Ala meva empresa tenim novetats: en les últimes setmanes s’ha incorporat una nova persona a l’equip. És una professional sènior, més gran que jo i que qualsevol altre a l’oficina, i que durant molts anys ha treballat en una empresa de la competència.
Amb nosaltres ha de fer el mateix que, durant molts anys, ha fet en altres empreses. La seva experiència juga, naturalment, a favor d’aquest nou integrant de l’equip, però alhora no hem trigat a adonar-nos que hi ha mètodes, estils i maneres de treballar que no ens agraden. Crec que la manera de dir-ne és cultura empresarial.
¿Què vol dir aquesta expressió, tan d’escola de negocis? Explicar-ho és probablement tan difícil com definir el caràcter d’una persona, amb tots els seus matisos, però té sense dubte molt a veure amb la manera de relacionar-se amb els altres. A més d’oferir un servei o de fer una producció determinada, cada empresa té un codi de conducta, una actitud i una manera de ser ben identificable, o si més no l’hauria de tenir, dic jo. Això forma part del concepte de marca.
No és fàcil fer compatible el respecte i l’estima professional a la nostra nova companya amb la protecció de la nostra pròpia cultura empresarial. ¿Com li podem dir que no faci una cosa d’una determinada manera si és la seva manera de treballar? ¿I com aprofitarem la seva experiència si no permetem que faci res a la seva manera?
Com en moltes coses de la vida, crec que la solució són els detalls: si tot ho pintem blanc o negre, no hi haurà manera de trobar un encaix a aquest repte que se’m presenta com a líder d’un equip.
De ben segur que haig de procurar ser flexible i alhora marcar línies vermelles. He de permetre petits canvis, i al mateix temps vetllar perquè no canviïn les essències que han fet que la meva empresa arribi fins aquí. I haig de procurar que la cultura empresarial evolucioni, millorant cada dia, definint-la contínuament en cada gran decisió que prenc.
