AUDIOVISUAL
JORDI GARRIGÓS

La productora catalana que ha seduït Rosalía i Bad Gyal

En poc més de deu anys Canada s’ha convertit en la mina de la indústria audiovisual barcelonina

La productora catalana que ha seduït Rosalía i Bad Gyal Zoom

És l’últim dia de gener i Lope Serrano es permet el luxe d’arribar una mica més tard a la feina. Es posa l’abric i consulta el telèfon abans que comenci a escalfar-se per hiperactivitat: “Messi arriba al partit de diumenge”, llegeix. Respira alleujat i comença a caminar a pas lent fins a l’estudi del carrer Almogàvers. La rutina és la mateixa de cada matí, però la d’avui no és una jornada qualsevol: d’aquí a unes hores començarà a rebre felicitacions d’amics, família i col·legues de professió a la mateixa velocitat que pujarà el comptador de clics a YouTube. És divendres i s’estrena la seva nova obra: l’últim videoclip de l’estrella Dua Lipa. Una setmana més tard tindrà quasi 18 milions de visites.

No està sol en aquesta aventura: l’acompanyen Nico Méndez, Alba Barneda i Òscar Romagosa. Tots ells formen el nucli dur de Canada (escrit sense accents), la productora catalana de publicitat i videoclips més prestigiosa i internacional dels últims temps. Els noms amb els quals han treballat glaçarien la sang de tot mitòman: Beck, Jarvis Cocker, Phoenix, Williams i Tame Impala, entre d’altres, els han anat a buscar expressament, i una petita porció de l’èxit de Rosalía els pertany, ja que són els responsables dels clips de Malamente i Pienso en tu mirá. En el camp de la publicitat, la col·lecció de noms està a l’alçada: Stella McCartney, Vodafone, Coca-Cola, H&M i un llarguíssim etcètera. La seva és una història d’èxit, una mescla de talent, encerts, paciència, prudència, risc i genialitat que comença quan l’economia s’estavella. Ens situem a Barcelona l’any 2008. A la vegada que Lehman Brothers anuncia una fallida que canviaria l’esdevenir del segle XXI, tres joves locals brinden amb una cervesa en un bar. Alcen les copes pel naixement d’un agermanament. Es dirà Canada. Deu anys després, el 2018, la companyia ja facturava pràcticament 20 milions d’euros.

Tot i que han fet fortuna com a productora, el seu no és un començament d’empresa a l’ús. “Érem com tres membres de banda sense banda”, rememora Serrano, un dels impulsors del projecte: “Volíem fer un col·lectiu audiovisual per treballar plegats. No teníem clara l’estratègia, però vam agafar un local i va entrar l’Alba [Barneda] per posar ordre”, explica. Barneda recorda aquells inicis complicats en context de crisi. Acabats de complir els trenta els envaïa un clima d’inconsciència: “Pensàvem que podíem canviar certes coses i maneres de fer, perquè vèiem que hi havia potencial per explotar els productes audiovisuals a internet”, diu.

El seu treball més popular és el vídeo de ‘Malamente’ de Rosalía, que suma 123 milions de visites a YouTube

Còmodes amb els símils musicals, la trajectòria de Canada sembla idèntica a la d’un grup pop. Per triomfar necessitaven un èxit que els fes sonar a la ràdio, una cançó infecciosa per enlairar-se. El més habitual és que l’hipotètic hit no aparegui mai, però ells el van trobar. Dos anys després d’obrir, el setembre del 2010, publicarien el videoclip d’un senzill d’El Guincho, Bombay, i la seva sort faria un gir de 180 graus. “El Pablo [Díaz-Reixa, nom real d’El Guincho] va demanar-nos un clip amb quatre duros de pressupost. Vam tenir una bona idea i automàticament va explotar a internet. D’un dia per l’altre havíem entrat a la roda: al cap de res ens estaven trucant de tot Europa per fer anuncis i els Scissor Sisters volien que els féssim un clip”, explica Lope Serrano. Aquesta és la història coneguda, el que poca gent sap és el probable destí de Canada si no s’arriba a donar aquell boom: “Amb el temps sembla el guió d’una pel·lícula, perquè estàvem a punt de tancar. No teníem ni clients, ni feina”, recorden.

Superat aquest primer desnivell, començava l’etapa de creixement. No només a escala econòmica i estructural, amb l’entrada d’Òscar Romagosa com a productor executiu, també pel que fa a l’estratègia comercial: els seus videoclips van convertir-se en la millor carta de presentació, un portfolio de luxe per ensenyar a la rendible indústria publicitària. “Des d’un primer moment vam apostar pel gènere del vídeo musical, encara que perdéssim diners. És i ha estat un encert, perquè, tot i deficitari, el format ens segueix encantant i ens ha ajudat a fer que ens coneguin”, explica Barneda.

