Els operadors mòbils virtuals, coneguts també per les sigles OMV, són companyies de telefonia que ofereixen els seus serveis sobre la xarxa d'un altre operador dels coneguts: Movistar, Vodafone, Orange i Yoigo. Aquests operadors, que són els propietaris de les antenes que hi ha als terrats de les nostres cases, cobren als OMV pel seu ús a un preu majorista, que fixa la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT). Després, els OMV ens ofereixen servei a nosaltres a una tarifa una mica més alta. ¿Com ho fan els OMV per obtenir benefici si han de competir amb els mateixos operadors que els lloguen les xarxes i que poden posar com a punt de partida preus i condicions molt més favorables per a l'usuari? Bé, és així en teoria, en un món ideal on no s'hagin d'amortitzar les infraestructures i el seu manteniment, que és la creu que carreguen els operadors de referència i de la qual es lliuren els OMV.
La CMT fixa un preu majorista pensant que els OMV puguin competir amb els seus llogadors, però sense abusar-ne. És a dir, que no pot ser un preu que permeti als OMV operar amb deslleialtat. Tot i així, la situació sembla que no acaba de satisfer els operadors de referència, que es queixen que els OMV els estan canibalitzant, se'ls estan menjant vius amb uns preus massa baixos i atractius per als consumidors de telefonia.
El resultat és que els operadors de referència, que ara s'enfronten al repte de construir les xarxes 4G des de zero, perden clients a raig mentre els OMV creixen... sobre les xarxes dels operadors als quals prenen la clientela. És una situació que pot dur a una tempesta perfecta: si l'operador de referència perd massa clients, deixarà d'invertir en infraestructures i aquestes empitjoraran. Això anirà en contra de la qualitat del servei que poden oferir els OMV -per molt barat que sigui, la gent no vol un servei cutre - i els farà perdre clients. És a dir, que si no es controla bé, la lliure competència pot dur a l'autocanibalisme.
