Metall
GERMÁN ARANDA

Recollir ferralla: 10 hores al dia, 500 euros al mes

Els mercats financers fixen cada dia uns preus del metall molt més alts dels que reben l’últim graó del cicle, els que el recullen pel carrer

Recollir ferralla: 10 hores al dia, 500 euros al mes / FRANCESC MELCION Zoom

El somriure que llueix l’Andrei Florin darrere de la seva cigarreta és segurament més ample i constant que el de la resta de mortals. Sembla tranquil i feliç empenyent el seu carret de la compra de plàstic blau pels carrers del Poblenou. Aquesta imatge és molt comuna a les ciutats catalanes des que va començar la crisi, el 2008. Qui ha viscut fora durant uns anys i torna a Barcelona se sorprèn de sobte amb aquest anar i venir de persones, homes immigrants majoritàriament, empenyent carrets amb aparells, electrodomèstics i deixalles d’un cantó a l’altre de la ciutat. Què fan amb tot això? Cap a on van?

L’Andrei explica que surt cada dia a treballar a les deu del matí i que es pren un descans a la una del migdia; reprèn la feina a les cinc de la tarda fins a les deu del vespre, quan fa un últim descans per sopar i, després, un últim esforç entre les onze i dos quarts de dues de la matinada.

En total són gairebé deu hores al dia recollint ferralla metàl·lica per vendre-la als magatzems gestors de ferralla. Aquest romanès de 47 anys guanya uns 500 euros al mes, xifra variable en funció de la sort que tingui trobant materials. Evidentment, no té contracte ni vacances. En un món en el qual l’èxit personal es mesura en part en guanys econòmics, no sembla que les condicions econòmiques de recollir ferralla siguin proporcionals a la felicitat i la pau que transmet l’Andrei.

De fet, no és una cosa inherent a la seva feina sinó una actitud vital: la majoria dels ferrovellers no volen parlar amb periodistes i, tot i que ho declinen amablement, molts semblen bastant frustrats amb la seva professió. Alguns immigrants que intenten explicar la seva situació no aconsegueixen parlar castellà. Un africà força capficat respon amb contundència: “No tinc res a dir, només que aquesta situació és una merda, treballo d’això perquè no hi ha una alternativa”. I marxa amb pressa i empipat.

La recollida de ferralla és una alternativa per als qui no tenen feina i no la troben al mercat formal, una manera de buscar-se la vida a la desesperada sabent que es passa fred, que s’inverteixen moltes hores i que difícilment treballant cada dia arribaràs a poder pagar-te un lloguer. Molts dels que recullen ferralla, de fet, viuen al carrer o són un dels 470 habitants d’assentaments irregulars que l’Ajuntament de Barcelona ha comptat.

L’Andrei no és un d’aquests casos i el seu somriure encara s’eixampla més quan parla de la família catalana que el deixa viure de franc en una habitació que tenen lliure a prop de la Sagrada Família. Ens atén en sortir d’un dels principals magatzems gestors de residus del Poblenou. I ens ensenya el tiquet del dia, que li ha anat força bé: comptant la nit anterior s’ha tret 44,17 euros, amb el llautó com a producte estrella (12,04 euros per quatre quilograms a raó de 2,80 euros el quilo), seguit del PVC coure, per al qual li han donat 7,80 euros per 6,5 quilograms. Bateries, acer i alumini completen la llista de materials venuts. El cuer en valor és el ferro Mele: és del que més quantitat ha aconseguit (17,70 kg) però el que li ha reportat menys ingressos: 2,83 euros a raó d’un irrisori preu de 0,16 euros el quilogram.

Cada magatzem gestor (la ferralla després es transporta a un altre magatzem, o directe a la foneria) posa els seus preus en funció dels valors del metall que imposa diàriament per cada material la borsa de metalls de Londres, la London Metal Exchange. Els intermediaris (foneries i magatzems) abarateixen al voltant d’un 20% el preu que marca la borsa d’aquell dia.

El valor d'un quilo de ferralla Zoom

El valor d'un quilo de ferralla / Jordi Olivé

L’Andrei surt d’un dels magatzems gestors de residus més importants que hi ha entre els vint de registrats que existeixen a Barcelona, la majoria al Poblenou. Durant el seu horari comercial, desenes de persones entren i surten amb carrets variats per vendre-hi la ferralla que han recollit durant el dia. L’empresari del magatzem no vol donar informació del seu negoci, però un administratiu ens explica que tenen uns 200 clients fixos que hi deixen ferralla cada dia. Facturen entre 3.500 i 4.000 euros al dia.

El propietari d’un altre taller més petit, Gabriel Segura, explica que factura uns 300.000 euros l’any, que serien més si tinguessin llicència per desmuntar aparells, ja que les primeres matèries es venen a molt més bon preu que les rentadores, microones o altra maquinària sencera. Compren la ferralla a un 80% o un 90% del preu al qual després ho vendran a un altre magatzem, perquè la seva capacitat logística no els permet vendre directament a la foneria.

