ESPORTS
Empreses 15/09/2019

¿Hi ha una bombolla en els grans fitxatges del futbol?

El cost dels millors jugadors s’ha disparat molt per sobre de l’IPC des del 2013

Leandre Ibar
5 min
¿Hi ha una bombolla en  els grans fitxatges del futbol?

“Gent morint-se de gana i els equips pagant milions per uns nois que només donen puntades de peu a una pilota!” Tothom ha sentit algú pronunciant aquesta frase -o alguna queixa similar-, sobretot a l’estiu, quan els aficionats al futbol segueixen amb delit les eternes negociacions i vendes d’última hora que han de portar als clubs dels seus cors un nou golejador assassí, un defensa robust o un acrobàtic porter que els farà vibrar cada cap de setmana.

Inscriu-te a la newsletter Empreses Inscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

Els preus dels futbolistes sempre han sigut desorbitats per a la gran majoria de la població, però després de la bogeria desfermada a principis de segle pel Reial Madrid dels galàctics, les xifres s’havien normalitzat en certa mesura i ja no eren objecte de tanta controvèrsia. Els preus eren alts, però no se’n parlava tant. Tot i així, en els últims sis anys els traspassos s’han tornat a disparar i han superat xifres que fins fa pocs anys s’haurien considerat impensables.

El brasiler Neymar ha protagonitzat el culebró futbolístic d’aquest estiu, tot i que el Barça i el PSG no van arribar a cap acord. El 2017 el viatge invers del davanter, del Camp Nou a França, va marcar el que encara és el sostre del mercat de fitxatges: 222 milions d’euros, el preu més alt de la història. Aquest any, tot i els fitxatges de João Felix i Antoine Griezmann (per 126 i 120 milions, respectivament), el mercat s’ha estabilitzat respecte a l’any passat. Els 25 fitxatges més cars d’Europa han sumat prop de 1.600 milions d’euros, un 18% més que la temporada anterior. Els clubs que han protagonitzat aquests fitxatges són 17 equips de les quatre grans lligues del continent (Espanya, Anglaterra, Alemanya i Itàlia). La cinquena en discòrdia és la lliga francesa, que entra sovint en les grans operacions, gràcies als petrodòlars del PSG.

Ara bé, veient els preus que es paguen actualment, la pregunta és: ¿hi ha una bombolla en el futbol? La resposta, a primer cop d’ull, pot ser que sí. Si agafem els 25 fitxatges més cars del mercat europeu des de la temporada 2000-2001 fins a l’actual, el preu dels millors futbolistes s’ha disparat un 120%, mentre que els preus generals (recollits a l’IPC) han augmentat tan sols un 40%. Per exemple: mentre que una cistella de la compra que l’any 2000 valia 50 euros ara en valdria 70, un fitxatge de 50 milions d’euros fa dinou anys ara costaria més de 110 milions.

Filant més prim, i tot i els fitxatges multimilionaris de jugadors com Zinedine Zidane, Cristiano Ronaldo o Zlatan Ibrahimovic, el cost dels 25 fitxatges més cars des de l’any 2000 ha anat evolucionant aproximadament en línia amb l’IPC (com es veu al gràfic que il·lustra aquest article). Això va ser així fins al 2013, l’any que el Barça fitxa Neymar. A partir d’aleshores el preu dels fitxatges s’allunya de l’IPC, i arriba al súmmum l’estiu passat, quan el cost dels jugadors queda molt per sobre de l’evolució del cost de la vida.

No obstant això, els experts no veuen indicis de preus excessivament inflats. A diferència del mercat immobiliari o tecnològic -que van patir bombolles que van acabar esclatant-, el món del futbol es troba en “una situació d’augment” del cost dels fitxatges, però sense estar fora de control, segons Jaume Garcia, catedràtic d’economia aplicada de la UPF i expert en economia de l’esport. La raó és simple: “Des dels anys 90, l’estructura d’ingressos ha canviat”, indica Garcia, ja que els clubs de futbol han trobat noves fonts de finançament que els han modificat completament els comptes de resultats. El model de negoci clàssic dels equips professionals era un model de proximitat, basat en la venda d’entrades i abonaments. Ara, en canvi, els seients de l’estadi no proporcionen més d’un 8% de la facturació dels grans clubs europeus, segons José María Gay de Liébana, president de la comissió d’economia de l’esport del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

