El tauró belga que no va venir al món a fer amics
Alfred Loewentein va tenir una trajectòria convulsa plena d’enfrontaments i una estranya mort que encara aixeca sospites
És el 4 de juliol del 1928 al vespre. Una petita aeronau Fokker Trimotor travessa el canal de la Mànega a 4.000 peus d’altura, en el trajecte de Londres a Brussel·les. De sobte, un dels passatgers, d’uns cinquanta anys, obre la porta que dona a l’exterior de l’aparell i cau al buit des de tan considerable altura. Accident? Suïcidi? Assassinat? Les especulacions sobre què va passar realment continuen circulant gairebé un segle després dels fets, perquè la víctima no era una persona qualsevol: es tractava del magnat Alfred Loewenstein, un dels homes més rics del planeta en aquells moments.
La cursa de Loewenstein per arribar al cim del món de les finances va començar als vint anys, quan va muntar un negoci vinculat a la borsa a la seva Brussel·les natal. Mentre la crisi financera de tombant de segle arruïnava el seu pare -banquer del mercat de divises-, ell va poder salvar els mobles i, fins i tot, fer front als deutes familiars. El pas següent va ser el 1908, quan en el seu camí es van creuar els inversors Frederick Pearson i William Mackenzie. Tots dos havien estat construint tramvies i centrals hidroelèctriques pel Brasil sota el paraigua de la seva companyia, la Brazilian Traction. Els negocis els anaven molt bé, però una sobtada crisi financera va escanyar les finances de la firma. El jove Loewenstein els va proposar un esquema de bons per captar més diners que va donar grans resultats, de manera que el tàndem d’inversors no només el van retribuir generosament, sinó que també el van adoptar. Una de les conseqüències de l’acord va ser l’entrada de Loewenstein al consell d’administració de la Barcelona Traction.
La relació del belga amb la Brazilian Traction va canviar radicalment en el període 1913-1920, perquè amb una fortuna ja consolidada va intentar apropiar-se de la firma a través dels bons que ell mateix havia dissenyat anys enrere, cosa que va desembocar en una batalla campal entre Loewenstein i el consell d’administració de la companyia. El belga va guanyar molts diners amb la jugada, però la presa de control de la societat va quedar ajornada per a més endavant.
La següent oportunitat que se li va presentar va ser l’any 1926, quan el suís Henri Dreyfus va picar a la seva porta per demanar-li diners. Dreyfus havia estat l’inventor de la seda artificial i havia fet una ingent fortuna durant la Primera Guerra Mundial. La seva firma, Celanese, havia venut el material a un bàndol i a l’altre, i ara necessitava una injecció de diners perquè la planta d’Anglaterra fes un salt endavant. L’entrada de Loewenstein al negoci va ser com convidar l’enemic a casa, atès que el belga va apropiar-se del know-how per aplicar-lo als seus negocis i va estar a punt de deixar Dreyfus sense empresa. Però la batalla final es va lliurar a la junta general d’accionistes del juny del 1927 i va ser a favor de l’inventor suís, que va haver de pagar a preu d’or la victòria. La fortuna de Loewenstein no deixava de créixer, igual que la cartera de participades de la seva societat, la International Holdings and Investments.
A la dècada dels anys vint, Loewenstein va conèixer un altre personatge capital dels negocis de l’Europa d’aquella dècada, l’enginyer nord-americà Dannie Heineman. Heineman era el CEO d’una societat anomenada Sofina, que controlava incomptables negocis al continent, i Loewenstein va muntar el hòlding Sidro, que era un clon de Sofina (fins i tot compartien consell d’administració). Va ser a través de Sidro que Loewenstein i Heineman van obtenir el control de la Barcelona Traction (1924). El divorci entre ells va arribar quan el belga va fer un nou intent per assaltar la Brazilian Traction (1926), ara a través de Sidro. La falta de suport del líder de Sofina va ser clau perquè la temptativa fracassés.
La insòlita capacitat de generar-se enemics del banquer belga va provocar que, un cop coneguda la seva mort, circulessin tota mena d’especulacions. Encara avui ningú ha resolt el misteri, però les proves que es van dur a terme van demostrar que era impossible que una persona sola obrís la porta de l’avioneta i es llancés al buit.
