EMPRENEDORS

De comercial de recreatives a assessor de ‘start-ups’

Un emprenedor de Manresa explica la carrera d’obstacles per aconseguir un projecte a Silicon Valley

De comercial  de recreatives  a assessor  de ‘start-ups’ Zoom

Francesc Bach diu que de petit ja volia ser empresari. “Quan tenia deu anys els meus pares van agafar un bar a Manresa i jo agafava els diaris, m’asseia en una taula i em llegia les pàgines d’economia”, recorda aquest jove manresà, que fa dos anys va decidir plantar-se a San Francisco per fer realitat el seu somni: convertir-se en un emprenedor d’èxit als EUA.

La primera vegada que Bach va intentar muntar un negoci va ser amb 15 anys, quan li va caure a les mans un CD promocional que permetia programar cartes astrals. Era a principis dels 90 i internet estava en una etapa molt inicial. “Vaig posar anuncis als diaris oferint l’elaboració de cartes astrals, que després enviava per correu postal”, explica Bach. El segon intent va arribar el dia que va aparèixer al bar dels seus pares el campió d’Espanya de tir de dards amb una màquina electrònica de dards. Bach es va entusiasmar amb la màquina i es va oferir a aquell home per ser el seu representant comercial a Manresa. “La idea era anar de bar en bar i quedar-se una comissió de la recaptació per màquina. Va ser un desastre”, recorda, rient.

En acabar els estudis d’administració i direcció d’empreses, el 1999, Bach es va voler incorporar a una agència immobiliària. “Era l’època daurada del mercat immobiliari. Però no em va agradar i ho vaig canviar per la banca”, comenta. Durant tres anys Bach va passar per diverses oficines bancàries, una experiència que el va ajudar a “perdre la por als diners”, recorda l’emprenedor, fins que va arribar el que ell anomena “el primer punt d’inflexió” en la seva carrera professional. Va ser el matí que li van trucar de Caixa Manlleu per comunicar-li que l’havien descartat per a una posició de directiu. “Va ser un dia negríssim, tenia aquella feina a la mà!”, recorda Bach. El matí següent, però, va rebre una trucada inesperada d’un headhunter de Manresa. Buscaven un cap d’administració per al grup Morera, una important gestoria de la ciutat. El matí següent ja hi estava treballant. Com a mà dreta del senyor Morera, Bach va anar guanyant experiència en gestió empresarial. Tres anys més tard el van fitxar com a director financer al grup EM, una empresa catalana d’enginyeria del sector de les renovables. Era una pime, amb 150 treballadors. “Va ser un salt qualitatiu. Tocava temes estratègics, havia de defensar idees davant del consell d’administració...”, recorda Bach. No obstant, l’any 2011 EM es va veure obligada a acomiadar-lo a causa de la crisi. “Al principi vaig tenir aquella sensació inevitable de «Quina merda!». A ningú li agrada que l’acomiadin. Però el matí següent vaig canviar el xip. Em vaig dir: «És el moment. Ara haig d’emprendre»”, recorda Bach.

Des de llavors, Bach ja no ha buscat feina mai més. Tenia 35 anys, diners estalviats i era solter. “Després de donar-hi moltes voltes vaig decidir que volia marxar a San Francisco”, diu. Encara no sap ben bé per què. “Guardava un bon record de la ciutat, que havia visitat mentre feia un MBA a La Salle. I tenia clar que el futur era el món de les tecnologies. Silicon Valley era el destí ideal”, admet.

