HOMENOTS I DONASSES

La xilena que va lluitar per les condicions de vida dels catalans

Dorotea de Chopitea va impulsar nombroses escoles i hospitals a Barcelona on, fins i tot, va liderar la creació del temple del Tibidabo

David Valero Carreras
3 min
Dorotea de Chopitea

És l’epicentre de l’estiu del 2015 i Núria de Gispert acaba de presidir per últim cop el Parlament de Catalunya. Surt al jardí de la Ciutadella, on l’espera el xòfer per fer l’últim trajecte. Deixen enrere el centre de la ciutat, creuen la Diagonal i enfilen el tram final del carrer Balmes. És impossible no veure la silueta imponent que ens contempla des del cim del Tibidabo: és el temple del Sagrat Cor que fa més de cent anys que corona el punt més alt de la ciutat de Barcelona. Aquest dia tan significatiu en què deixarà de ser la segona autoritat del país, De Gispert no pot evitar que li vingui al cap la seva rebesàvia, promotora d’aquest temple majestuós que podríem dir que també és una mena de far per a barcelonins desorientats.

Poques vegades una fortuna ha estat utilitzada amb tanta persistència en benefici de la comunitat, i aquesta és l’excepcionalitat de Dorotea de Chopitea, una dona nascuda a Xile amb sang basca a les venes, que ben aviat es va instal·lar a Barcelona quan la seva família fugia de la independència del país sud-americà. De ben jove va unir el seu destí a un català nascut també a Xile, Josep Maria Serra Muñoz, de família igualment acabalada i que amb els anys esdevindria fundador del Banc de Barcelona i de la Maquinista Terrestre y Marítima.

L’obsessió de Dorotea de Chopitea per millorar les condicions de vida -i, en particular, les educatives- dels barcelonins de l’època la va dur a crear, tota sola, una xarxa d’entitats que avui encara estan ben vigents. Darrere la seva figura hi ha la fundació del Col·legi Sagrat Cor de Sarrià, la residència de fills de treballadors de les fàbriques i el primer hospital infantil de l’Estat, per posar-ne tres exemples. També va impulsar la creació de l’Hospital del Sagrat Cor (1879), que avui continua en funcionament, així com les diverses escoles dels salesians -tenia una relació molt estreta amb Joan Bosco, el fundador de l’orde-, encara que també va patrocinar obres dels jesuïtes, com per exemple l’església i l’escola del carrer Casp de Barcelona.

En el cas del temple expiatori del Tibidabo, va aconseguir implicar-hi altres fortunes de la ciutat perquè el 1902 es pogués posar la primera pedra del que acabaria essent una obra emblemàtica d’Enric Sagnier, arquitecte de capçalera de la burgesia catalana.

Després d’una vida dedicada gairebé per complet a les obres de caritat i a l’ajuda als conciutadans, la mort li va arribar el 1891, als 74 anys. La feina esgotadora que havia dut a terme durant dècades va passar a mans de les filles, continuadores de la seva tasca.

La residència particular que va ocupar des del 1873 és fàcilment identificable, atès que avui hi ha l’Hotel Granvia, al número 642 de la Gran Via de les Corts Catalanes, entre el passeig de Gràcia i el carrer Pau Claris. La finca és un palauet majestuós que abans havia estat utilitzat pel Reial Cercle Artístic i pel Gran Teatre del Liceu per a les seves festes de tombant de segle. El 1935 es va convertir en hotel per primer cop. L’atzar ha volgut que porta per porta de l’Hotel Granvia, al número 644, hi hagi un altre establiment hoteler amb arrels històriques. Es tracta de l’Hotel Catalonia Passeig de Gràcia, que fins no fa gaires anys era la seu de la companyia cavista Codorníu i abans el domicili familiar dels Raventós.

Ves per on, l’Hotel Granvia és propietat de la companyia immobiliària Núñez i Navarro, una de les més bel·ligerants amb el patrimoni arquitectònic del país, si més no quan la dirigia el seu fundador José Luis Núñez Clemente, que sempre es va mostrar molt poc sensible amb tot allò que no tingués una repercussió positiva al compte de pèrdues i guanys. Una veritable paradoxa.

Fortunes com les de Chopitea continuen existint als nostres dies, però amb tota probabilitat es troba a faltar aquesta generositat que permet millorar les condicions de vida dels coetanis, i alhora transferir un patrimoni cultural molt important a les generacions futures. Amb personalitats com la seva, tothom hi guanya.

stats