L’home que va saber veure un imperi rere el general que mastegava goma

A començaments de desembre del 1919 el Barça va jugar un parell de partits de futbol contra el que aleshores era el campió de Suïssa, el FC L’Étoile La Chaux-de-Fonds. Tot i que eren dos enfrontaments amistosos, hi havia en joc una copa de plata que oferia el porto-riqueny Fernando Gaudier Cabassa, representant a Espanya de l’American Chicle Company de Nova York, la firma fabricant dels xiclets Adams. L’oferiment estava emmarcat en una campanya de màrqueting molt agressiva per introduir els xiclets americans a la societat catalana, enmig d’una atmosfera complicada, perquè aquí es va rebre el producte amb moltes reticències i, fins i tot, amb dubtes respecte dels seus efectes sobre la salut.

Per contrarestar aquests rumors, els americans oferien -amb anuncis ben grossos a la premsa- la xifra fantàstica de 10.000 dòlars a qui pogués demostrar que els seus xiclets eren perjudicials per a la salut. No consta que ningú aconseguís endur-se el xec cap a casa, però qui es va endur la copa de plata va ser el Barça, atès que va vèncer els dos enfrontaments contra els suïssos, el primer per 1-0 i el segon per 4-2, amb un Paulino Alcántara estel·lar.

El producte que Gaudier representava havia nascut molts abans i Thomas Adams n’havia sabut treure profit comercial estenent el seu consum per tot Estats Units. Feia milers d’anys que diverses cultures -incloent-hi els nadius nord-americans- mastegaven goma extreta de diverses fonts naturals; per exemple, els asteques ho feien amb la substància que obtenien d’una família de plantes anomenada manilkara. De fet, l’origen de la paraula xiclet ve del terme nàhuatltzictli, que vol dir “cosa enganxosa”.

Que el 1850 Adams tingués amistat amb el general mexicà a l’exili Antonio de Santa Anna va ser providencial perquè es fixés en el producte, ja que el general n’era un gran aficionat. Però els primers intents de treure rèdit de la matèria primera -a la qual Santa Anna tenia accés directe per la seva procedència- no estaven relacionats amb els xiclets, sinó que Adams va enfocar-se a fer-la servir com a substitut del cautxú, que era molt car. Després d’un any de fracassos, i en veure una noia comprant un xiclet de parafina, va pensar que potser calia tornar als orígens, deixar-se d’invents i dedicar totes les reserves de matèria primera que li quedaven a casa a la producció de xiclets i competir amb els de parafina -insípids- que havia tret al mercat l’inventor John Bacon Curtis un parell d’anys abans.

El 1859 van arribar els primer experiments, que es van comercialitzar amb força èxit, fins a fer un pas endavant el 1871, quan va registrar diverses patents, tant de nous productes de gustos diversos com de maquinària per elaborar-los, sota un eslògan que es podria traduir com a “Elàstic i mastegable”.

La producció massiva encaria trigaria, i el seu primer èxit rellevant va ser el Black Jack (1884). Després van venir Tutti-Frutti (el primer venut en màquines expenedores, 1888) i Chiclets (1899), una gamma amb la qual va escombrar tots els seus competidors. En vista de l’èxit, Adams va associar-se el 1899 amb altres productors de goma de mastegar per constituir l’American Chicle Company, la firma més important del sector amb molta diferència, amb més de tres-cents treballadors i la planta de producció més gran del món, situada a Brooklyn. Thomas Adams en va ser el primer president i es va mantenir al consell d’administració fins a la seva mort, el 1905. Després d’això, l’empresa va seguir creixent fins a arribar també Europa i Catalunya, com vèiem al començament de l’article. Des del 1891 ha mantingut una rivalitat aferrissada amb l’altre gran fabricant dels Estats Units, l’empresa Wrigley.

La firma American Chicle Company es va mantenir independent fins que el 1962 va ser adquirida per la farmacèutica Warner-Lambert. Amb la compra d’aquesta farmacèutica per part de Pfizer va canviar de nom per passar a ser Adams (1997). Finalment, el 2002 va ser transferida a Cadbury per 4.100 milions d’euros.