El febrer del 2012, menys de sis mesos després de perdre la feina, Bach va aterrar amb una motxilla a l’aeroport de San Francisco, on no tenia cap contacte, excepte “un amic d’un amic”, i sense saber ben bé què hi faria. “Hi anava a buscar-me la vida. Olorava que l’oportunitat era allà”, recorda. El primer que va fer va ser llogar una habitació a prop d’Alamo Square, al centre, i començar a recórrer els esdeveniments d’emprenedoria de la ciutat. Va començar a conèixer gent de tot arreu: “Emprenedors, delegacions autonòmiques, els de l’Spain Tech Center, un centre público-privat fundat un any abans per assessorar els emprenedors espanyols que volien aterrar a Silicon Valley... Aquell any, el 2012, van arribar moltes missions comercials de tot el país (la catalana, la canària, la gallega...) per veure quines oportunitats oferia San Francisco als emprenedors. Jo, que sóc curiós de mena, els preguntava: «Què feu aquí? Amb quins problemes us trobeu?»” Tots aquests emprenedors tenien un interès comú: obrir mercat als EUA i/o aixecar capital. “Volia detectar què els faltava perquè s’acabessin de llançar”, recorda Bach. De fet, poc abans de marxar de Barcelona, Bach s’havia posat en contacte amb ACCIÓ, el departament de desenvolupament econòmic de la Generalitat, per participar en una missió programada per visitar Silicon Valley aquella primavera. “Em van dir que ja no quedaven places, que estaven desbordats”, recorda. El viatge amb ACCIÓ estava subvencionat. “En aquell moment vaig entendre el missatge clau: molts emprenedors volen venir, però els sembla massa car”.

A mesura que anava connectant els punts -“ connecting the dots, com dirien els americans”, diu Bach- se li va acudir que hi havia negoci en allò de donar servei a tot aquell núvol d’emprenedors que no sabien com arribar a San Francisco. I llavors va arribar el tercer punt d’inflexió en la seva vida professional: conèixer el seu futur mentor, l’empresari holandès George de Bruin, en un d’aquells esdeveniments d’emprenedors de San Francisco. Després de vint anys al capdavant d’una companyia d’importació de flors, De Buin es dedica a invertir en start-ups. Bach li va comentar el seu projecte d’ajudar els emprenedors espanyols a obrir-se camí a Silicon Valley, i De Bruin li va proposar de quedar un altre dia per fer un cafè. “Vam quedar en una cafeteria del centre de San Francisco i li vaig explicar tot el núvol que tenia al cap. El George va captar la idea a l’instant, i em va fer veure l’escala per on pujar”, diu.

Durant els últims dos anys i mig Bach s’ha dedicat a tirar endavant la seva start-up, que ha anomenat Barcelona Ventures. El seu objectiu és connectar emprenedors tecnològics espanyols, principalment de Barcelona, amb inversors de Silicon Valley, i ajudar-los a aixecar capital o tancar les primeres vendes als Estats Units, estalviant el màxim de diners i temps possible. En qüestió de sis mesos, Bach va organitzar el primer Fòrum d’Inversió Barcelona Ventures, on sis emprenedors de Barcelona van poder presentar els seus projectes per videoconferència a un grup d’inversors de San Francisco. “Així estalviaven en bitllets d’avió”, diu Bach. No obstant, es va adonar que “cap inversor s’implicaria més en el projecte si l’emprenedor no feia un pas més i l’anava a veure”, recorda. D’aquesta manera, Bach va arribar a un acord amb una acceleradora de San Francisco, US MAC, perquè les start-ups seleccionades poguessin passar uns dies a la ciutat. El programa d’acceleració a US MAC costava 21.000 euros, un preu que, després de molt intentar-ho, Bach va haver d’acceptar que cap dels emprenedors de Barcelona Ventures estava disposat a pagar. Finalment, Bach i els seus dos socis han pogut arribar a un acord amb una altra acceleradora de San Francisco, Anza, que està especialitzada a portar emprenedors australians a la Costa Oest. El programa és de tretze setmanes i costa 8.500 euros. “Aquesta vegada he negociat millor”, indica Bach, que dimecres vinent presentarà el seu projecte al coworking Betahaus de Barcelona, amb l’objectiu d’engrescar finalment alguna start-up local en el seu programa.