Crèdit
NATÀLIA VILA

La parella de jubilats que ha invertit en 100 pimes

Una mala experiència amb els fons d’inversió els va fer canviar d’estratègia: ara han destinat 400.000 euros dels seus estalvis a donar crèdit a un centenar d’empreses, la majoria catalanes

La parella de jubilats que ha invertit en 100 pimes / IDOIA VALLVERDÚ Zoom

Antoni Muñoz podria ser l’avi d’una família catalana qualsevol. Està jubilat, té 72 anys i els cabells blancs i porta un jersei de llana per sobre de la camisa. Sembla un home tranquil i amable. I metòdic: arriba a la trobada amb tres folis escrits amb boli. Tot de xifres, percentatges i càlculs fets a mà, dels seus estalvis. Fa uns anys, en plena crisi, ell i la seva dona, la Pilar, van tenir el que qualifiquen com “una mala experiència amb la banca”. No en vol parlar gaire, d’això, l’Antoni, i ho resumeix ràpid: “Teníem un d’aquells productes que posen un 20% o un 30% en accions i la resta a termini fix durant un any”. “La part en accions estava condicionada a només tres valors de borsa, i amb dos cap problema, però el tercer va anar fatal... però fatal!”, lamenta.

Això els va fer agafar por, i van decidir deixar els diners “quiets, per si de cas”. Però un any després es van adonar que tenint els diners “quiets” en un compte corrent no obtenien rendiment. “Els bancs ja fa temps que no donen res, tret que arrisquis massa, per això ens vam posar a buscar altres maneres de moure els diners”, explica l’Antoni, que afegeix: “Ara entre la meva dona i jo tenim invertits més de 400.000 euros en un centenar de pimes, la majoria catalanes”.

Els noms del matrimoni són ficticis perquè tots dos, que podrien ser qualsevol parella de classe mitjana alta catalana, volen protegir la seva identitat real i no volen que se sàpiga l’estat de les seves finances personals. Abans de jubilar-se, ell treballava de tècnic informàtic en una empresa i ella regentava una botiga de queviures. Ara l’Antoni i la Pilar s’han convertit, en poc temps, en una mena de business angels per als empresaris catalans als quals donen crèdit. “Sento que els meus diners ara fan una funció social, ajuden aquestes empreses i, per tant, l’economia, i quan estaven al banc això no passava”, assegura l’Antoni.

Però, ¿com accedeix un matrimoni ja jubilat a un nombre tan alt d’empreses i, encara més important, a la seva informació, per avaluar el risc de la inversió? “Jo havia llegit alguna cosa sobre plataformes de crèdit en una revista econòmica o en algun diari, no ho recordo -explica l’Antoni-. D’aquesta manera vaig arribar a conèixer LoanBook”.

Aquesta empresa catalana està especialitzada en el finançament de petites i mitjanes empreses a través de préstecs privats i altres formes de crèdit directes entre l’inversor i l’empresari, és a dir, sense que hagin de recórrer als serveis d’un banc per obtenir crèdit. És el que es coneix com a crowdlending. “Al Regne Unit i als Estats Units és una pràctica molt estesa. Allà el finançament no bancari supera el 75%”, explica Cecilia Moreno, directora d’inversors i relacions institucionals de LoanBook. Moreno assegura que “a Europa se situa sobre el 50% i a Espanya no arriba ni al 5%”: “Estem molt bancaritzats, tant les pimes com els inversors”.

A través d’aquestes plataformes, petits inversors privats com l’Antoni i la Pilar tenen accés a múltiples possibilitats d’inversió i poden destinar una part dels seus estalvis a donar crèdit a pimes a canvi d’un retorn que, si el projecte empresarial funciona, oscil·la entre el 4% i el 9% en funció del risc que assumeix l’inversor amb l’empresa. Es pot fer de manera presencial, amb l’ajuda dels assessors, o a través d’internet, filtrant les preferències d’inversió o bé consultant una a una les pimes que demanen crèdit en aquesta plataforma.

“Primer la meva dona i jo vam començar amb una petita inversió, de 10.000 euros, per veure com funcionava tot plegat -recorda l’Antoni-. Al principi vam triar el sistema automàtic que ofereixen, on tu poses els teus límits i el sistema tria les empreses; però a mesura que vam anar assegurant-nos de com funcionava tot jo ja vaig començar a mirar i a invertir més fixant-me en les empreses que hi havia”. La inversió inicial, però, pot ser molt més petita. “El mínim que té sentit per notar els retorns és a partir de 3.000 euros, però hi ha gent que comença amb menys. El que no recomano mai és posar més del 10% dels teus estalvis”, explica aquesta experta amb més de 20 anys d’experiència en banca privada.

