NETEJA
NATÀLIA VILA

El ‘pelotazo’ dels detergents Camp, tres dècades després

La família de l’històric fabricant ha acabat a la llista de morosos d’Hisenda després de la revolució del ‘Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo’

El ‘pelotazo’ dels detergents Camp,  tres dècades després / ARA Zoom

“Granollers, l’handbol i la Camp eren la mateixa cosa”. La frase sorgeix entre cerveses en una conversa de bar de treballadors i extreballadors de la històrica fàbrica de sabons i detergents de Granollers, ara propietat de la multinacional britànica Reckitt Benckiser. “Abans tothom coneixia la Camp!”, recorda un dels més veterans de la taula. “Ara molta gent no sap què és fins que els recordes l’eslògan que ens va fer famosos: Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo ”, diu aquest empleat, ara ja jubilat, mentre imita el to de l’anunci amb un somriure.

Reconstruir la història d’aquesta indústria, que va ser un dels motors econòmics del Vallès Oriental els anys 80 i 90 i que encara existeix, suposa repassar més de vuit dècades i diverses generacions de treballadors i, en definitiva, de famílies de Granollers, Canovelles i els pobles del voltant. Suposa parlar d’una de les vendes empresarials més exitoses de Catalunya i de tot Espanya en aquella època, una operació multimilionària, però també d’una posterior sèrie d’errors i fallides en cadena.

La veu i la cara d’aquella campanya publicitària, que es va repetir fins a la sacietat a les televisions espanyoles els anys 80, eren les de Manuel Luque, el director general de la companyia en aquell moment. Els germans Camp Puigdomènech, aleshores propietaris de l’empresa, van contractar aquest directiu canari per professionalitzar la direcció i reflotar la companyia en un moment en què passava per serioses dificultats després del fracàs de la política de preus baixos que havien impulsat.

“Vam fer tot el que sabíem fer i calia fer perquè aquella empresa, que anava malament, remuntés en vendes i ho vam aconseguir capgirant la imatge que el consumidor tenia dels seus productes”, explica ara Luque a aquest diari. Ell va ser l’ideòleg d’una estratègia publicitària trencadora a Espanya i d’un pla de viabilitat que van permetre capgirar els números de Camp en només 18 mesos.

“Luque i la resta de l’equip directiu van aconseguir involucrar-hi tota la plantilla i innovar de debò amb la campanya publicitària”, recorda Josep Pujadas, aleshores alcalde de Granollers. “Va copiar l’estil nord-americà de fer anuncis”, recorda un altre treballador que aleshores tenia 18 anys: “Ens citava un dissabte i ens feia posar al darrere, de fons, mentre ell feia l’anunci; jo surto en alguns d’aquells espots!”, exclama.

“Alguns creuen que es pot vendre qualsevol cosa -deia Luque en un dels seus primers anuncis-, però jo, abans d’oferir-li un producte com Colon, m’asseguro que és el millor que sabem fer, perquè vostè no compraria qualsevol cosa”. Amb frases directes com aquestes Luque i la direcció dels germans José, Juan i Alberto Camp van fer que l’antiga fàbrica on el seu pare havia començat fent sabons a mà el 1934 es convertís en la gallina dels ous d’or de l’època.

El creixement va ser brutal”, afirma Fidel Hernández, president del comitè d’empresa en aquella època. Recorda clarament que, en aquell temps, gràcies a la lluita sindical, els bons resultats empresarials també van repercutir sobre els treballadors, que van veure com el seu salari es doblava en menys de cinc anys, segons Hernández.

