ALIMENTACIÓ
ALBERT MARTÍN

El lustre negre de l’empresa del flagell del Procés

Jaime Bou SA, propietat del president d’Empresaris de Catalunya, acumula pèrdues de 700.000 € els últims cinc anys mentre prepara el salt a Madrid

El lustre negre  de l’empresa del flagell del Procés / JORDI OLIVÉ Zoom

“Hi ha coses més importants que els diners”. Això diu Josep Bou, fundador i president de Jaime Bou SA, quan li pregunten si es penedeix d’haver entrat a Empresaris de Catalunya, plataforma fundada el 2014 i de la qual és president des del 2015. ¿I per què se n’hauria de penedir? Perquè, segons diu, això li ha costat 900.000 euros.

Els inicis emprenedors de Bou són ben poc èpics. Després de fer el servei militar -va ser legionari- va tornar a casa i va veure que havia d’ajudar el seu pare al forn que havia fundat el 1957 a Nou Barris. “Aleshores, com tothom, jo volia fer coses importants”, explica. Coses que no passaven per un negoci humil amb horaris impossibles. “Però jo he sigut forner per lleialtat i he arribat a estimar l’ofici”, diu.

El 1985 va fundar l’empresa i li va posar el nom del pare com a homenatge (“Es deia Jaume, però signava Jaime”). N’és l’únic accionista i a poc a poc va anar creixent, sumant botigues, acumulant beneficis i gaudint dels anys de l’expansió econòmica. “Vaig descobrir que tenir una empresa, donar feina a la gent, és una cosa grata”, explica. Els 33 anys de vida de l’empresa tenen un cim clar: el 1996 tenia 52 establiments diferents (en supermercats Condis, a Vilassar, al Masnou, a Sabadell, enumera) i ocupava més de 200 treballadors. Però les vaques grasses no durarien per sempre.

“Cap al 2001 o 2002 vam començar a reduir”, diu Bou. “La liberalització del sector, que estava molt regulat, i la revolució del pa precuit ens van afectar”, explica. Per fer front a aquella primera crisi, Bou va portar a terme una reestructuració profunda i va apostar per la fermentació en fred: “Vam ser els primers o uns dels primers d’Espanya a fer-ho”, reivindica, referint-se amb delit a la manera com aquest mètode deixa “la molla cremosa per dins”.

Anys després va arribar la Gran Recessió. Bou diu que no ho van notar fins al 2010 i recorda que hi va haver una forta baixada del consum. Les vendes dels seus forns van caure, segons recorda, “un 36%”. Però atenció: “Aquest 36% no era tot cosa de la crisi”, diu. “Una part important és el boicot que hem patit per raons polítiques”.

Bou va entrar a formar part del multitudinari retaule del Procés l’any 2014, quan va debutar com a president d’una entitat que, potser pecant d’immodèstia, es va voler anomenar Empresaris de Catalunya i que tenia l’objectiu de combatre les idees sobiranistes. Un any després, el 2015, moria el president del lobi, Mariano Ganduxer, i Bou va passar a ocupar el seu lloc. Per als mitjans de comunicació més virulents contra l’independentisme havia nascut una estrella. “La independència seria una tragèdia de conseqüències nefastes per a Catalunya”, “Els nacionalistes catalans estan portant Catalunya a una crisi econòmica sense pal·liatius”, “Això als empresaris ens sembla una anarquia i hi estem totalment en contra”, “Un empresari, sigui gran o petit, no gosa obrir la boca perquè sap perfectament que el nacionalisme està instal·lat en les institucions catalanes”, “Jo soc més català que molts dels que volen separar-se d’Espanya, de Vic i amb 12 cognoms catalans; però soc espanyol i estic orgullós de ser un espanyol a Catalunya, perquè Catalunya és el més meravellós d’Espanya”.

Totes afirmacions de Bou, que en els moments àlgids del Procés es va convertir en un habitual de les televisions espanyoles i ho va aprofitar per denunciar que patia boicot de TV3. De fet, en tertúlies i entrevistes ha estat més present ell, amb una associació de nom voluntariós però escassament representativa, que organitzacions empresarials com Foment del Treball, Pimec, Cecot o FemCat.

En una de les entrevistes que va concedir, l’any 2015, explicava: “Els meus cent i escaig treballadors són tots fixos”. La memòria, de fet, li fallava. Segons dades del registre mercantil, aquell any tenia 71 treballadors. I del seu vell imperi de més de 200 establiments n’hi quedava només una dotzena. Jaime Bou SA ja estava patint de ple les conseqüències de la crisi i, segons el seu president, també del boicot polític.

Així, si el 2012 facturava 2,6 milions i guanyava 28.000 euros, un any després passava a ingressar-ne 2,4 i ja tenia pèrdues de 107.000 euros. Des d’aleshores l’empresa no aixeca el cap: ha registrat números vermells en cada exercici, fins a acumular un total de 702.000 euros. Bou explica que n’ha posat 900.000 directament de les reserves de l’empresa que quedaven dels anys bons i així ha evitat els acomiadaments. Segons afirma, el que ha viscut és directament fruit del boicot que pateix pels seus posicionaments polítics, però el cert és que va començar a perdre diners abans del naixement d’Empresaris de Catalunya. Quan se li assenyala aquesta contradicció, Bou diu que en qualsevol cas el boicot impedeix que l’empresa abandoni els números vermells.

Tampoc no són gaire evidents els exemples de boicot que exposa. Una clienta enfadada perquè una treballadora va parlar en castellà, gent que entrava i deia que mai més compraria al forn perquè era “d’un feixista”, persones que passen per davant de la botiga “i ni tan sols saluden”. Amb tot, Bou ha aconseguit mantenir la seva plantilla en més de 70 treballadors i 12 establiments sense fer retallades: “El meu pare em deia «Tracta bé els treballadors i ells et tractaran bé a tu», i aquest és el meu lema”, diu. Una empleada confirma a l’ARA que Bou és “una gran persona i un bon pagador”. Segons afirma, a Jaime Bou es paga millor del que és habitual en el sector: “No paguen 600 euros, però tampoc 1.200”, diu.

En qualsevol cas, Bou té el remei per sortir d’aquest lustre al pou. En tres setmanes irromprà a Madrid, on distribuirà pa a través “d’una plataforma” de la qual no vol donar detalls. Diu que si la mala situació es manté a Catalunya, no descarta deslocalitzar l’empresa. I té clar que hi ha una cosa més important que el negoci: “He de treballar per Catalunya, i això vol dir alertar del risc de la independència”. La flama de l’exlegionari que volia fer alguna cosa gran a la vida no s’apaga.