L’Antoni dedica un parell d’hores a la setmana a les seves inversions i les de la seva dona. “Com que et van arribant comunicacions estàs sempre al corrent del que passa; i a casa ho comentem tot també abans de decidir on posem diners. La meva dona està al corrent de tot”, assegura ell. El matrimoni, de fet, té dos comptes oberts amb els quals fan operacions diferents: “En tenim un de 200.000 euros i un altre de 280.000; ho fem així perquè d’aquesta manera no saltem de tram fiscal, saps?”

L’Antoni i la Pilar no s’identifiquen amb l’etiqueta d’ inversor. “Res! D’inversors res -exclama l’Antoni-. Si de cas, som uns microinversors; a més, tenim un perfil molt conservador: jo el que vull és que els diners no perdin i com a mínim guanyar el que puja l’IPC, per no perdre poder adquisitiu”. Això el porta a recordar una altra mala experiència: “Aquí també hem patit alguna enganxada de diners, no et pensis, el que passa és que com que els estalvis estan posats en moltes empreses diferents, el que perds per un lloc ho recuperes per un altre, o això espero”, diu mentre repassa els papers. L’enganxada que ha tingut l’Antoni és “una empresa que ara diu que no pot tornar els diners, és a dir, que no estan del tot perduts, encara, però ves a saber”. “Sempre intentem respectar la norma del 3%”, explica l’Antoni i aclareix: “Mai poso més d’aquesta quantitat en una mateixa empresa, en el meu cas, això vol dir 6.000 euros. Inverteixo, espero els terminis per veure si tornen els diners i els interessos, i després penso si hi torno a invertir o canvio d’empresa”.

Diversificar és un dels factors clau per a famílies que volen optar per aquest tipus d’inversió. Segons Moreno, “com més operacions millor”: “Ara hem abaixat aquest llindar de concentració del 3% fins al 0,5%, això és clau per als inversors”. L’altre punt clau d’aquest negoci és precisament assegurar els recobraments quan una empresa té problemes. “És normal que passi: al final són empreses que demanen crèdit i, per tant, la inversió té un risc, però si passa nosaltres reclamem els diners, primer intentant un acord amistós i, si cal, via judici”, diu Moreno.

La inversió, a més, no és gratuïta. Aquestes plataformes de crèdit fan d’intermediaris i normalment carreguen una comissió, tant a les empreses com als inversors, per gestionar l’operació. Els diners dels estalviadors que decideixen concedir préstecs es mouen a través d’una entitat de crèdit, de manera que queden fora del balanç dels intermediaris, fet que garanteix el retorn dels diners en cas que la plataforma fes fallida. En el cas concret de LoanBook, la plataforma ja mou un volum de 40 milions d’euros de més de 1.000 inversors, que han servit per donar crèdit a més de 700 empreses.

Tot i això, aquest mètode de finançament encara genera desconfiança. “Al meu entorn sí que hi ha amics i familiars que s’han interessat per saber com ho fem; però no tothom hi confia -explica l’Antoni-. De fet, una de les meves filles hi està molt en contra”. Un dels aspectes que susciten més dubtes a la generació de l’Antoni i la Pilar és el component tecnològic: “Evidentment per fer aquestes operacions cal saber dominar un ordinador i una mica d’internet i d’economia també”. “Jo treballava d’informàtic i ho feia a la planta de finances de la companyia; allà, als anys 60, 70 i 80 jo veia i escoltava els companys i vaig aprendre alguna coseta d’ells”, diu l’Antoni.

Ara inverteix en empreses de tot tipus: “Hem fet préstecs a empreses tecnològiques, agràries, d’hotels...”, repassa l’Antoni. La diversificació, però, no és geogràfica. “La majoria, el 70% o el 80%, són petites empreses catalanes que necessiten capital circulant, és a dir, diners per fer els pagaments. Per això penso que deixant-los aquests diners, encara que sigui per obtenir un rendiment, també és una manera d’ajudar-les a tirar endavant”, diu.

Aquest “component social” és un dels elements que fan servir les plataformes per desmarcar-se de la banca tradicional. “Els diners fan més servei aquí que en un banc, això segur!”, diu una portaveu en una conversa informal. La tempesta política també queda al marge d’aquest negoci. “Nosaltres no hem notat gaire nerviosisme, només dos o tres inversors ens van fer consultes telefòniques”, assegura Moreno. Tal com explica aquesta assessora, “aquí els inversors trien en quines empreses volen invertir, si són catalanes, espanyoles o dels dos tipus”. L’Antoni i la Pilar, per exemple, es fixen bàsicament en la salut financera de la companyia. Només en una ocasió aquest matrimoni va descartar una inversió, i no va ser ni per motius financers ni polítics: “Era una funerària; i què vols que et digui... vaig decidir passar de llarg, tu! -exclama l’Antoni-. Al cap i a la fi, tots acabarem sent clients d’aquesta empresa!”