BORSA
XAVIER GRAU

La nissaga catalana que va passar de fabricar pessetes a gestionar euros

GVC Gaesco ha traslladat la seva seu social a Madrid malgrat la seva forta vinculació al catalanisme

La nissaga catalana que va passar  de fabricar pessetes  a gestionar euros / IDOIA VALLVERDÚ Zoom

La pesseta, que va ser la moneda espanyola fins a l’entrada en circulació de l’euro, és un invent català. De fet, tot i que la RAE digui que ve de peso, hi ha qui diu que el nom ve del diminutiu de peça. En tot cas, va ser Laureà Figuerola, un economista i polític nascut a Calaf i nomenat ministre d’Hisenda pel general Prim després de la revolució del 1868, qui va introduir aquesta moneda com a unitat en una Espanya que, fins aleshores, veia conviure diferents monedes de curs legal.

Un segle després, una família catalana que tenia una empresa metal·lúrgica al Poblenou, els Ribera, van arribar a fabricar monedes, entre elles pessetes, en una fàbrica coneguda com Can Culleres perquè el seu negoci inicial havia sigut la fabricació de coberts. Va ser en la Catalunya industrial del franquisme que aquesta empresa, que tenia com a nom real Metales y Platería Ribera, va viure els anys de més esplendor. L’empresa, anys després, va protagonitzar una de les suspensions de pagaments més sonades dels anys 80 a Catalunya: un passiu, entre diverses empreses del grup, de més de 5.000 milions de pessetes.

La família propietària d’aquesta empresa va aportar importants prohoms a l’economia catalana. Un membre de la família, Andreu Ribera Rovira, va ser president de la Cambra de Comerç de Barcelona -de fet, va ser qui va unificar les dues cambres que hi havia, la d’Indústria i la de Comerç-, president de la Fira de Mostres, conseller del Banc d’Espanya, regidor de l’Ajuntament de Barcelona durant l’etapa de l’alcalde Porcioles i fins i tot senador per designació reial en les Corts constituents del 1977. També va ser president del Banc Industrial de Catalunya i vicepresident de Banca Catalana. “Una de les persones que he respectat més”, explica l’economista Francesc Cabana, un dels màxims coneixedors de les nissagues industrials i financeres de Catalunya. De Ribera Rovira destaca que era un home “que es feia amb tothom, que anava a veure en Franco però que era íntim de l’abat Escarré”.

La nissaga era prou potent per donar altres destacats membres imbricats en la societat civil catalana. Un d’ells va ser Joan Vallvé i Creus. Casat amb una Ribera -i per tant cunyat d’Andreu Ribera Rovira-, va ser director tècnic de Metales y Platería Ribera. També va ser president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya i degà del Col·legi Oficial d’Enginyers entre el 1966 i el 1975. Vallvé i Creus va contribuir a la catalanització de l’entitat i a la recuperació de la memòria del gramàtic i enginyer Pompeu Fabra. Amb altres industrials i empresaris, com Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet i Maristany o Pau Riera i Sala (fill de Tecla Sala), va ser fundador d’Òmnium Cultural l’any 1961, entitat de la qual va ser president del 1978 al 1984. També va ser president del Secretariat d’Orfeons de Catalunya fins al 1982.

Vallvé i creusés també origen d’una nissaga lligada als negocis, la política i el catalanisme. El seu fill, Joan Vallvé Ribera, va ser conseller d’Agricultura amb Jordi Pujol de president, entre el 1989 i el 1992. Vallvé Ribera havia treballat com a enginyer a l’empresa familiar, Metales y Platería Ribera, durant els anys 70, i també va ser enginyer del ministeri d’Indústria, a banda de ser diputat al Parlament, eurodiputat i fins i tot comissionat d’Afers Exteriors de la Generalitat.

Ara és degà del Col·legi d’Enginyers, però també segueix la línia de suport a la cultura catalana com a vicepresident segon d’Òmnium Cultural. Per això va sorprendre que l’empresa que presideix la seva germana Maria Àngels Vallvé, GVC Gaesco, hagi traslladat la seva seu social a Madrid. Joan Vallvé era membre del consell d’aquesta agència de valors i gestió de patrimonis, però va deixar el càrrec, segons asseguren fonts pròximes a la companyia. A més, en té una participació, però molt minsa, de només un 1,2%. També sorprèn el canvi de seu perquè Maria Àngels Vallvé està casada amb Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona però que també va tenir una carrera política als anys 80 com a secretari general d’ERC i conseller d’Indústria de la Generalitat.

Maria Àngels Vallvé, primera dona agent de canvi i borsa a Espanya, va ser fundadora de GVC i, anys després, va comprar Gaesco amb el finançament d’un crèdit sindicat de l’antiga La Caixa, de CajaMadrid i de l’Institut Català de Finances. Oficialment l’empresa diu que el trasllat de la seu a Madrid el va decidir el setembre passat, després d’estudiar la integració de Bekafinance, l’antiga Bankia Bolsa. Però en el seu comunicat oficial, sense una referència explícita a la situació política a Catalunya, posava com a finalitats del trasllat “garantir els interessos dels seus clients, dotar de normalitat la seva activitat i assegurar un marc estable per al desenvolupament del seu negoci”. Això sí, deixant clar que el trasllat no afectarà el funcionament de les oficines de Barcelona.