Vanderbilt, o com es va esfumar una de les grans fortunes dels Estats Units
L'empresari va invertir en l'obertura de noves rutes marítimes i en connexions de ferrocarril
El 9 de novembre del 1889, el diari barceloní La Publicidad publicava un reportatge singular, només comprensible si ens situem a finals del XIX, titulat “Basar de núvies”, que començava amb la frase: “L’Amèrica del Nord, que és un país de moltes i grans coses, té entre aquestes una col·lecció de dones casadores com cap altra nació del món”. Cap al final del text afirmava que “La Sra. De Vanderbilt és la vídua més rica de l’univers” i aquí probablement tenien raó. Feia més d’una dècada que havia mort el seu marit, Cornelius Vanderbilt, encara avui considerat un dels individus més rics de la història de la humanitat.
Durant els anys posteriors a la mort de Vanderbilt es va especular molt amb el volum de la seva fortuna i van circular tota mena de llegendes sobre el seu patrimoni. Durant els anys 80 del segle XIX, la capçalera El Diluvio -també de Barcelona- l’anomenava “el rei Vanderbilt” i deia que posseïa 6.000 milles de ferrocarril. També assegurava que la fortuna quan es va morir arribava als 100 milions de francs i, sobretot, que era el propietari del tros de paper més car del món, perquè entre el seu patrimoni hi havia un certificat únic per valor de 100.000 accions del Ferrocarril Central de Nova York, valorat en uns 45 milions de francs.
Deixant les llegendes a banda, el cas és que Vanderbilt va néixer en una família modesta de Nova York amb sang anglesa i neerlandesa (això últim indica la procedència del seu cognom) i va aconseguir arribar al capdamunt de la piràmide social, convertint-se en l’home més ric del món del seu temps.
Les primeres feines de Vanderbilt van ser ajudant el pare, que havia deixat de fer de pagès per transportar persones amb vaixell entre Staten Island i Manhattan, una activitat que els va permetre acumular alguns estalvis. Ben aviat (algunes fonts diuen que amb només 16 anys), Vanderbilt es va establir pel seu compte i va anar incrementant la flota de vaixells, que havia començat amb un de vela.
El primer salt en els negocis el va fer el 1812, durant la guerra que va enfrontar els Estats Units amb el Regne Unit, perquè el govern li va fer un encàrrec important per abastir les fortificacions mitjançant una petita flota. Però davant l’auge dels vaixells de vapor, el 1818 va decidir tancar el negoci i posar-se a treballar per a un capità d’aquesta mena d’embarcacions. Una dècada allà li va permetre acumular prou know-how per muntar la seva pròpia companyia, que feia trajectes pel riu Hudson primer i per Nova Anglaterra més tard. Aquesta feina li va acabar proporcionant el sobrenom amb què se’l coneixeria la resta de la seva vida: el comodor.
No va deixar passar l’oportunitat de fer diners amb la Febre de l’Or californiana, el 1849, quan va oferir transport fins a la costa oest del país obrint una nova via a través de Nicaragua en lloc de passar per Panamà, com era habitual. Això implicava menys temps i menys diners, de manera que va dur els seus competidors a la ruïna. Tan límit era la situació, que els altres operadors van acceptar pagar-li una renda mensual de milers de dòlars a canvi que tanqués la ruta.
A mitjans del segle XIX va començar a invertir en ferrocarrils, el transport de moda a l’època. Li va semblar tan prometedor, que cap al 1863 -amb gairebé 70 anys- va vendre tots els negocis marítims que l’havien fet ric i va comprar la línia de tren de la qual era accionista minoritari, la New York and Harlem Railroad. A aquesta s'hi van unir més línies, sobretot la New York Central Railroad Company, que era una de les més importants del país. Precisament, el 1913 els seus descendents van ser els responsables de la construcció de la principal estació de Nova York, Grand Central Terminal, que prenia el nom de la companyia.
Com dèiem de bon començament, quan es va morir va deixar una de les fortunes més grans de la història, però amb el pas de les generacions i amb un cúmul de males decisions el patrimoni familiar es va anar esvaint fins a quedar-se en una fracció del que havia estat. Com a testimoni d’una vida intensa queda la Vanderbilt University, a Tennessee, que es va fundar gràcies a una donació de l’empresari pocs anys abans de morir.