Veient aquesta bona marxa, què va provocar la venda de la companyia el 1999? I què se n’ha fet d’aquells empresaris? El protagonista d’aquells anuncis que han quedat en l’imaginari col·lectiu admet que “està tip” de parlar del tema. A la setantena, Manuel Luque continua exercint d’expert en dret mercantil especialitzat en insolvències. Ho fa des d’un despatx d’advocats propi, a Granollers, on es va quedar a viure després de casar-se amb una familiar dels Camp. “Ponències, xerrades a les universitats, entrevistes en programes de televisió... ara ja n’hi ha prou: allò ja fa més de 30 anys que va passar”, diu gairebé amb to de queixa. Tot i així, confessa que no vol que la història es perdi, i per això ha obert un canal de YouTube, amb una trentena de subscriptors, on ha penjat a la xarxa tota la documentació que en conserva. “És tot allà”, assegura Luque.

En saber que s’ha fet youtuber, el grup de treballadors de la fàbrica de sabons que conversen al bar després de la jornada laboral no se sorprenen. “Quadra molt amb el seu caràcter, no li feia cap vergonya”, expliquen els més antics de la fàbrica. Alguns treballadors que hi van coincidir recorden una anècdota en concret: “Luque es va presentar de sobte en una assemblea de més de 400 treballadors, va agafar el micròfon i es va posar a argumentar el seu punt de vista”, rememora Manuel Rivera, actual president del comitè d’empresa. “No estàvem acostumats que un directiu fes això, però ell trencava tots aquests tòpics”, diu. “També era molt comú veure’l a la fàbrica, xerrant amb uns i altres, sobre els problemes o les condicions de treball, de tu a tu”, apunta Juan Antonio Lozano, delegat sindical de la fàbrica.

Els més veterans també tenen molt presents els antics propietaris. “Eren tres germans, el José, el Juan i l’Alberto Camp. El José era el més gran i el que estava més ben assessorat; l’Alberto impressionava molt perquè era molt alt i tenia un perfil més comercial; i el Juan era el que s’estava més a la fàbrica, era el més bruto ”, recorda un extreballador. Segons els seus coetanis, cap d’ells tenia una formació acadèmica sòlida però això no els va impedir aixecar una empresa milionària del no res.

La trajectòria dels creadors de Camp Zoom

La trajectòria dels creadors de Camp

El pla de viabilitat va funcionar sobre rodes i en poc temps productes com Colon i Elena “ja tenien una quarta part de la quota de mercat espanyol, tot i que competien amb gegants com Unilever, Procter & Gamble i Henkel”, asseguren des del comitè. “Al mercat hi havia tres empreses grans i una quarta, catalana, que era per allà emprenyant”, diuen.

“Poc després es van produir algunes desavinences entre els familiars accionistes de la companyia i el mateix Manuel Luque”, recorda l’exalcalde Pujadas, que no sap especificar-ne el motiu. “Just abans de la venda va esclatar una veritable crisi interna que va obligar fins i tot els ajuntaments dels voltants a mediar-hi”, explica Pujadas, que destaca que els treballadors es van posar “al costat de Luque”.

“Es deia que ell [Luque] també volia una part de la companyia, però gestionar tot allò familiarment era un caos; ja hi havia 42 membres de la família Camp involucrats en l’empresa”, relata un dels extreballadors. La resta dels empleats que van viure aquell moment coincideixen a destacar el “neguit” que va suposar: “No sabíem si ens vendrien, si mantindrien treballadors o si tancaríem”.

Finalment, el 1989 els germans Camp van optar per vendre l’empresa a l’alemanya Benckiser per més de 30.000 milions de pessetes, equivalents a 190 milions d’euros. Si, a més, hi sumem la inflació d’aquests 29 anys, la xifra de la venda s’eleva fins als 462 milions. “Després es va saber que van ser diners nets perquè ho van fer a través de drets de subscripció, que aleshores no tributaven”, explica una font pròxima a les negociacions. Les dades varien, i alguns documents de l’època assenyalen que l’import va arribar fins als 38.000 milions. L’alemanya Benckiser, que estava en expansió, es va quedar l’emblemàtica fàbrica, que encara existeix.

