Quant ha de costar un fàrmac que et salva la vida?

Noticia del gener del 2018. Spark Therapeutics, una farmacèutica nord-americana, anunciava el llançament d’un nou i prometedor medicament contra la ceguesa. Al descobriment científic, anomenat Luxturna, no li calia gaire publicitat: durant els assajos clínics havia tornat la vista a cinc pacients.

La notícia va sacsejar el món de la medicina i va posar d’actualitat un concepte econòmic clau a l’hora de fixar el preu d’un producte: la willingness to pay o voluntat de pagar, és a dir, allò que un consumidor està disposat a abonar per un producte. Però les ressonàncies de la pregunta, en aquest cas, entraven en el terreny de l’ètica: quant pagaria per poder-hi veure si fos cec? Sigui quina sigui la seva resposta, vet aquí un petit espòiler: Spark va posar el tractament a un preu d’un milió de dòlars, que mesos després va abaixar a 850.000 dòlars (757.000 euros) i es va convertir en la medecina més cara del planeta.

Aquest remei gènic, que afectava només un petit espectre de població amb una rara ceguesa hereditària, és la punta de l’iceberg d’un fenomen que s’està produint en el món farmacèutic.

Una prova d’això la trobem en la notícia que publicava El País la setmana passada: el ministeri de Sanitat ha vetat per primer cop una alça de preus en un medicament no subjecte a finançament públic. Ho va fer amb l’antidiarreic Fortasec, de Johnson & Johnson, que des de l’any 2012 s’ha multiplicat de preu 3,2 vegades i encara havia de pujar més.

El Fortasec és un dels 417 medicaments que el 2012 el ministeri de Sanitat va excloure del sistema públic de finançament. D’aquesta manera, i en el moment més agut de la crisi, el govern espanyol mirava d’estalviar 450 milions d’euros. La tercera part d’aquests medicaments desfinançats, segons El País, i han arribat a multiplicar per cinc el preu del 2012.

Què pot explicar aquests encariments? D’entrada, cal recordar que el sector porta anys fent front a un quàdruple procés que ha complicat la seva rendibilitat i ha propiciat acomiadaments com els que s’han viscut a Catalunya a Esteve o Almirall. D’una banda, el món farmacèutic pateix pels alts preus de la investigació, que requereix enormes inversions i no sempre arriba a bon port. De l’altra, les grans necessitats mèdiques (i, per tant, els medicaments que comercialment arriben a més consumidors) ja estan ateses. I, finalment, els últims anys han expirat moltes patents.

Aquest sistema de protecció de la propietat intel·lectual permet que cap altre laboratori pugui beneficiar-se d’una descoberta. En el cas d’Espanya la patent dura 20 anys, i quan venç entren en joc els genèrics, molt més barats (i clarament menys rendibles). Per arrodonir-ho, les vaques magres de les administracions públiques ha fet que les farmacèutiques veiessin com les comandes del seu primer client queien en picat.

Tot plegat pot explicar el fet que una farmacèutica (amb una direcció que depèn d’uns accionistes que reclamen un retorn a la seva inversió) pugui encarir els seus medicaments per millorar els comptes. En aquest cas, la política de preus té molt a veure amb la quantitat que el client està disposat a pagar. Però hi ha una altra manera de fixar preus: fer-ho en funció del cost que té el desenvolupament d’una molècula. I aquí arriba la polèmica.

Diverses organitzacions no governamentals han iniciat agressives campanyes per denunciar com l’encariment dels medicaments pot esdevenir un veritable problema de salut pública. I totes coincideixen a denunciar l’opacitat del sector farmacèutic a l’hora de revelar quins són els costos de la recerca i desenvolupament dels medicaments. I si no se sap què costa fer un producte, és més fàcil apujar-ne el preu, especialment quan és de primera necessitat. “Hi una falta transparència total, no només en els costos de la investigació, des de l’R+D fins al llançament, i parlem de medicaments que posen en alerta la sostenibilitat del sistema públic”, afirma Ave María Aburto, responsable del grup d’accés a medicaments de Metges del Món. La seva crítica va més enllà: “La situació és encara pitjor, perquè molts d’aquests medicaments, a l’inici, en la troballa de la molècula original, s’han investigat des d’organismes públics”. Aquesta experta i activista afirma que els informes apunten que anualment es gasten a Europa prop de 100.000 milions d’euros de “sobreencariment” de medicaments, quan anualment la despesa en R+D voreja els 27.000 milions.

Una altra entitat li dona la raó. Vanessa López, directora de Salud por Derecho, assegura que la situació és greu. L’organització explica que els fàrmacs oncològics han duplicat preus en 10 anys i que la factura hospitalària que es paga creix un 20% cada any. De fet, hi ha teràpies oncològiques que costen entre 40.000 i 100.000 euros a l’any per pacient, una xifra difícil d’absorbir per l’administració, i més amb les projeccions existents d’augments del 30% de casos els pròxims anys. “Això té repercussions com ara que no es poden abordar les llistes d’espera, no es poden contractar més professionals, la llei de dependència es deixa de banda...”.

