‘epic fails’
Casos d'èxit 06/12/2020

El suau hivern que va matar V&D, El Corte Inglés d’Holanda

Marc Amat
3 min
El suau hivern que va Matar V&D, El Corte Inglés d’Holanda  “Que una empresa tingui història no vol dir que hagi de viure per sempre: cal saber-la gestionar de manera eficient a nivell financer i comercial, a més de fer-ne un seguiment periòdic -opina Josep Maria Espinet, professor a la UdG-. L’estructura de costos és clau i sovint fa que les empreses no siguin prou àgils”.

El 23 d'abril del 2016, a les 12 del migdia, mentre Catalunya celebrava Sant Jordi, els habitants de la ciutat holandesa de Hilversum veien com baixava per últim cop la persiana del seu V&D. A la resta del país els establiments d’aquesta popular cadena de grans magatzems ja havien tancat feia dies. Els aparadors, buits; les prestatgeries, desertes. Després de 129 anys d’història, El Corte Inglés holandès havia fet fallida. Si bé les xifres de facturació i de plantilla eren més baixes que les de la cadena espanyola, el model de negoci era força similar. Hi venien de tot: des de roba fins a joguines, llibres, parament per a la llar, material d’oficina i brioixeria. Tenien una gran fama, eren presents a gairebé totes les ciutats mitjanes del país amb 62 botigues i tenien una plantilla de prop de 10.000 persones. Els números, però, feia temps que no quadraven per enlloc.

“Que una empresa tingui història no vol dir que sigui immortal”, adverteix Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la Universitat de Girona (UdG). V&D, però, semblava que ho hagués de ser. Fundada el 1887 per dos homes de negocis d’Amsterdam dedicats al sector del tèxtil, la companyia havia passat de tenir un local a regentar-ne 22 en tan sols 25 anys, havia superat la Primera Guerra Mundial, se n’havia sortit amb la Segona, havia esquivat l’estancament econòmic dels 70 i s’havia sabut adaptar de mica en mica a les tendències del nou mil·lenni. Però les ferides de tots aquests sotracs havien anat desgastant el negoci.

La crisi del 2008 els va fer tocar fons, si bé van maldar per seguir remant. El 2010 V&D va tancar l’any amb pèrdues de 19 milions d’euros, el 2013 la sagnia ja era de 42 milions i el 2014 de 49. El drama definitiu va arribar l’hivern del 2015: les temperatures suaus van fer que la col·lecció d’hivern no funcionés i que les vendes baixessin un 15% el novembre i un 20% el desembre, en comparació amb els mateixos mesos de l’any anterior.

Després d’intentar sense èxit evitar la fallida tancant un preacord amb Sun Capital Partners -un fons d’inversió que havia anunciat la intenció d’invertir-hi 47 milions-, el 22 de desembre del 2015 va sol·licitar la suspensió de pagaments i el 31 de desembre es va declarar en fallida. V&D va aturar immediatament les vendes a través d’internet, però va mantenir obertes les botigues fins al mes d’abril per vendre l’estoc que hi quedava.

“Quan una empresa acaba tancant no és tan sols perquè hagi tingut una mala temporada -analitza Espinet-. Vol dir que fa anys que acumula mals resultats: no abaixa la persiana per mala sort sinó per una mala gestió comercial i financera”, assegura l’expert. En el cas de V&D, més enllà de la campanya nefasta de l’hivern del 2015 i del desgast de la crisi, hi havia altres ferides que l’empresa no va aconseguir cicatritzar.

“V&D tenia una estructura de costos fixos molt elevats, a nivell comercial la competència nascuda els últims anys podia oferir preus més ajustats, reestructurar establiments com El Corte Inglés per adaptar-se a les noves necessitats dels consumidors era car i costós, i els mals resultats financers van espantar possibles nous inversors”, opina el professor de la UdG. El nom de l’empresa es va vendre, però no va ser fins al 5 de setembre del 2018, gairebé tres anys després de l’adeu de la firma, que no va aparèixer a internet el negoci en línia VD.nl.

La lliçó

“Que una empresa tingui història no vol dir que hagi de viure per sempre: cal saber-la gestionar de manera eficient a nivell financer i comercial, a més de fer-ne un seguiment periòdic -opina Josep Maria Espinet, professor a la UdG-. L’estructura de costos és clau i sovint fa que les empreses no siguin prou àgils”.

stats