La dècada prodigiosa de Canada els ha portat a filmar anuncis per a marques com Mercedes, Instagram, Apple o EasyJet, signatures amb creativitats “molt atractives”, diu Serrano. Els diners els han fet amb la publicitat, i el reconeixement popular l’han guanyat principalment amb els videoclips: Hinds, C. Tangana, She & Him, Battles, Bomba Estéreo, nominacions als premis MTV, als Grammy i menció al millor vídeo de l’any 2015 a Vimeo per The less I know the bette r de Tame Impala. Deu anys d’èxits que culminen amb l’icònic tra-tra. Ells són els responsables de Malamente de Rosalía, el curtmetratge que va fer saltar la banca i que, dos anys després de publicar-se, supera els 120 millions de visites: “Ens el prenem com el final de cicle d’una idea que teníem d’indústria cultural, la cirereta del pastís d’una època. En aquell vídeo quadrava tot: una artista catalana amb imaginari d’arrel espanyola i una obra que dessacralitza la iconografia tradicional, fent-la popular i moderna”, explica el realitzador Lope Serrano.

El desenvolupament de Canada ha estat exponencial en tots els sentits, començant pel nombre d’empleats fixos, al voltant de la cinquantena, fins als pressupostos amb els quals compten a l’hora de rodar. “Avui dia treballem amb uns diners que mai havíem ni somiat”, reconeixen: “Quan ens dedicàvem a fer vídeos per a grups independents locals, com Mishima o Triángulo de Amor Bizarro, ens movíem en una forquilla de 5.000 euros de mitjana”. Després del clip d’El Guincho, comencen a fer feines per a bandes internacionals i que van entre els 30.000 i 50.000 euros. I en els últims anys els han arribat treballs d’entre 100.000 i 300.000 euros de pressupost. “El de Dua Lipa, concretament, és el més gran que hem fet mai”, detalla la productora Alba Barneda.

Encara que sovint controlin xifres astronòmiques, Canada ni pot ni vol oblidar les arrels, i quan els ve de gust (“un parell de cops l’any”), encara fan videoclips per a grups petits de la ciutat. És el cas d’una de les seves estrenes més recents: Madrugada, de Verkeren. “En una mateixa taula poden coincidir dos productors, un manega un milió per a una publicitat, mentre que l’altre està fent un clip per 10.000 euros d’una banda indie. Vam néixer amb aquest punt de romanticisme que no volem perdre”, conclouen.

El 2015 van decidir obrir una segona oficina a Londres i ara ja facturen 20 milions d’euros

No dilapidar l’essència de la marca amb projectes mastodòntics és una de les obsessions dels seus responsables. “Si perdem el respecte del carrer, estem perduts”, diu Serrano. La vinculació amb la ciutat, la connexió amb les noves generacions i la independència creativa són tres dels pilars indiscutibles de Canada. A banda d’haver ajudat que Barcelona sigui un centre audiovisual de primer ordre, han seguit l’estratègia de donar oportunitats a nous valors locals, fet que els ha dotat d’una importantíssima pedrera de professionals: “Hem apostat pels joves perquè a llarg termini ens ha anat bé empresarialment. Tenir realitzadors de vint-i-cinc anys ens fa créixer a tots plegats i ens agrada la idea d’agafar gent i anar formant-la”, diuen.

Pensats per ser un agent cultural de la ciutat, el 2012 van fundar un segell propi, una petita discogràfica per la qual han passat grups com Joe Crepúsculo, Los Punsetes i Mujeres. ¿Línia de negoci o una acció de mecenatge? “L’aventura romàntica de fer discos”, asseguren. “Teníem amor per l’objecte, pel vinil, però no era rendible. Quan dues persones de la indústria entren al projecte, Borja Rosal i Alba Blasi, el segell muta cap a altres coses: discogràfica, management i promotora”. Actualment, un dels actius més valuosos d’aquesta branca és la maresmenca Bad Gyal, una de les artistes més destacades de l’escena urbana estatal, de la qual són mànagers. Sota el nom de Canada tant pot haver-hi un anunci milionari a la televisió com un club mil·lennial a Barcelona on hi sona el millor reggaeton del moment.

Quan els caps de Canada es plantegen el futur, recorden la seva fórmula: fer passes segures, no ser excessivament ambiciosos i treballar cada vegada més cap a la internacionalització. “El recorregut com a productora seriosa s’inicia quan comencem a treballar a fora”, assegura Barneda. Aquest camí es concretaria encara més l’any 2015, inaugurant delegació a Londres: “Vam establir-nos al Regne Unit. Tenint molt treballada la indústria espanyola, si obríem un altre mercat era perquè el d’aquí ja el controlàvem”, diu la productora. El futur de l’empresa passa per seguir clavant banderes en nous països, principalment als Estats Units: “Fem nostra aquella frase que diu Woody Allen al final d’ Annie Hall : « Una relació és com un tauró; ha d’estar contínuament avançant o es mor ». Canada ha de saber canviar i evolucionar, però ja veurem cap a on, perquè tampoc som visionaris”.

El camí està per escriure i el temps dirà si creuaran l’oceà o ampliaran el radar cap al cinema. El que ningú els traurà és una dècada de records imbatibles. Alguns exemples de Lope Serrano: “En tinc dos que guardaré per sempre, el dia que rebo un correu de Jarvis Cocker [de Pulp] perquè vol treballar amb nosaltres, i la proposta de Roman Coppola [fill de Francis Ford Coppola i guionista de Wes Anderson] de representar-nos a Los Angeles”. La seva intenció és seguir recopilant moments memorables.