ESPORTS DE NEU
ALBERT MARTÍN

Grandvalira, un divorci milionari sobre la neu

Els socis de l’estació d’esquí més gran del sud d’Europa trenquen relacions pel repartiment dels ingressos

Grandvalira, un divorci milionari sobre la neu / ÀLEX SANTALÓ Zoom

“No és un acord comercial, sinó una aposta amb molt de futur”. Ho deia Conrad Blanch, fins fa pocs mesos un dels dos màxims responsables de Grandvalira. L’altre gran impulsor de la macroestació andorrana, Joan Viladomat, ratificava que la unió de Pas de la Casa - Grau Roig amb Soldeu - El Tarter convertia el projecte en “una destinació de nivell europeu”.

Era l’any 2003 i la fusió de pistes va tenir un fort impacte entre els amants de la neu. El projecte va arrencar envoltat d’una gran expectació i amb xifres desconegudes fins aleshores: gairebé 200 quilòmetres esquiables -avui 210-, 1.776 hectàrees de terreny, 108 pistes i 90.000 persones de capacitat en els seus remuntadors -ara ja més de 111.000-. L’entusiasme inicial va venir reforçat pel fet que Grandvalira va servir d’exemple per a altres grans estacions a l’hora d’afrontar fusions capaces d’atreure més esquiadors.

Però no hi ha fusió empresarial que s’escapi de la gran maledicció d’aquestes operacions: la lluita pel poder entre els patrons de cada part i la negociació sobre el repartiment dels beneficis. Sovint aquestes aventures tenen històries difícils i finals abruptes. I si tenen lloc en un territori tan procliu a les rivalitats com és Andorra, encara més.

El passat 3 de juliol Nevasa, l’empresa que gestiona l’estació líder de tota la península Ibèrica, anunciava la seva dissolució per desavinences entre els seus socis. La història del trencament ha sigut un veritable culebró que ha fet córrer rius de tinta als mitjans andorrans. Malgrat això, ha tingut poc ressò a Catalunya perquè aquesta temporada el divorci encara no tindrà conseqüències tangibles: els estatuts de Nevasa preveien que, en cas de trencament de l’acord, el forfet únic seguís vigent durant dos anys més. Així doncs, l’abonament que permet esquiar per totes les pistes de Grandvalira independentment de l’estació per on s’entri existirà fins al 31 de maig del 2019.

Què ha passat perquè Grandvalira decideixi posar punt final a tres lustres d’èxit quan ja està reconeguda com una de les 15 millors estacions del món? ¿Com és possible que l’estació més gran del sud d’Europa, amb fins a 1.500 treballadors a l’hivern, opti pel divorci? Per què un projecte que reuneix 1,7 milions de forfets venuts l’últim any, els mateixos que els seus dos grans competidors espanyols -Baqueira Beret i Sierra Nevada- plegats, està disposat a renunciar al tron? Com sempre, pel poder i els diners.

1'7 M

Forfets venuts l’últim any, com Sierra Nevada i Baqueira plegats

Per entendre-ho cal saber que el repartiment dels beneficis que genera Grandvalira es fa en funció dels esquiadors que aporten cada una de les dues estacions que van generar el projecte. En concret, el fet decisiu és el sector d’entrada dels clients, que té molt més pes que la zona per on finalment esquien.

Al sector s’assenyala Pas de la Casa - Grau Roig com el germà fort, amb millors pistes. Però això no es veu reflectit en les entrades, on, per raons d’accessibilitat per carretera, el percentatge és només del 52%-48% a favor de les pistes de Pas de la Casa - Grau Roig. I segons fonts del sector, el greuge és prou important.

La qüestió del repartiment dels diners és, doncs, polèmica, especialment després que Grandvalira fos un projecte deficitari durant els anys de la crisi. L’empresa no dona xifres, però fonts del sector turístic asseguren que va tenir pèrdues entre el 2008 i el 2012 a causa de les fortes amortitzacions i la caiguda dels ingressos. Després han tornat els beneficis, però l’opacitat existent fa difícil tenir dades concretes. Segons les fonts consultades, l’any passat Ensisa, societat propietària al 50% de Nevasa i que gestiona Soldeu - El Tarter, va guanyar sis milions d’euros, el seu rècord històric. I Saetde, que controla l’altre 50% i el Pas de la Casa-Grau Roig, va guanyar en la temporada 2016-2017 més de quatre milions.

Amb una participació al 50% i un repartiment dels beneficis polèmic, les friccions han sigut pràcticament una constant des del 2003. Però el detonant ha sigut un projecte de nova plataforma esquiable acompanyada d’un nou aparcament a Soldeu - El Tarter que amenaçava de portar encara més usuaris a l’estació menys esquiada. Per fer-ho, calia que el govern andorrà declarés el projecte d’interès nacional, cosa que l’executiu va fer. Tot plegat va resultar massa per a Joan Viladomat, responsable de Pas de la Casa - Grau Roig i principal accionista de Saetde, que va decidir portar el projecte a la justícia. S’enfrontava, així, amb el govern i amb el seu soci.

Amb la llei a la mà, Viladomat sembla que té arguments: la norma, tal com està redactada, no inclou els projectes esportius entre els que poden ser beneficiaris de la consideració d’interès nacional. Tot plegat va ser fulminant: el projecte d’allargament de pista a Soldeu - El Tarter és ara als tribunals, l’empresa que gestiona Grandvalira ha sigut finiquitada i el conflicte està en ple apogeu. Entre altres coses, és un conflicte territorial: el comú (l’equivalent a l’ajuntament) del municipi de Canillo està a l’accionariat d’Ensisa, on té un 49,4%, segons una portaveu de Grandvalira, mentre que el comú d’Encamp és present a la rival Saetde amb un 34%. I comerciants i sectors econòmics vinculats a una estació i l’altra han fet força a favor i en contra del polèmic projecte.

