un directiu de més edat: “Ara que has acomiadat algú, pots dir que ets una empresària”. Des de fa gairebé un any, com deia, dirigeixo de debò la meva empresa: no hi falten problemes ni dificultats, però prenc les meves decisions amb tot el poder i totes les conseqüències. Hi ha una guerra? “Aur, aur... Desperta ferro!”

stats