El pare de l’Hospital de Sant Pau
La família de Pau Gil Serra va fundar l’actual Naturgy i ell va deixar al seu testament que es destinés la meitat de la seva herència a la construcció del centre hospitalari
Avui dia la coneixem com a Naturgy, fa uns anys com a Gas Natural Fenosa, abans com a Gas Natural i en un principi com a Catalana de Gas. Malgrat els canvis de nom, continua sent la companyia que el 1843 va fundar la família Gil al barri de la Barceloneta de la capital catalana. El que fins ara s’havia dedicat al comerç internacional, Pere Gil Babot, va decidir diversificar els negocis apostant per una innovació que duia sota el braç el francès Charles Lebon, consistent a il·luminar els espais públics amb gas.
El negoci va anar tan bé que gairebé cent vuitanta anys després continua generant dividends... encara que significativament transmutat, però sempre amb el gas al darrere de tot. Per cert, avui dia la seu efectiva de Naturgy és en un edifici molt aparent dels arquitectes Miralles-Tagliabue ubicat als mateixos terrenys on va néixer la companyia.
El fundador de tan reeixida nissaga, Pere Gil, va tenir onze fills, i ocupa el tercer lloc el nostre protagonista. Aquest és el còmode entorn familiar en què Pau Gil Serra va venir al món. Un home que va mantenir les activitats familiars i les va ampliar encara més amb el negoci financer, a través de la Banca Gil, que el seu germà havia fundat a París.
Però també va tenir temps per a les relacions socials i per a la filantropia. La major part de la vida la va passar instal·lat a París, des d’on gestionava el negoci bancari i la resta d’inversions. No sempre va ser una vida plàcida, perquè entre el setembre del 1870 i el gener del 1871 la capital francesa va patir el setge de les tropes prussianes amb la consegüent incertesa sobre la vida de tots els que hi habitaven.
Entre els interessos familiars hi havia el ferrocarril (van dissenyar el de la companyia de carbons de Siero i Langreo), la mineria, el comerç marítim (que dirigia el mateix Pau Gil) o la canalització d’aigües (Real Compañía de Canalización del Ebro), a més de les finances (el germà gran de Pau Gil va fundar l’esmentat banc i també la Caixa d’Estalvis de Barcelona).
En l’àmbit de les relacions socials, cal destacar la seva amistat amb la reina Isabel II i amb Eugènia de Montijo, aristòcrata espanyola casada amb Napoleó III. Però, sens dubte, la principal empremta de Pau Gil en la societat la va deixar després de mort. El 1902 es va posar la primera pedra de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, una iniciativa íntegrament voluntat seva, ja que al testament va indicar com repartir la seva ingent fortuna per poder construir el que va anomenar “hospital civil” sobre la base de l’històric Hospital de la Santa Creu.
Cal dir que Pau Gil no es va casar mai i no va tenir descendència i és per aquest motiu que bona part de la seva abundant herència va poder dedicar-se a finalitats benèfiques. En concret, els seus plans testamentaris van aquests: liquidar el banc familiar i els beneficis resultants dividir-los en dues parts, una per als nebots i l’altra per destinar-la a aquest projecte d’hospital. La finca que els marmessors (entre els quals, el cèlebre empresari Josep Ferrer Vidal) van adquirir a l’Eixample –la mateixa que avui encara ocupa l’Hospital de Sant Pau– era utilitzada entre d’altres pel Futbol Club Barcelona, que en aquells moments jugava els partits a l’anomenat camp de l’Hotel Casanovas i que, en conseqüència, va ser obligat a fer les maletes i buscar una nova ubicació.
El volum de recursos de l’herència va aixecar les suspicàcies de part de la premsa, que sospitava que entre la liquidació del banc i la compra dels terrenys, s’havien escolat alguns duros cap a mans inapropiades. El cas és que l’hospital va poder-se construir i gairebé un segle més tard seria declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco gràcies a la feina genial del seu arquitecte principal, Lluís Domènech i Montaner
