Per primera vegada a la història la majoria de les persones del planeta viuen en zones urbanes. Entre el 1950 i el 2011 la població urbana es va multiplicar gairebé per cinc i, segons les previsions de les Nacions Unides, el 2050 el 75% de la població mundial viurà a les ciutats, mentre que a Europa ja haurem assolit el 80% el 2020. Durant els propers cinc anys, a les ciutats del món s'hi afegiran uns 500 milions de persones més. L'any 2050 almenys 100 noves ciutats seran habitades per més d'un milió d'habitants.
El desenvolupament de la infraestructura d'aquestes noves ciutats requerirà bilions de dòlars i l'impacte ambiental de la urbanització massiva serà molt significatiu. Les ciutats consumeixen el 75% de l'energia mundial i són responsables del 80% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La necessitat de totes aquestes ciutats per equilibrar de manera sostenible els recursos socials, econòmics i mediambientals és i serà més important que mai.
En aquest entorn neixen conceptes com c iutat intel·ligent, en què el sector públic i privat estan col·laborant per afrontar els nous reptes, i en què les noves tecnologies tindran un paper molt rellevant.
Barcelona lidera d'una manera molt important aquestes iniciatives a escala internacional, i que amb la capitalitat del mòbil poden esdevenir veritables motors de creixement econòmic, creació de llocs de treball i millora de la qualitat de vida. Les condicions són òptimes i la iniciativa és estratègica per al nostre futur.
Dit això, no puc evitar pensar si aquest és el model de societat que ens convé. ¿Cal viure el procés d'urbanització de la humanitat com un fet irremeiable? ¿O valdria més la pena dedicar esforços a valorar si un model dispers, d'apropament de la població als recursos, té més sentit?
Podríem estar invertint diners i esforços a fer viable un model que de base no ho és, quan potser n'hi ha d'altres, d'inici més sostenibles, més barats i senzills de perfeccionar, que sense cap dubte Barcelona i Catalunya també podrien liderar.
Enginyer
