Àngel Fernández estudiava medicina quan va entrar en el món del negoci immobiliari. Amb 25 anys va entrar com a comercial a Grupassa, una de les companyies històriques del sector. I en un sol dia va aconseguir col·locar un d’aquells pisos que feia mesos que estava a la venda. La seva carrera va ser fulgurant. La venda d’aquell pis no havia sigut una casualitat. En les tres setmanes següents ja havia batut el rècord de vendes que hi havia a l’empresa. Un mes després ja era el cap de vendes.
Fernández va anar pujant dins de l’empresa. Però només uns mesos després va veure que no s’hi acabava de trobar bé. El 1983 la va deixar per emprendre la seva pròpia aventura empresarial. Així va néixer Don Piso. Hi va traslladar el seu estil personal i, al cap de pocs anys, la xarxa d’agències immobiliàries va passar a ser una de les de més renom a Catalunya, amb una gran expansió amb oficines pròpies, i després amb creixement a la resta de l’Estat amb oficines franquiciades.
El salt a la vida pública no va venir, però, del negoci immobiliari. Va ser la seva passió, el Barça, el que va posar Àngel Fernández en el punt de mira dels mitjans. Va ser vicepresident del club blaugrana entre el 2000 i el 2002, amb Joan Gaspart de president. Abans li havia disputat la presidència en les eleccions del 1997 a Josep Lluís Núñez, sense aconseguir-ho, cosa que li havia costat algun disgust i alguns diners. Però era el 2002, sent encara vicepresident del club de futbol, quan Fernández va vendre Don Piso a Ferrovial per més de 3.000 milions de pessetes (uns 21 milions d’euros). El seu raonament era que l’empresa havia crescut molt i que necessitava estar en un grup gran. Va assegurar en aquell moment que s’hi podia haver quedat, però va preferir marxar, amb la idea de dedicar-se més al Barça i posar ordre a altres negocis.
El mateix Fernández reconeixia a l’ARA l’any 2012, quan el mercat immobiliari estava en la fase més depressiva, que quan va vendre Don Piso tothom el titllava de boig. Això ho atribuïa a la condició humana, que tothom és avariciós per naturalesa, i la gent pensava que aquella escalada de preus dels pisos duraria sempre. De fet, explicava que no calia intuïció per saber que un dia o altre els pisos baixarien de preu. “Era sentit comú”, reblava. La perspectiva del temps ho canvia tot i, de fet, els que llavors deien que havia d’haver continuat, després, quan va esclatar la bombolla, van assegurar que havia fet un autèntic pelotazo venent Don Piso a Ferrovial.
La seva estada al Barça va acabar poc després de vendre Don Piso, el juny del 2002, per discrepàncies amb la directiva de Gaspart. Fernández va anar deixant l’aparador públic. Es va dedicar als seus altres negocis -encara tenia alguna promoció- i en va posar en marxa de nous, com una consultora estratègica, o DPS, una consultora dedicada al medi ambient, que va vendre al cap d’un temps. Només va reaparèixer a l’escena pública quan es va posar en marxa el projecte -no reeixit- per convertir Spanair en una companyia aèria de bandera catalana i el seu nom va sonar per dirigir-la, malgrat que ho acabaria fent un altre exdirectiu blaugrana, Ferran Soriano.
Sense les llums dels focus es va dedicar a les seves empreses, fins que va morir l’entrenador del primer equip del Futbol Club Barcelona, Tito Vilanova. Àngel Fernández, que havia patit també un càncer al coll quatre mesos abans que l’entrenador, va publicar una sentida carta en la qual explicava que tots dos havien parlat molt de la mort. Exdirectiu i entrenador havien travat una profunda amistat.
Àngel Fernández va superar la malaltia. Després es va apartar totalment de l’escena pública, i ara es dedica a cuidar, per sobre de tot, la seva salut.
