La resposta dels mercats al rescat de la banca espanyola i les incerteses sobre Grècia, siguin quins siguin els resultats electorals, estan generant moviments de fons a la UE, amb un seguit de propostes, totes apuntant a reforçar la unitat financera, bancària i política de l'àrea de l'euro. El Sr. Barroso ha llançat la iniciativa d'una unificació bancària en un any, que inclouria un sistema central de supervisió, liquidació i assegurança de dipòsits. El Sr. Rajoy ha fet arribar la seva posició respecte de la necessitat, imprescindible en la seva opinió per salvar l'euro, d'assolir ràpidament la unitat fiscal i bancària. França i el seu president, el Sr. Hollande, estan pressionant perquè en la cimera del 28 de juny es modifiqui el Fons Permanent d'Estabilitat, i es permeti que la banca pugui demanar recursos directament i s'ampliïn substancialment els 500.000 milions d'euros amb què està dotat. Finalment, la Sra. Merkel ha deixat enrere la seva iniciativa d'una Europa de dues velocitats i ha apostat per incrementar ràpidament la integració, augmentant substancialment la unitat política, financera i fiscal.
La cimera de finals de juny s'albira, en conseqüència, com a molt rellevant, tot i que menys del que voldrien Rajoy, Hollande o Monti. I això perquè, coincidint amb la necessitat d'aquesta molt més intensa integració, Merkel considera que no es pot anteposar la unitat a l'avenç en els reajustaments i les reformes exigides als països del sud. Dit d'una altra manera: la unitat bancària i fiscal no pot ser l'excusa per no efectuar les doloroses reformes.
A més, Alemanya té un poderós argument per defensar la seva posició. Sempre que es parla d'unitat, s'està dient, implícitament, que el contribuent alemany avali amb la seva capacitat econòmica, o bé el deute públic (eurobons i unitat fiscal) o bé el deute bancari privat (sistema únic d'assegurament de dipòsits). I tot i que Merkel i les elits alemanyes estan convençudes que acabaran assegurant bona part dels deutes (privats i públics) del sud, només ho volen fer si el resultat final, un govern central a Brussel·les, els permet estar convençuts que ningú tornarà a situar-se en les perilloses condicions en què els del sud estan ara.
Talonari alemany per superar la crisi, sí. Però a canvi de la independència de França i altres països amb ínfules nacionalistes. Aquest és el debat de fons en aquests temps tan decisius.
Josep Oliver és catedràtic d'economia aplicada a la UAB
