TÈXTIL
GERARD MARTÍNEZ MINGUELL

La ‘start-up’ de mossèn Joan vola sola mig segle després

John-Fil, fundada a l’Espluga Calba, és la cooperativa tèxtil més antiga de Catalunya

La ‘start-up’  de mossèn Joan vola sola mig segle després Zoom

Fa tres anys moria Joan Llort, capellà de l’Espluga Calba des del 1968, una tasca religiosa que va combinar amb la seva faceta més emprenedora, que el faria mereixedor de la Creu de Sant Jordi. Perquè el mossèn, un any després d’arribar al poble, va impulsar la cooperativa tèxtil John-Fil amb la intenció de frenar l’èxode rural i crear llocs de treball al marge de l’agricultura que també esdevinguessin una sortida laboral per a les dones.

Probablement pel caràcter cooperatiu i els sacrificis dels mateixos treballadors, l’empresa ha sobreviscut a les deslocalitzacions que van afectar unes quantes zones industrials de Catalunya. Així, doncs, cinquanta anys després de la seva creació, John-Fil s’ha convertit en l’única cooperativa d’aquesta mena que sobreviu a Catalunya i ho fa, a més, amb una marca pròpia que té des del 2016, STJOR, obra del dissenyador local Xabi Villafranca i el presentador radiofònic Òscar Dalmau.

“Aleshores aquí tothom vivia del camp, però una pedregada ho va arrasar tot”, lamenta Albert Balsells, president de la cooperativa i fill d’una de les sòcies fundadores, que recorda l’origen de l’empresa: “La mare va demanar un crèdit de 10.000 pessetes per entrar a la cooperativa. I fins després de dos mesos fent d’aprenent no començaria a cobrar... Tot plegat va costar molt”. “«Seny, unió i treball» és el nostre lema des del 1969”, exclama Montse Balcells, al capdavant d’administració i gerència.

La plantilla ha sigut sobretot femenina des de l’inici fins ara, en què hi ha 30 dones de 40 treballadors

Amb tot, la cooperativa tèxtil no va ser la primera opció de Joan Llort per pal·liar la fuga constant de famílies cap a zones més industrialitzades, perquè mesos abans havia engegat una “cadena humana” de muntatge de flors artificials que, tal com relata la Montse, no va acabar de reeixir: “Portaven flors de plàstic a les cases i la gent les muntava, però hi havia poc recorregut i aviat es va optar pel tèxtil”.

Zoom

Del seny es va passar a la unió, concretament de “vuit persones, totes dones”, relata la Montse, que van destinar la seva inversió inicial a la compra de maquinària i la posterior instal·lació als baixos de l’Ajuntament, que havia cedit el local a les emprenedores. Finalment, amb treball -el tercer element que inclou el lema-, van poder comprar els terrenys on encara ara hi ha la fàbrica per, al cap de dos anys, construir-hi una primera nau i, poc després, la segona. Treballant per a tercers en el segment del gènere de punt, la cooperativa John-Fil s’acabaria fent un nom en el sector tèxtil català.

No es comprendria la relació entre la cooperativa John-Fil i la població femenina de les Garrigues sense el context social de l’època: la fàbrica va esdevenir la principal sortida laboral per a les dones que vivien en el món rural dels setanta, condemnades a dependre econòmicament del marit. Un lligam, per cert, que s’estén fins a l’actualitat si es tenen en compte les xifres que remena la Montse: “De la quarantena de persones que hi treballem ara, trenta som dones”.

Per les apreciacions tant de la Montse com de l’Albert, tot apunta que el motiu d’aquesta persistent feminització s’ha de buscar a les dues bandes, perquè “no només eren els homes els que consideraven el tèxtil un sector clarament femení, sinó també les dones, que es mostraven molt reticents a l’entrada d’homes a la fàbrica”, recorda el president. De fet, la seva mare li va explicar que s’havia decidit delimitar les sales, “la de màquines per als homes i la de confecció per a les dones”, per evitar disputes tant laborals com domèstiques, atès que en alguns casos hi treballava més d’un membre de la mateixa família. “Encara les anomenem així, la sala d’homes i la de dones, tot i que ara estem barrejats”, confessa Balcells.

