Homenots i donasses
Casos d'èxit 12/12/2020

La transgressora de les finances catalanes

Maria Àngels Vallvé s’ha obert camí en el masculinitzat món de la borsa

David Valero Carreras
4 min
M. Àngels Vallvé Ribera

Una de les oposicions més inaccessibles que ha existit mai és, sens dubte, la d’agent de canvi i borsa. Aquesta plaça, extinta en virtut de la llei del mercat de valors del 1988, permetia accedir al meravellós món dels corretatges borsaris, on el beneficiari podia arribar a fer una fortuna treballant més aviat poc. Lògicament, els requisits per accedir-hi eren molt exigents i, en conseqüència, les places eren privatives de les elits, que formaven un cercle més restringit encara que els vots a Eurovisió dels països escandinaus. Però si ja d’ordinari l’accés era difícil, el que es va proposar Maria Àngels Vallvé Ribera l’any 1971 era la quadratura del cercle: aconseguir la plaça d’agent de canvi borsa sent dona. En un entorn on el masclisme era tan present que ni els protagonistes n’eren conscients, Vallvé no en va tenir prou amb superar els exàmens, demostrar el seu origen burgès i atresorar una gran fortuna familiar. Simplement no estava ben vist que exercís perquè era dona i només fins a un parell d’anys abans havia estat prohibit. Però com que ja no hi havia cap argument legal per barrar-li el pas, els senyors del parquet van haver d’acostumar-se a veure-la negociar valors com qualsevol altre.

No venia d’una família qualsevol. El seu avi era Joaquim Ribera Barnola (de Metales y Platerías Ribera, els que encunyaven la pesseta) i el seu pare Joan Vallvé Creus, gerent de la mateixa companyia i cofundador d’Òmnium Cultural, que va presidir entre 1978 i 1984. Una presidència, per cert, encaixada entre els mandats de Pau Riera Sala -fill de l’empresària tèxtil Tecla Sala- i de l’expert en semítiques Joan Carreras Martí. A més, el seu oncle era l’empresari Andreu Ribera Rovira, peça clau de les relacions entre els empresaris catalans i el règim franquista. Per cert, l’escultura en forma de submarí d’homenatge a Narcís Monturiol, obra de Subirachs, que hi ha davant l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica (ara MC Mutual) existeix per iniciativa del mateix Joaquim Ribera, que hi va pensar just quan s’acabava d’aixecar l’edifici.

La nostra protagonista va estudiar econòmiques a la UB, on es va llicenciar el 1966 compartint aula amb alguns noms coneguts de l’economia catalana com Mariona Carulla Font (Agrolimen), Carlos Colomer Casellas (Henry/Revlon), Andreu Mas-Colell (catedràtic i exconseller) i Jaume Llopis Casellas (executiu de grans companyies). Però amb qui es va acabar casant va ser amb l’ajudant del catedràtic, un jove olotí anomenat Joan Hortalà Arau. Després d’obtenir el títol d’economista en l’especialitat actuarial, va treballar uns anys al negoci familiar de metalls per acabar preparant les oposicions per a agent de canvi i borsa a partir del 1970.

En el moment del debut a la borsa de Vallvé va prendre molta importància la figura de Xavier Ribó Rius, perquè no només va ser el seu padrí en la presa de possessió, sinó que, a més, quan es va jubilar li va traspassar la seva cartera que, per cert, procedia de Francesc Cambó. El fill de Xavier Ribó, el Rafael, és una de les persones de més recorregut a la política catalana, i fa anys que és el síndic de greuges.

El 1988 una llei va extingir la figura dels agents de canvi i borsa: si volien continuar intermediant als mercats, havien de constituir una societat i competir en un sector que es començava a liberalitzar. Així va néixer GVC, on Vallvé compartia capital amb Xavier Garçon Torró, un agent que es jubilava aquell any, i amb Francisco Contreras Góngora. Amb el pas del temps, els dos socis masculins van marxar de la firma, que seria rebatejada com a General de Valores y Cambios per reciclar les sigles. El gran salt corporatiu va ser el 2008, quan van decidir adquirir el seu principal competidor en el segment de firmes independents, Gaesco, que havia vist compromesa la seva solvència per operacions d’alguns clients. Així doncs, la cartera de l’històric gestor de patrimonis Pere Perelló Pons passava a mans del matrimoni Vallvé-Hortalà.

Si el 1971 Vallvé es va atrevir a ser transgressora, trenta anys després va repetir la jugada quan va formar part del primer grup de dones admeses al Cercle del Liceu, club privat vinculat estretament al teatre barceloní. Sempre trencant límits.

stats