López insisteix que l’accés als medicaments és una “part essencial del dret a la salut”, que apareix recollida en la Declaració Universal dels Drets humans. Dimitri Eynikel, especialista en polítiques de la UE de la campanya d’accés de Metges Sense Fronteres, explica des de Ginebra que la protecció de les patents ha generat “abusos en els preus que impacten en els pressupostos dels sistemes de seguretat social i en l’accés dels pacients als medicaments”. “La manca de transparència és absoluta, fins al punt que un govern no sap el que paga un altre país pel mateix medicament”, exemplifica. En països amb economies avançades, les dificultats pels alts preus afecten sobretot el VIH, la tuberculosi, l’hepatitis C, determinades vacunes i el càncer.

Què diu el sector dels seus costos? Un portaveu de Farmaindustria, la patronal del sector, afirma que portar un medicament al mercat té un cost superior, segons la universitat nord-americana de Tufts, als 2.400 milions d’euros. A més, triga entre 10 i 12 anys a portar-se a terme i és una activitat “de gran risc”, perquè només una de cada 10.000 molècules acaba arribant al mercat.

A més, aquesta veu recorda que molts dels nous medicaments són per a perfils de pacients molt específics i per fer front a malalties poc freqüents o rares (la meitat dels medicaments aprovats pel regulador dels Estats Units l’any passat responien a això). I, per tant, “una quantitat reduïda de pacients se’n beneficiarà, explica per justificar els alts preus.

Farmaindustria, malgrat tot, no vol detallar a què responen els encariments dels medicaments desfinançats, i no ha volgut entrar a valorar quins marges aplica el sector sobre els seus productes. Un estudi de l’escola de negocis NYU Stern és clar en aquest sentit: el marge de benefici net mitjà al país (el benefici sobre els ingressos) és del 8,8%. El sector farmacèutic està en el 10,9% i, per posar-ho en context, queda per sobre de l’automoció (1,8%), les begudes (8,7%), el petroli i el gas (9,9%); però queda per sota d’entreteniment (13%), software (18%), televisió per cable (25%) o tabac (31%).

Els condicionants econòmics que envolten el sector farmacèutic han tingut una altra conseqüència que les ONG denuncien al marge dels preus. Metges Sense Fronteres recorda que els encariments més greus van començar als 90 amb els medicaments contra el VIH a Sud-àfrica, amb preus que vorejaven els 10.000 dòlars per pacient i any. Com a conseqüència d’aquella controvèrsia, les malalties de països pobres acaben sent descartades com a objecte d’investigació. “Hi ha malalties relegades, com l’Ebola, o els antiverins de les picades de serps”, explica Eynikel.

“El nostre interlocutor són els governs, que són els responsables que es facin fàrmacs que la gent necessita, a preus assequibles i defensant l’interès general”, explica Vanessa López.

Fonts del sector farmacèutic que demanen l’anonimat expliquen que aquestes crítiques les reben sovint des de posicionaments ideològics molt determinats, que suposen una “crítica a la totalitat” i que sovint qüestionen la llibertat d’empresa. De fet, no hi ha sentències judicials que referendin aquestes acusacions de les ONG a les farmacèutiques. Les entitats consultades ho neguen. Des de Metges del Món afirmen que “evidentment les empreses han de tenir beneficis, però han de ser beneficis raonables”. A Salud por Derecho van més enllà i expliquen per què són bel·ligerants: “Nosaltres no tenim cap problema amb la propietat intel·lectual de les nines Barbie, però un fàrmac és una altra cosa, no és un producte qualsevol”, diu Vanessa López.

Farmaindusria, però, insisteix que el seu és el més transparent del conjunt dels sectors industrials i que ho fa en un àmbit molt regulat: “Entre altres limitacions, tenim prohibit per llei fer publicitat i promoció dels nostres productes a la societat en general, a diferència d’altres sectors, cosa que ha tingut un impacte en la percepció social de la indústria farmacèutica”.

El debat inevitablement, continuarà, i possiblement el següent cavall de batalla arribarà durant la tercera setmana de maig: per iniciativa de la ministra italiana de Salut, Giulia Grillo, els 194 estats que integren l’Assemblea Mundial de la Salut hauran de votar una resolució que demana “millorar la transparència del mercat de medecines, vacunes i tecnologies de la salut especialment pel que fa a la transparència en el preu, els processos regulatoris i la comparació de preus de medecines entre països”. Seria un petit pas per arribar a saber si 850.000 dòlars per deixar de ser cec és una xifra raonable o un abús.