La primera editora d’un diari

La presència de les tropes napoleòniques a la península Ibèrica va tenir tota una sèrie de conseqüències socials pel joc d’interessos entre els que buscaven fer-se un lloc a la nova realitat de la Catalunya francesa i aquells qui es resistien al nou ordre geopolític. Aquesta finestra d’oportunitat va ser molt ben aprofitada pel matrimoni format per Eulàlia Ferrer i el seu marit Antoni Brusi, que un cop els francesos van haver escampat la boira van veure retribuïts per la monarquia espanyola el seu esforç contra els ocupants. Per una banda, Eulàlia Ferrer formava part de la cinquena generació familiar de llibreters, i, per l’altra, Brusi procedia d’una família enriquida amb el comerç de la seda i havia après l’ofici d’impressor. Es van casar el 1799 i van unir les seves activitats, que tenien com a pal de paller la impressió, un sector molt important a l’època.

Com dèiem, un cop la presència francesa a Catalunya era ja només un record, van aconseguir del rei d’Espanya Ferran VII el privilegi d’editar el Diari de Barcelona, que fins aleshores pertanyia a Pablo Husón des de la fundació, el 1792. Això passava el 1814 i va marcar l’inici d’una època de creixement dels negocis familiars, que arribarien al zenit durant la dècada dels anys vint del segle XIX. La importància de disposar d’un diari era capital per a un negoci d’impressors, atès que permetia treure més rendibilitat de les cares impremtes que tenien instal·lades; amb els llibres no n’hi havia prou.

El següent gir de guió es va produir amb l’epidèmia de febre groga de Barcelona, que l’any 1821 va deixar uns quants milers de morts a la ciutat en només mig any d’incidència. Una de les víctimes va ser precisament Antoni Brusi, que abandonava aquest món amb només 45 anys. La seva viuda va respondre a la desgràcia amb determinació, agafant el comandament dels negocis amb la voluntat ferma de fer-los créixer encara més. En aquell moment les seves activitats eren la impressió de tota mena de llibres, l’edició del Diari de Barcelona i altres gasetes menors i, sobretot, el negoci de litografia que ells mateixos havien introduït a l’Estat i del qual tenien l’exclusiva.

La determinació d’Eulàlia Ferrer va donar fruits i la dècada següent seria un període d’or, a més de convertir-se en la primera dona editora d’un diari. En un mercat en què els privilegis reials eren una peça clau per aconseguir l’exclusivitat sobre determinats productes, els contactes eren fonamentals. I Ferrer en tenia molts. Un cop liquidat el Trienni Liberal (1820-1823), l’empresària va moure fils per renovar el privilegi sobre el Diari de Barcelona, cosa que va aconseguir el 1824.

Durant la resta de la dècada, la impremta d’Eulàlia Ferrer es va consolidar com la més important de Barcelona, amb molta diferència respecte a la segona de la llista. I això malgrat els atacs continus de la competència per posar fi als seus privilegis reials, amb la intenció de publicar productes periodístics semblants al Diari de Barcelona. La visió de l’empresària editorial anava molt més enllà del dia a dia, i per això va incidir en la formació del seu fill. El va fer viatjar per tot Europa, per veure com es funcionava a l’altra banda del Pirineu, i també es va preocupar perquè aprengués idiomes.

Durant els anys trenta del segle XIX, determinades modificacions legislatives que prohibien informar de política i sobre la vida de la família reial van generar un descens de vendes important, perquè eren dos àmbits que interessaven molt als lectors. Això, juntament amb l’aparició d’una incipient competència, va fer entrar el Diari de Barcelona en una crisi prou important per començar a tenir pèrdues i menjar-se els beneficis de les altres activitats, com ara la impremta. Al final de la dècada, amb la possibilitat una altra vegada d’incloure notícies polítiques al diari, a més d’una certa inversió en tecnologia que va fer més eficient el procés d’impressió, el Diari de Barcelona va capgirar els resultats i va tornar a generar beneficis. I, just superada la crisi, Eulàlia Ferrer va morir víctima d’un atac de cor. La successió havia quedat ben lligada en mans del fill, Antoni Brusi Ferrer.

El Diari de Barcelona va continuar en mans de la família durant molts anys més, i no va ser fins al 1923 que la besneta d’Eulàlia Ferrer en va haver de cedir la propietat a l’empresari Damià Mateu arran de la impossibilitat d’assumir les pèrdues que generava.