Els magatzems abaixen en un 20% el preu del metall que marca aquell dia la borsa de Londres

L’Andrei Florin, que ha treballat de xofer i fa més de deu anys que ronda per Espanya, es dedica a la ferralla perquè va perdre els seus documents quan ja no tenia feina, i espera poder viatjar aviat a Romania per fer-los de nou i tornar a accedir al mercat laboral formal. “No tinc caps”, celebra com si fos un dissenyador freelance. Mentre la majoria, i també ell, ronden pels carrers a la recerca de residus que la gent tira als contenidors, l’Andrei té una estratègia pròpia de visionaris: reparteix la seva targeta de contacte perquè els veïns de Barcelona el truquin si es volen desfer de qualsevol residu. També recull paper i, si es troba roba o coses que funcionen, les ven.

Raimon Jané, català de 34 anys, té un altre truc: es fa amic dels responsables d’obra del barri perquè li permetin entrar a agafar les ferralles dels seus contenidors. “Soc un desastre, no tinc remei”, reconeix aquest jove català quan rememora les males experiències que ha tingut en el món laboral, tot i els seus coneixements d’agricultura (els seus pares s’hi dediquen) o fusteria. Viu al carrer i amb els 20 o 30 euros que guanya cada dia es paga el menjar i les drogues, amb les quals té una tèrbola relació que li ha truncat el seu camí professional.

Maroud Filaouni, marroquí de 66 anys, ha treballat durant molts anys com a soldador mecànic, però després de perdre aquesta feina no n’ha trobat una altra de formal ni ha pogut tenir accés a la jubilació. Diu que treballa unes cinc o sis hores diàries i que guanya entre 20 i 30 euros, però el trobem en un bon dia en què ha aconseguit més de 47 euros, gràcies sobretot als 106 kg de ferro que ha portat al seu carret i als 13 de coure, que li han suposat pràcticament el mateix benefici. Tot i que és il·legal desmuntar les màquines sense una llicència ambiental, el Maroud reconeix que ho fa i ho simplifica: “Si no separes els materials, no guanyes res”.

No només és il·legal, sinó que també “és contaminant i perillós, perquè alguns aparells contenen substàncies tòxiques”, diu Alba Tello, ambientòloga i cap de màrqueting de la cooperativa Alencop, nascuda el 2015 i que treballa la recollida de ferralla de manera legal.

No només desmuntar maquinària al carrer és il·legal, també la ferralla que queda a la via pública és responsabilitat de cada ajuntament, per la qual cosa recollir-la individualment és, com a mínim, alegal. No obstant això, els recollidors de ferralla no pateixen cap pressió policial a Barcelona, com sí que passa amb els venedors ambulants i els manters. Tot i que és impossible saber avui dia quanta gent es dedica a la recollida de ferralla a Catalunya, una actitud policial més agressiva podria posar en perill la subsistència de centenars de persones.

Barcelona ha creat una cooperativa per mirar de canalitzar una activitat que pot ser Il·legal i perillosa

“Recollir ferralla als contenidors pot suposar altres riscos, com trobar-se xeringues o sang de qualsevol cura”, adverteix Tello, que ha treballat prèviament amb l’Agència Catalana de Residus, que gestiona i autoritza la recollida i el reciclatge a tot Catalunya.

El buit que omple la cooperativa Alencop arriba fins als domicilis: l’usuari truca a la cooperativa, que recull la ferralla i la porta cap al seu magatzem, ubicat al polígon industrial de Montsolís, entre la Verneda i Bon Pastor. Recollir ferralla per Alencop és molt més estable i segur que fer-ho per lliure: els treballadors i socis de la cooperativa guanyen uns 850 euros mensuals amb una jornada de 40 hores setmanals i aconsegueixen pagar habitatges compartits que la cooperativa els ajuda a trobar.

Amb un pressupost de 800.000 euros per aquest any, Alencop ha aconseguit 80.000 euros d’ingressos propis el 2017. Si ara mateix l’Ajuntament de Barcelona aporta el 70% del pressupost, esperen que de cara al 2019 aquesta proporció disminueixi fins al 40% i la resta ho aporti el mateix negoci de la cooperativa. El consistori va ser un dels principals impulsors d’Alencop, que va néixer el 2015 per donar una alternativa de vida a alguns dels desallotjats d’assentaments irregulars de Barcelona.

Joseph Amba, camerunès de 38 anys, vivia en una de les naus del Poblenou, coneguda amb el nom de Babel, i recollia ferralla de manera eventual, després d’haver perdut la seva feina de molts anys com a soldador per culpa de la crisi. La cooperativa necessitava que com a mínim tres dels socis tinguessin papers i ell va ser un d’ells, els quals van obrir la porta perquè 15 immigrants poguessin començar a treballar amb ferralla de manera legal i pagada dignament, així com a obrir les portes de la seva regularització.

Amb visió de creixement, Amba espera que aviat la cooperativa també tingui la llicència que els permeti manipular i desmuntar electrodomèstics, perquè així “es guanyarien molts més diners”. Ara per ara alguns aparells es venen de segona mà quan funcionen i Alencop espera obrir aviat una petita botiga per donar-hi sortida. A més, volen impartir tallers per allargar la vida dels aparells i obrir-ne un altre de reparació, de manera que s’ampliaria el seu negoci i també s’aprofundiria en la visió d’economia circular i sostenible.

Però tant l’Amba com els 25 socis d’Alencop, que per ara només treballa en tres districtes de la capital catalana, saben que són en certa manera uns privilegiats i que la majoria de recollidors de ferralla no tenen la seva estabilitat. “Si un venedor ambulant pot fer calés amb el turisme, un recollidor de ferralla depèn de la sort del que trobi aquell dia”, conclou Joseph Amba.