BANCA
ALBERT MARTÍN

La curta vida dels consellers delegats de la banca

La destitució per sorpresa de José Antonio Álvarez, home fort d’Ana Botín al Santander, és l’últim capítol de la cruenta pugna entre els presidents de l’Íbex-35 i els seus primers executius

La curta vida dels consellers delegats de la banca / DIBUIX: FIOUS / GRAVAT: SARCIFU / IL·LUSTRACIÓ: JORDI OLIVÉ Zoom

No consta que el Saturn devorant els seus fills fos una fosca i profètica referència a cap banquer que hagués de conèixer l’Espanya dos segles posterior a la que Goya va conèixer. Però el cert és que en els últims temps la relació que s’ha establert entre els presidents dels bancs i els seus primers executius té molt de freudiana, especialment en el sector financer. I l’icònic quadre de Goya ha acabat semblant un recordatori a les formes expeditives de com els primers (els presidents/pares) despatxen els segons (els consellers delegats/fills).

Aquesta mateixa setmana els alts executius dels bancs espanyols han rebut dues notícies. Per ordre cronològic, primer els va arribar la dolenta. Dimarts -per sorpresa, com manen els cànons- el Santander anunciava la destitució de José Antonio Álvarez com a conseller delegat del principal banc espanyol. El primer executiu d’Ana Patricia Botín havia arribat al càrrec el 2014. L’havia promogut la mateixa Botín després de finiquitar virulentament Javier Marín, designat pel difunt Emilio Botín i cridat a tenir una carrera fulgurant.

Álvarez va perdre el càrrec de conseller delegatsense haver arribat als quatre anys. I això que altres banquers li professen veritable devoció. “És sòlid, excel·lent, bona persona, immensament treballador. El millor conseller delegat del país amb diferència”, deia una veu. “Però no m’estranya el que li ha passat”.

¿Com s’entén que un directiu pugui excel·lir en la feina i que al mateix temps la seva destitució no sorprengui? Molt sovint, aquests relleus es deuen a qüestions de protagonisme, o al fet que el president vol blindar el seu futur decapitant el seu número dos. Però les fonts consultades apunten que, en el cas d’Álvarez, hi havia raons de negoci i també qüestions emparentades amb la delicada qüestió dels gustos i les preferències de Botín.

Fa només unes setmanes, el mateix Álvarez va proclamar als quatre vents quin era el problema del banc. “El Santander no guanya diners a Espanya des de fa sis anys”, va dir davant la comissió parlamentària que investiga la crisi financera. La confessió és dura i ve recolzada per l’opinió dels analistes, que afirmen que el Santander perd diners en el seu país d’origen i segon principal mercat del banc, amb un 17% del seu pes.

Les víctimes dels presidents Zoom

Les víctimes dels presidents

Un veterà financer explica que els problemes d’Álvarez no estan només en el fluix paper del negoci a Espanya i en haver-ho fet públic. La seva sort, asseguren, es va torçar en el moment que va qüestionar la figura de Rami Aboukhair, conseller delegat del Santander a Espanya. “El va nomenar Ana Botín dient que era molt comercial, però és un error: no havia vist un client en la vida i poques vegades deu haver estat en una oficina”, afirma aquesta veu. “El que és [Aboukhair] és un home de màrqueting”. De fet, un dels principals orgulls del directiu que Ana Botín va portar del Regne Unit a Espanya quan va arribar a la presidència va ser la creació del compte 1, 2, 3. Però aquesta insígnia comercial no convencia Álvarez, que li va retreure, segons les fonts amb qui ha contactat l’ARA, que aquest producte perjudicava, i no millorava, els resultats del banc a Espanya.

Álvarez, doncs, va qüestionar una figura intocable de l’entorn d’Ana Botín: . El final de la història es va conèixer dimarts.

Els executiu bancaris, però, van tenir millors notícies l’endemà. El BBVA anunciava dimecres en un comunicat que Francisco González, president des del 2000, cedia el càrrec a Carlos Torres. González ha sigut en l’última dècada un símbol de la resistència dels presidents de l’Íbex-35 a deixar pas a figures més joves (va arribar a canviar dues vegades els estatuts del banc perquè la seva edat no fos un impediment per seguir presidint el banc) i era una veritable bèstia negra a l’hora de liquidar els seus suposats delfins.