“N’hem vist de tots colors, però també n’hem superat unes quantes, de crisis”, reconeix Albert Balsells quan parla del boom de la deslocalització d’empreses: “No podem competir amb Bulgària, el Marroc, la Xina o Bangladesh, on els costos són baixíssims en matèria de gènere de punt”. Segons la Montse, “sense l’esperit cooperatiu dels treballadors no s’hauria sobreviscut”: “Ens hem abaixat el sou, treballem més hores...”

Tal vegada aquesta és la raó per la qual John-Fil ha esdevingut una firma única en la seva espècie a Catalunya. “A Mataró n’hi ha, però no són de punt, i a Igualada encara queda tèxtil, sí, però són petites fàbriques que cohabiten en un mateix polígon per col·laborar en les diferents fases del procés”, explica l’Albert. “Nosaltres teixim, fem la confecció i els acabats, rentem, planxem, brodem, etiquetem i, finalment, posem el jersei a les bosses perquè vagi directament a les botigues”, enumera Balcells, orgullosa.

L’empresa té marca pròpia, STJOR, des de l’any 2016 apadrinada pel periodista Òscar Dalmau

Una supervivència, amb tot, que s’ha d’entendre simplement com a tal, perquè durant més de trenta anys la cooperativa va comptar amb un centenar de socis -i una llarga llista d’espera per formar-ne part- que fabricaven peces per a Burberry i El Corte Inglés i també per a marques internacionals com Lacoste. Fins que la marxa d’aquestes firmes i d’altres a països amb centres de producció més barats va desembocar en una nova crisi.

“Abans fabricant per a tres marques ja en teníem per viure tot l’any, ara en necessitem una quinzena per sobreviure la meitat de persones”, lamenta l’Albert, que és interromput per la Montse: “Sempre hem treballat per a tercers, amb l’angoixa de si la pròxima temporada tindríem comandes. Precisament per això hem creat la nostra pròpia marca, per començar a dependre més de nosaltres mateixos i no pas dels altres”, explica.

Zoom

“La necessitat esmola la creativitat”, diu Xabier Villafranca, un dels ideòlegs de la marca STJOR, que la cooperativa va llançar al mercat fa tres anys. El dissenyador garriguenc va rebre l’encàrrec de proposar un nom i un disseny per vendre jerseis de John-Fil amb una altra marca. “En vaig portar tres o quatre i finalment es van decantar per STJOR, que vol dir Sant Jordi, amb el logotip de les dues creus creuades”, raona el Xabier, que tenia en l’imaginari referents com Fred Perry, Merc i Ben Sherman, “marques intergeneracionals, de qualitat i que arriben a tota mena de públic”.

Ara bé, per tirar endavant la nova marca calia una cara que s’encarregués de promocionar-la. “Un amic d’un amic em va facilitar el correu electrònic de l’Òscar Dalmau. Hi vaig contactar per demanar-li si ens podia donar un cop de mà i, després d’un parell de trobades, una de les quals a la mateixa fàbrica, va acceptar tant per la qualitat del producte com, sobretot, pel seu afecte pel cooperativisme”, relata el Xavier, que destaca la col·laboració de Dalmau: “No només posa a les sessions de fotos, sinó que també fa els seus propis dissenys”. És a dir, ratlles, colors i línies retro en polos i càrdigans d’estil british que formen la seva pròpia línia de roba dins la marca STJOR i que ja vesteixen els integrants d’Oques Grasses, els protagonistes de la sèrie Com si fos ahir i el presentador del programa Cuines de TV3.

“Normalment, quan canvies de marca [fins aleshores John Fil] , minven les vendes, però només l’any següent ja les vam incrementar més d’un 25%”, detalla Montse Balcells, que coincideix amb Albert Balsells a l’hora d’assenyalar el camí a seguir per a la nova marca: “A part de continuar-la comercialitzant en botigues multimarca d’arreu de l’Estat, preveiem obrir una botiga online aviat i també estem en negociacions amb Amazon”. Amb aquestes perspectives, una producció de 600 a 700 jerseis cada dia i més d’un milió d’euros anuals en vendes, no és difícil d’imaginar que la cooperativa podrà continuar estirant el fil de mossèn Joan Llort, com a mínim, cinquanta anys més.