Aquest canvi de model financer té l’arrel en els drets televisius, pels quals les televisions paguen als clubs autèntiques fortunes per emetre les principals competicions. Amb la globalització, a més, l’interès per les grans lligues ja no és purament estatal, sinó mundial, fins al punt de convertir els grans equips en marques globals amb seguidors arreu del planeta. Les audiències han crescut exponencialment i, per extensió, també ha pujat el que ingressen les cadenes televisives i el que aquestes cadenes paguen als equips. Un exemple molt clar és que el Barça va facturar 929 milions d’euros la temporada 2018-2019, el doble que el 2010. La conseqüència és lògica: més ingressos implica més diners per gastar en fitxatges.

El fet d'haver-se convertit en multinacionals obliga els clubs a actuar “com empreses tecnològiques”, opina Gay de Liébana, de manera que estan “sempre invertint”. En aquest context, els jugadors són com “una nova màquina”, és a dir, com un nou iPhone o un nou model de Tesla: s’hi inverteixen milions -que en el cas del jugador seria pagar-ne el traspàs- i es va amortitzant fins que es llança a la venda una nova màquina més moderna. O arriba una nova estrella a l’equip.

“Per ser competitiu, s’ha d’invertir cada any. Si no, perds pistonada”, diu Gay de Liébana. Això és especialment difícil en un entorn en què grans magnats han comprat equips com el PSG o el Manchester City, fet que ha contribuït a l’escalada dels preus dels jugadors.

La pressió per mantenir-se a l’elit europea ha empès els grans clubs a trobar tota mena d’ingressos addicionals, en gran part aprofitant “la projecció mundial” de què gaudeixen, diu Gay de Liébana. “Els clubs top tenen una gran capacitat d’innovació”, afegeix. Per això els equips treuen al mercat tota mena de marxandatge, renoven les samarretes anualment i tenen un ampli reguitzell de patrocinadors, des del rellotge oficial fins al cotxe del club. “El marxandatge creix més ràpid que altres fonts de finançament”, diu Garcia.

Amb un creixement de les audiències i de la facturació dels equips és normal que el mercat de fitxatges s’hagi disparat, sobretot entre els clubs globals. En els clubs més petits, però, és una altra història.

“El forat entre grans i petits es va eixamplant”, assegura Garcia, que l’any passat va publicar un article amb Miquel Carreras, professor de la Universitat de Girona, sobre les desigualtats entre equips a les lligues espanyola i anglesa. En el seu estudi, per exemple, es conclou que quan un equip com per exemple el Valladolid rep al seu camp el Barça, té menys d’un 10% de probabilitats de guanyar el partit i aproximadament un 15% de treure’n un empat. En resum, el Barça té moltes més probabilitats de guanyar a causa de la diferència de pressupost.

Tanmateix, el 2013 la lliga espanyola va canviar el repartiment dels ingressos pels drets televisius, que fins llavors cada club negociava individualment i que van passar a negociar-se de manera col·lectiva. Aquesta nova situació tenia l’objectiu de reduir les diferències de facturació entre equips, igual que els controls de despesa en salaris a què estan subjectes els clubs d’arreu d’Europa. Ara bé, “la realitat no és ben bé aquesta”, assenyala Garcia. Tot i que els pressupostos dels equips petits representen una proporció més gran que abans en comparació amb els més importants, “la distància absoluta en milions d’euros” entre els grans i petits s’incrementa cada temporada. I, segons Garcia, “el que importa a l’hora de guanyar” és la xifra absoluta de diners que tenen els directius per sortir a fitxar jugadors.

Davant de la situació actual, ¿és viable el ritme de creixement dels preus dels jugadors? ¿Es pot permetre un club que ingressa prop de 1.000 milions l’any gastar-se’n 300 en jugadors cada estiu? Garcia creu que depèn de si el negoci continua a l’alça en els pròxims anys, i ara mateix “es fa difícil pensar que les televisions deixin de comprar drets”, apunta. Mentre el públic mundial vulgui veure córrer la pilota i les seves estrelles, el negoci del futbol continuarà rodant.

stats