La més famosa de les seves víctimes va ser José Ignacio Goirigolzarri. L’avui president de Bankia ja era considerat un banquer de primeríssim nivell el 2009, però Francisco González va decidir destituir-lo. La sorpresa va ser enorme, com la que es tornava a viure quan Ángel Cano, el seu successor, va ser cessat sis anys després. De Cano també es deia que era “boníssim, com el seu equip”. “El problema d’aquest banc és que hi ha una cosa que mai no canvia”, reflexionava aleshores en aquest diari un directiu de l’entitat, en referència al president. Amb raó, González era vist com una bèstia negra dels consellers delegats, però ara, a mesos de complir els 75 anys, ha fet el pas. Això sí, en declaracions a Expansión anunciava que no es jubilarà del tot. “Em reinventaré per quarta o cinquena vegada a la vida; això sí, jugaré a golf tant com pugui”.

El sector no està massa lluny del que ha passat al BBVA i el Santander en els últims anys. El banc en què hi ha hagut una mortaldat de primers executius més elevada ha sigut, sens dubte, el Popular. Fins a la seva desaparició el juny del 2017, la seva agònica situació s’havia reflectit amb precisió en els seus principals càrrecs: Ángel Ron va ser-ne president entre el 2006 i el 2017, i en aquest temps va tenir quatre consellers delegats, a més del quadrienni en què ell va exercir com a tal.

També Bankia va viure un important ball de cadires, la seva fase més turbulenta: entre el 2007 i el 2012 va tenir tres consellers delegats i -cas únic en el sector- també tres presidents. Menys moviments hi ha hagut als bancs catalans. CaixaBank ha tingut en l’última dècada la presidència d’Isidre Fainé, que va apurar fins al límit abans de cedir pas a Jordi Gual. Però dos anys abans que això passés va finiquitar la carrera de Joan Maria Nin, cridat a ser el seu successor, després d’una pugna pel poder al capdavant del primer banc català. A Nin el va succeir Gonzalo Gortázar, que a dia d’avui segueix en el càrrec.

En aquest context de cadires calentes i xocs d’egos, el que es viu al Banc Sabadell és una excepció absoluta: durant l’última dècada, marcada per la Gran Recessió i les greus dificultats del sector financer, no ha conegut cap altre president (Josep Oliu) ni cap altre conseller delegat (Jaume Guardiola) que els que té actualment.

Els experts, però, desdramatitzen aquests relleus en les cúpules directives. “Els canvis de direcció en llocs directius són sans”, opina Yolanda Portolés, sòcia de la consultora de recursos humans Triat i docent de màster de la UPF Barcelona School of Management, per afegir que “abans deu anys eren senyal de compromís i responsabilitat, avui deu anys sonen més a zona de confort i poca aportació de valor”.

Portolés explica que no hi ha un temps de permanència recomanat en un càrrec directiu i sosté que el sector tecnològic, per exemple, té tempos més curts, cosa que també passa en empreses en crisi. Però sí que s’atreveix a suggerir que un directiu hauria d’estar al càrrec entre tres i cinc anys: “És quan més s’aporta”. I, segons afirma, “més de set anys ja hauria de disparar les alarmes”.

Portolés també té la seva opinió sobre els relleus que s’estan veient en les grans empreses del selectiu espanyol. “L’Íbex-35 té condicionants que no només són professionals”, diu. “Hi juga el networking, les relacions, i no només les capacitats que tens”, afegeix aquesta experta.

Un veterà de l’Íbex-35, i bon coneixedor de les lluites intestines que es produeixen en les grans empreses, allunya el debat de l’aportació professional i el situa en el terreny del poder. “La majoria de directius de l’Íbex-35 ja els coneixem: sobretot volen assegurar el seu poder”, explica. I respecte a la longevitat insòlita dels presidents de l’Íbex-35, comparat amb la sinistralitat que pateixen els seus consellers delegats, tampoc té dubtes: “Costa molt deixar el poder, és com l’aigua de mar: com més en beus, més set tens”. I perquè puguin seguir, sovint hi ha una víctima: el seu número dos. Bé ho saben els entrenadors de futbol i els consellers delegats dels bancs.