“La van comprar al juliol i al desembre van fer un expedient de regulació: en van marxar 173 persones de les 250 previstes”, recorda Hernández, que remarca que va ser amb bones condicions. “55 dies per any i 42 mensualitats: van apagar el foc amb bitllets”, explica l’aleshores president del comitè.

Deu anys després, Reckitt i Benckiser es van fusionar i van establir la societat que actualment controla la fàbrica i continua fent els detergents originals, com Colon, Elena, Flor i també els que feien les dues multinacionals, com Vanish, Finish i Calgon.

Ni Luque, ni els treballadors, ni els càrrecs polítics, ni tampoc l’actual direcció volen o saben explicar què va passar després amb els germans Camp. “Crec que es van arruïnar”, explica una d’aquestes veus.

El cas és que la trajectòria professional posterior dels fundadors de Camp és, segons mostren els documents d’Hisenda i del Registre Mercantil, una cadena de despropòsits i de fallides. El primer avís va ser per al germà gran: el 1995 Hisenda va dictar l’embargament dels béns a José Camp, per l’impagament de 1.578 milions de pessetes. La seva firma patrimonial, Macoe, va presentar suspensió de pagaments amb deutes de més de 400 milions de pessetes, segons van recollir els diaris de l’època.

Els tres germans van emprendre camins empresarials separats, però van tenir més o menys la mateixa sort. Entre tots tres apareixen, amb diferents càrrecs, en més d’una quarantena de societats, la majoria de les quals van acabar tancant. La bombolla immobiliària també hi va tenir molt a veure. Els germans Camp van invertir en nombroses empreses relacionades amb el sector del totxo que no van superar la duresa de la crisi.

Macoe (amb un deute de 400 milions de pessetes, o 2,4 milions d’euros), Argenta (amb un forat patrimonial de 30 milions d’euros), Immo Media, Interactive Televisión, Red Elite Electrodomésticos, Sociedad Inmobiliaria Camp i Espiraltub són només algunes de les empreses creades pels Camp que van acabar fent fallida.

“Eren una família molt influent però potser no havien rebut la formació necessària i tenien algunes mancances en aquest aspecte”, recorden fonts municipals de Granollers. “Eren molt d’anar per casa”, afegeixen alguns dels exempleats.

Però hi ha qui també destaca que van ser uns emprenedors arriscats. Van entrar fins i tot en el negoci del calçat i van intentar ser els precursors de la televisió interactiva. A principis dels 90, la seva companyia Interactive Televisión va crear el Telepick, un aparell que permetia enviar de manera remota missatges als concursos de la tele. L’empresa va arribar a un acord amb Televisió Espanyola però finalment només van aconseguir vendre 13.000 unitats de les 250.000 previstes. La companyia va acabar suspenent pagaments amb un deute de 800 milions de pessetes i va deixar els seus clients amb un aparell inservible.

Aquest periple d’errors i de mala sort ha fet que dos dels fundadors de l’antiga fàbrica Camp, referència en l’economia del Vallès Oriental i exemple de rescat empresarial, acabin a la llista de morosos de Montoro: José i Alberto Camp Puigdomènech deuen, en conjunt, més de 6 milions d’euros a Hisenda, segons consta en l’última llista de morosos publicada pel ministeri l’any passat. Concretament, el patriarca de la família deu 4,8 milions d’euros i el seu germà Alberto més d’1,5 milions.

Mestrestant, a Granollers, els treballadors de la fàbrica del costat del riu Congost continuen fent detergents, tal com els Camp els van ensenyar. La multinacional que controla la fàbrica té ara una plantilla d’uns 120 treballadors i bona part dels avantatges que van aconseguir durant la lluita sindical vinculada a la venda, com les beques d’estudis per als fills. L’empresa també continua vinculada a Granollers i l’handbol (la marca de Colon encara apareix anunciada a la màniga de l’equip). El nom dels Camp, en canvi, ha quedat pràcticament esborrat de l’imaginari col·lectiu.

Més continguts de l'emprenem