Pere Duran Farell, el colós que va portar el gas natural

El març del 1972 el baby boom espanyol començava a albirar la seva fi. Aquells dies naixien els nadons que amb el temps serien batejats com a generació X. En aquell context es va produir un dels fets més estranys del tardofranquisme. Era un quart i mig d’una de la matinada, entrats ja el 6 de març, quan una explosió eixordadora va esglaiar bona part de la ciutat de Barcelona. La part cantonera del bloc de pisos del xamfrà que formaven el carrer de Capità Arenas i Santa Amèlia havia quedat reduïda a runa en qüestió de segons. Deu plantes convertides en pols i divuit veïns morts. Primer, el pànic; després, les preguntes incòmodes. I allà enmig, emergint entre les runes fumejants, la figura d’un colós.

Que a finals del 1947 Pere Duran Farell s’incorporés a Hidroelèctrica de Catalunya (HECSA) va ser tota una sorpresa i gairebé un fet inèdit. Els enginyers de camins -ell ho era- acostumaven a buscar la primera feina a l’administració pública. Però aquest català de Caldes de Montbui, fill de petits terratinents, va trencar el guió, i no deixaria de fer-ho al llarg de tota la seva vida. El llunyà any 1947, la companyia elèctrica acabava de néixer i tenia una finalitat clara: contribuir a sortir del pou energètic en què es trobava Espanya en aquell període encara de postguerra. L’ascens de Duran Farell al lloc més alt de la companyia va ser meteòric, cosa que li va servir perquè als despatxos del principal accionista, Catalana de Gas, comencés a sonar el seu nom. I així, el 1961, l’enginyer català va entrar al consell d’administració de la gasista. El que s’hi va trobar va ser una empresa amb més de cent anys d’història que mostrava preocupants símptomes de llangor i que estava gestionada molt a l’antiga, de passat heroic i futur realment compromès.

I amb Duran va arribar la revolució. La visió moderna del negoci, l’experiència a HECSA i els contactes a tots els nivells (des de l’establishment espanyol fins als algerians Bouteflika i FLN, per posar-ne uns exemples) li van permetre fer un tomb radical a la gestió de Catalana de Gas, enfocada des d’aquell moment al negoci del gas natural algerià. Precisament en aquella època naixeria el seu enamorament amb el desert, que li durarà per sempre (les seves cendres reposen al desert algerià, sota un monòlit en català i àrab).

Com a HECSA, l’ascens de Duran a la cúpula de Catalana de Gas també va ser accelerat, perquè després d’entrar al consell d’administració el febrer del 1961 va ser promocionat a conseller delegat l’octubre del mateix any i a president el 1965, després de la mort de Joan Bertrand Mata, que ocupava el càrrec des del 1945. Bertrand representava la vella guàrdia de l’empresariat català.

La possibilitat d’accedir a ingents quantitats de gas natural procedent d’Algèria i a uns preus moderats va permetre que Catalana de Gas fes un salt qualitatiu i multipliqués per molt el seu valor. Gràcies a la iniciativa de Duran Farell, els mals temps per a la veterana firma catalana havien quedat enrere. Una gestió tan reeixida li va obrir les portes de bat a bat a qualsevol projecte d’importància que s’estigués planejant a l’Estat. No només va ser nomenat president de la Maquinista Terrestre y Marítima (1963), sinó que era considerat pedra angular d’infinitat d’iniciatives del món empresarial. Més enllà dels seus coneixements, tothom que el va conèixer en destacava la seva habilitat per a les relacions públiques: era un home capaç de convèncer qui fos del que fos.

La seva carrera es va prolongar fins al 1997, quan va abandonar la presidència de Catalana de Gas, ara anomenada Naturgy i inamovible com a primera empresa catalana per facturació.

Però tanquem el cercle: l’explosió de Capità Arenas del 1972 és, encara avui, motiu de controvèrsia i, com deveu haver endevinat, el colós que emergia entre les runes no era altre que Duran Farell. A la hipòtesi principal que l’explosió va ser causada per una instal·lació de gas deficient se n’hi va sumar una d’alternativa promocionada pel mateix Duran, consistent en dir que l’origen va ser l’esclat de material explosiu que algú vinculat a l’extrema dreta emmagatzemava a casa seva. No es va arribar a judici i l’ombra del dubte romandrà per sempre.