Però a Andorra les coses mai són senzilles. Fonts del sector asseguren que darrere d’aquest projecte d’ampliació d’una pista i construcció d’un aparcament soterrat a Soldeu - El Tarter hi ha l’intent del govern andorrà de beneficiar Crèdit Andorrà, primer accionista d’Ensisa. Segons aquestes veus, el banc no travessa un bon moment i amb el moviment es mira de beneficiar no només la seva posició a Grandvalira, sinó també un dels seus principals clients, el grup Calbó, que té interessos en aquella zona.

“Després de la marca Andorra, Grandvalira és la més coneguda del país”, avisa el govern andorrà

Fonts financeres consultades per l’ARA han negat que Crèdit Andorrà (on hi ha com a accionistes algunes de les grans famílies del país, com ara els Pintat, els Casal i els Reig) passi per una situació compromesa, si bé és cert que el 2016 va guanyar 65 milions, per sota dels 72 de l’any anterior, i que tot el sector està encara convalescent dels efectes de l’escàndol del presumpte blanqueig a la BPA dels germans Cierco.

Siguin quins siguin els desencadenants, el cert és que Grandvalira, si no hi ha canvi de plans, serà història ben aviat. I la pregunta és què s’hi perdria. El govern del país ho té clar: “Després de la marca Andorra, Grandvalira és la més coneguda fora de les nostres fronteres i per a nosaltres té la màxima importància”, explica Francesc Camp, ministre de Turisme, en declaracions a l’ARA. Segons explica, l’executiu andorrà destina quatre milions d’euros a l’any a promocionar l’oferta d’esports de neu del país, a més de fins a tres milions d’euros en patrocinis esportius per a proves concretes amb repercussió mundial.

Camp recorda que el sector turístic suposa el 25% del PIB del país i justifica així el fet que el govern donés llum verda a declarar d’interès nacional el projecte que ha acabat precipitant la fi de Grandvalira: “El govern veu el projecte necessari perquè Andorra sigui competitiva en esquí alpí de competició”. El ministre, que no vol valorar si això suposa una ajuda per a cap empresa en concret, recorda que “les proves d’esquí de competició generen un impacte mediàtic del qual es beneficia Grandvalira en el seu conjunt”. I, a més, recorda que la inversió per fer un aparcament a Soldeu- El Tarter és del tot privada.

La marca, en efecte, seria la principal pèrdua si aquest abrupte final es confirmés. Al marge dels esforços publicitaris, l’estació ha injectat en els seus 14 anys fins a 142 milions d’euros per millorar les seves instal·lacions. I, tot i que la inversió no es perd, l’expectativa d’ingressos sí que pot caure amb el divorci. “La marca ha sigut una gran inversió i es perdrà; però, per a la resta, tot seguirà igual”, assegura una veu que, com d’altres que apareixen en aquest reportatge, ha demanat l’anonimat.

El cert és és que encara hi ha persones convençudes que la situació es podria acabar reconduint. “Hi ha una reunió prevista per a aquest mes de gener i potser la situació es resol”, explica una portaveu de Grandvalira. “Això podria arreglar-se si Viladomat es quedés amb l’estació d’Ordino Arcalís”, diu una altra veu. Fonts del sector confirmen que aquesta estació, deficitària, estudia ofertes i la de l’empresari seria l’única que s’ha rebut fins ara. Tot i que algunes veus recorden que el que decideixi el govern d’Ordino, propietari de l’estació, no té res a veure amb el que vulgui l’executiu andorrà, el cert és que totes dues institucions estan governades pel mateix partit, Demòcrates per Andorra. Interrogat sobre alguna possible compensació a Saetde, el ministre de Turisme d’Andorra és clar: “Desitgem que al final tot segueixi com fins ara i la marca no es trenqui, però no ens plantegem compensacions de cap tipus”.

Però d’altres no creuen en un final feliç. Persones que coneixen bé Joan Viladomat veuen altament improbable que es faci enrere en la seva decisió respecte a Grandvalira. “Pot ser que tingui raó, però sempre li ha faltat empatia”, diuen. De fet, expliquen que actua com un buldòzer en un negoci del qual el seu pare, Francesc Viladomat, 17 vegades campió d’Espanya i que va arribar a participar en dos Jocs Olímpics d’Hivern per Espanya, va ser el fundador. La família, anys enrere, comptava amb un perfil més hàbil en les relacions personals, un altre dels germans Viladomat, però va morir en una allau. I aquesta absència, resultat d’aquella tragèdia, també s’ha notat en el conflicte actual. “Encara que Joan Viladomat tingui raó, no ha volgut negociar i s’ha carregat la marca”, afirmen aquestes fonts.

Hi ha veus que insisteixen que Viladomat i Saetde tenen motius per sentir-se agreujats respecte a les pistes dels seus socis a Nevasa i van, fins i tot, més enllà: “Amb el canvi climàtic, a Soldeu no s’hi podrà esquiar d’aquí 30 anys”. Potser sobta un càlcul a tan llarg termini. Però a les valls d’Andorra, les rancúnies poden durar dècades.

Més continguts de l'emprenem